TERRASSES

Fotografia: el diario.es

TERRASSES

El restaurant s’ha omplert,

                        és bo i barat,

ofereix varietat, dos plats i postres

                            i fins i tot cafè

per uns deu euros.

Vençuts cambrers cansats

han perdut la il·lusió d’uns altres temps

car avui és precària tota feina

i saben que demà vindrà algú altre

més jove i inexpert, i més barat,

i ells tornaran a fer els camins fressats

per cercar un nou treball, sigui el que sigui.

La dona gran els deixa una propina

però un passavolant sense futur

arreplega, en passar, tota xavalla

i fuig enllà, sense mirar ningú,

                            al regne del pitjor.

Fa olor de sofregit, de fum i foc.

La llum d’aquest migdia ara es garbella

pel mig d’un nou tendal, 

                               damunt les taules.

Júlia Costa, poemes inèdits, 2015

EL GRATACELS

EL GRATACELS

Als feréstecs carrers encara sense cases

s’adormen  edificis a mig fer

encetats en els anys de la disbauxa

i la fatxenderia i les estafes.

Tan sols un gratacels de coloraines

sura enmig del no res,

                          i com abelles

els paletes d’avui, tots estrangers,

fan el que poden per omplir de vida

l’esquelet d’aquest monstre provincià.

Els vells contemplen entendrits les obres

i garbellen records d’uns altres anys

quan ells senyorejaven les bastides

i esmorzaven tocant el cel d’ahir

damunt de bigues fràgils,

                                sense pressa

i, segons diu, estimant l’ofici

i no com ara passa, més o menys.

El sol s’escola enmig del formigó

i dibuixa fantasmes al ciment.

Júlia Costa, poemes inèdits, 2015

SUPERMERCAT

Fotografia: El Periódico

SUPERMERCAT

M’endinso als carrerons de l’abundància,

a aquest supermercat de l’avinguda

                                      tan ple de tot.

S’apleguen les sentors

de fruita fresca, de sabons, de vins,

de lleixiu i de carn i pa i galetes.

M’agrada veure-hi gent de tot arreu

a la recerca del que cal a casa,

infants petits, encara sense escola,

i mestresses de casa desvagades

i estudiants viatgers i vells xarucs

i dones amatents a les ofertes.

Mig món que ven i un altre mig que compra,

i tan de bo que no hi hagués res més

que aquesta pau humil i consumista

i gent amb quatre rals a la butxaca

per esmerçar-los en senzills capricis

a l’abast d’una immensa majoria.

No cal demanar més, tota la resta

és, ben mirat, literatura inútil.

Júlia Costa, poemes inèdits, 2015

MATÍ

MATÍ

Llangor de jubilada desvagada

al matí que s’acosta lentament

sense sentit i sense obligacions.

La flaire d’un cafè revifa l’aire,

                                         escolto

la cançó de les tasses i les copes,

dels plats i dels coberts,

dels llums que tornen

a il·luminar les cuines escalfades

pel foc que encén el dia que vindrà.

La nit es dilueix, la claror arriba,

dibuixa franges de colors al cel

i el sol retorna al seu camí de sempre

arrossegat pels bous de les rondalles.

Júlia Costa, poemes inèdits 2015

LA RÀDIO DE LA NIT

La ràdio de la nit és ben estranya.

La foscor tendra aplega els confidents

que cerquen una oïda disposada

a recollir les seves inquietuds.

Escolto algú que explica moltes penes,

un fill que es droga i un marit violent,

i després m’ensopego amb una noia

a qui ha deixat malmesa un mal amor

i amb un embriac i amb una pobra vella

a qui les solituds esparracades

han arraulit al fons de casa seva.

Després torna la música i la vida

                            convencional:

política, futbol,

corrupcions i cinema i patacades

i les guerres de sempre, aquí o allà.

Roda del temps, la matinada arriba.

Júlia Costa, poemes inèdits, 2015

EL FUNÀMBUL

El funàmbul valent salta teulades,

empaita els gats festejadors.

                                        Somica.

Es creua amb els oficis oblidats

i amb els de sempre:

dones explotades

que cerquen un jornal desesperat,

escura-xemeneies a l’atur,

cambrers que tornen a la llar segura,

flequers a la recerca de pasteres,

bastaixos dels mercats,

noies fastiguejades que netegen

uns avis decadents i rondinaires,

xicots sense demà,

rodamóns, policies avorrits,

metges de guàrdia, escombriaires àvids,

homes del sac i bruixes de la fosca.

No perd mai l’equilibri, té el secret

de l’estabilitat sense vertigen.

Un campanar que encara resisteix

escampa un so oblidat. 
                            Moren les rates

als cataus on l'oblit es fa llegenda.

Júlia Costa, poemes inèdits, 2015

DESFILADA

DESFILADA

Vénen els meus difunts, en processó,

fins al carrer nocturn de la vigília,

tendres, benèvols, pàl·lids i propers.

No em fan por ni m’alegren la vetllada,

m’entristeix constatar que aquelles vides

podien haver estat molt més amables.

Ara són ja records indefinits

i aviat no seran res, 

un nom sense presència

al mapa de la vida

que no té inici, ni final.

                             Espurnes

al cel que ja no és cel,

a la pols còsmica.

Els veig passar, m’esperen i m’inspiren

i fins i tot em diuen que aprofiti

el nou matí que encara

m’espera més enllà de les foscors.

Júlia Costa, poemes inèdits, 2015

NIT D'HIVERN A CIUTAT

NIT D'HIVERN A CIUTAT

Ressonen passes al carrer desert.

Em desvetllen els sons de tantes coses:

El camió de la brossa

que amb estrèpit

buida els contenidors on mor la vida,

els plors imaginaris d’una actriu

a la televisió dels vells miratges,

un estranger que xerra en llengua estranya

amb algun invisible conegut

gràcies al seu telèfon de mans lliures.

Plora un infant, una dona s’enutja,

i tot al capdavall, desapareix,

i fins i tot el meu carrer, en les boires,

d’aquesta nit d’hivern

s’esfilagarsa

com un llençol apedaçat i antic.

Júlia Costa, poemes inèdits, 2015

PAISATGE URBÀ

PAISATGE URBÀ

L’home s’adorm damunt d’un jaç precari,

al portal d’una casa qualsevol.

M’ha dit algú que és ben inofensiu,

que fins i tot va ser un infant alegre,

un jove amb il·lusió, que es va casar,

i que va rumbejar sense aturada

en cotxes nous, la seva bona estrella.

I que un dia, com un castell de cartes,

tot el seu món va esdevenir ferralla.

No vol res. No diu res. I sobreviu

com tants altres com ell, entre les ombres

que les arnes roseguen amb constància.

Júlia Costa, poemes inèdits, 2015

CONVERSES

CONVERSES

Beu massa, me n’adono.

El veig molt trist.

És jove i me l’escolto. 

                              Baladreja

sobre la inoperància del govern

i els polítics corruptes

i els banquers

i sobre un munt de coses miserables

que ens gronxen a tothora aquí i allà.

Després

explica a l’amigueta desvagada

que el contempla amb desig i cobejança

i fins i tot un bri d'admiració

que aviat un oncle que té coneixences

a algun indret o a algun partit polític

l’endollarà a un destí que ignoro a posta.

Des del mar ve una olor de peix podrit

i de viatges sense cap destí.

La llíssera s’esmuny amb precaució

per les tèrboles aigües del vell port.

Júlia Costa, poemes inèdits, 2015

HOMENATGE DELS BLOGS A OLGA XIRINACS (11/05/2015)

Em passen les paraules com el vent,

les paraules em vénen com gavines errants,

les allunya el mestral i el llevant les acosta,

ara són i no són.

El paper encara és blanc

i aquest llapis que es mou entre els dits

és lleuger comuna ploma.

(Olga Xirinacs, 1987)

ELS CÒMICS, AL TEATRE REFLECTEIXEN...

Interior del Teatre Romea l’any 1914 (FR).

Els còmics al teatre reflecteixen

amb certa grapa, el món i les persones.

No són tan convincents com s’esperava.

Al capdavall, la feina és sempre feina.

Baraten sentiments per riure fàcil,

sarcasme per humil mediocritat,

una entrada comprada amb entusiasme

per una estona d’improbables somnis

i de rialles fins i tot forçades.

Baladrers, brunzinaires, inspirats.

Rapsodes i titelles. Titellaires

ocults

els fan anar com volen.

                        O s’ho pensen.

Pel camí, assenyalat de bell antuvi.

aplaudim amb tendresa.

Al capdavall,

no som tan diferents, actors i públic.

Júlia Costa, poemes inèdits, 2015

LA NIT NO TÉ SILENCIS ABSOLUTS

La nit no té silencis absoluts.

Un gos borda, perdut.

Algú s’enutja

en una llengua estranya que no entenc.

Un altre fa bugada a aquestes hores

i l’espiral de l’assecatge ràpid

esmicola les restes de records

enganxats amb suor a les samarretes,

als mitjons i als llençols que no es van perdre.

                              Al celobert,

els somnis s’abalteixen

i tot és quotidià i és poesia.

Júlia Costa, poemesinèdits (2015)

FUIG EL PRESENT

Fuig el present pantalla endins

d’un vell ordinador que encara aplega

els somnis obsolets,

ormeigs i el plànol

on s’assenyalen els camins antics

I els d’un futur que no m’ha de pertànyer.

S’allunya l’esperit a les palpentes

en el silenci d’un capvespre humit

com tants a la ciutat.

                                       Al capdavall

la solitud no és greu ni és un miratge.

És una condició d’humanitat

amb escletxes per on s’escola a voltes

la líquida esperança feta núvol.

Júlia Costa, poemes inèdits, 2015

(fotografia de l'autora)