Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Júlia Costa. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Júlia Costa. Mostrar tots els missatges

21.3.24

ENTREVISTA DE L'ESCRIPTORA SÍLVIA ROMERO, A L'ENTORN DE LA MEVA NOVEL·LA 'LA MERIENDA'








Júlia Costa (Barcelona, 1948) és escriptora, llicenciada en Humanitats i mestra jubilada. Ha publicat narrativa juvenil, per a adults, poesia, i articles de temàtica històrica o pedagògica. Ha guanyat diversos premis de novel·la, com el Premi Olga Xirinacs, i ha quedat finalista d’alguns dels certàmens més prestigiosos de casa nostra, com el Sant Jordi o el Joaquim Ruyra.

Molt arrelada i vinculada al seu barri, el Poble-sec, forma part de diverses associacions i el 2020 va rebre la Medalla d’Honor de l’Ajuntament de Barcelona en reconeixement a la seva tasca literària i veïnal. La merienda (Stonberg Editorial) és la seva última novel·la publicada i la primera que s’edita en castellà. En ella, en clau d’humor i fent ús de la ironia, penetra en el món dels programes televisius escombraries i exposa temes punyents com l’oblit, la fama, i la prostitució.

Hi ha una primera pregunta que gairebé és obligatòria tot atenint-nos a la seva trajectòria com a escriptora, i és què la seva novel·la està escrita en castellà.

Ha estat una mica l’atzar, en vaig escriure una versió en català fa anys, no la vaig aconseguir publicar i un editor en castellà em va dir que li fes arribar la traducció, després la cosa no va funcionar. L’he refet a fons i l’he actualitzat, a la primera versió encara no hi havia mòbils. A més a més, per un problema informàtic, fa anys vaig perdre la versió en català. També tenia ganes de poder oferir algun llibre en castellà, el millor seria que les meves novel·les poguessin sortir simultàniament en les dues llengües. En tot cas penso que la temàtica s’adiu força amb el fet d’estar escrita en castellà, tot i que això és relatiu, és clar.

Sí, perquè el títol La merienda fa referència a un programa de televisió. Quin tipus d’espai televisiu és?

És un d’aquests programes coneguts avui com talk-shows, inspirat en un que feien fa anys al primer canal, per la tarda. Una sèrie de personatges van a explicar fets íntims de la seva vida relacionats amb una temàtica concreta, que proposa l’emissora.

Això de sortir a la televisió em fa pensar en la citació que trobem a l’inici de la lectura: «La fama es vapor; la popularidad, un accidente; la única certeza terrenal es el olvido.» Amb aquestes paraules de Mark Twain ens indica ja el tema de La merienda?

Hi convergeixen molts temes però potser sí que aquest és el tema central, el valor efímer de la fama, tant de la fama limitada a la participació en programes de la tele com a la més valorada i llarga, dels professionals mediàtics, dels actors, dels cantants… Al final, tot s’oblida i tot passa.

És ben cert que hi convergeixen molts temes, a més de la fama: la prostitució, l’oblit de la nostra gent gran, la seva decadència i la seva solitud.

Sí, mostra tot un microcosmos de personatges i situacions, algunes de més tràgiques que les altres, al capdavall aquests són problemes universals i que es perllonguen al llarg del temps, i alguns, com la decadència vital, no tenen solució.

Però totes aquestes són matèries profundes, importants, serioses… Amb tot, La merienda apareix amarada d’ironia, d’humor, de tendresa… Quina és la intenció final de la novel·la?

Volia explicar una història distreta, divertida, coral, però que, sense excessos morals, fes reflexionar sobre el món que ens envolta. Algú m’ha dit, no sé si és una crítica, que sempre faig acabar força bé la majoria dels meus personatges, encara que siguin antipàtics o negatius. No sempre és possible però m’agrada salvar-los i que conservin alguna esperança, al cap i a la fi la vida real té tot sovint molts elements de tragicomèdia.


Just ara volia parlar dels personatges. Per una banda tenim els que formen part de l’engranatge televisiu en la seva més alta jerarquia: Mariví Cantavieja i Juanjo Badía. Els ha construït com a emblema d’aquest ambient?

No crec que siguin cap emblema, són uns més, amb els seus problemes i la seva història, m’he inspirat en moltes persones diferents i, en teoria, són els triomfadors, però el seu triomf també és fràgil i efímer. Mariví veu que es fa gran, Juanjo Badía havia estat famós però ja és vell i es troba a l’ocàs de la vida. En certa manera han triomfat però tot acaba per ser fum, ja que la vida passa.

Entenc. I al costat d’aquests dos, i també treballant a la televisió, tenim, sobretot, Anita, Cañizares i Natalia. Però aquests són treballadors d’avui en dia, amb moltes hores de feina i contracte escombraria.

Són la generació jove, preparada però, tot sovint, amb poques oportunitats, dificultats per trobar feina, per tirar endavant, amb una generació davant seu que no els dona prou oportunitats, i noves generacions de joves que representen una competència indefugible.

Més enllà dels personatges del món televisiu, i deixant de banda Toni Aldaña, prou important per a l’evolució de la novel·la, hi ha un grupet que també es consolida amb força: Carmencita, Dora, Adelaida, i Teresa. Totes quatre tenen una història ben peculiar i, de la mateixa manera que passarà amb els altres personatges que hem estat esmentant, tindran el seu desenllaç.

Són unes dames entranyables, cadascuna amb els seus records i la seva evolució vital. Al meu barri havia conegut senyores així, aquestes que, segons autors com Jaume Passarell, que parla de les d’abans de la guerra, o com González Ledesma, que evoca les de la postguerra, del Paral·lel cap a la Rambla, fan de prostitutes i després, quan pleguen d’una feina tan controvertida i mal considerada, tornen al seu pis del barri, on són unes mestresses de casa normals, amb aspiracions modestes, fent estalvis, tenint un pis, donant estudis als fills o assolint una vellesa suportable.

I amb aquesta diversitat de personatges, pretén aconseguir l’empatia del lector amb algun d’ells?

Això ja no ho sé, però penso que tots els personatges poden evocar a cadascú persones que ha conegut o de les quals ha sentit a parlar. Hi ha diversitat social, generacional, cronològica… crec que és probable que es desenvolupi empatia a l’entorn d’algun dels personatges.

Voldria fer referència, de nou, a la trajectòria literària. Gairebé en cada nova novel·la planteja una tècnica estilística determinada i concreta, adient a la història que vol oferir-nos. A La merienda la narració és lineal, els esdeveniments avancen cronològicament. Per que ha triat aquesta estructura?

No trio gaire, les coses van sortint, de vegades no saps ben bé com ni perquè. És una novel·la que he fet, refet, traduït… Potser la història -o les històries que hi convergeixen- em demanaven un cert ordre cronològic de forma inconscient. M’agrada canviar temàtiques, èpoques, fer provatures amb l’estil…

Aquests darrers temps gairebé té novetat literària anual. Per tant: hi ha alguna nova publicació a punt de sortir del forn?

Això també és atzarós, hi ha llibres que no vaig aconseguir publicar quan els vaig escriure i després han anat sortint, cosa que, per una banda, en algunes ocasions n’ha beneficiat el redactat. Sempre tinc coses escrites al calaix, això sí. M’agradaria recuperar la mestra investigadora protagonista d’El parc i les ombres, però això demana temps i reflexió. De moment també voldria aplegar moltes narracions breus que tinc, algunes de premiades, en un volum. O fer una tria de poemes, ja que en tinc molts d’escrits, i publicar un nou llibre d’aquest gènere.


Sílvia Romero (Llegir.cat)

https://www.llegir.cat/2023/01/julia-costa-la-merienda-la-vida-real-te-sovint-elements-de-tragicomedia/

5.1.22

FESTES NADALENQUES CONTEMPORÀNIES

 

 

FESTES NADALENQUES CONTEMPORÀNIES


La gent camina, arraïmada,

entre taulells i aparadors.

Insatisfets, els vells pastors,

tallen corriols a la contrada

on un pessebre acull l’estada

d’una partera capficada

i d’un fuster en atur forçós,

amb l’esperança esmicolada.



Dins del paisatge enfarinat

on hi conviuen les masies,

els minarets amb gelosies

i pous antics de suro arnat,

un bloc de pisos s’hi ha enlairat

amb un cartell dalt del terrat

i preus que pugen tot els dies

per exigències del mercat.



S’ha edificat el vell camí

per on s’anava a la muntanya,

i aquella balma i la cabanya

on Manelic es va adormir

aquella nit sense matí,

d’àngels cantaires d’argent fi

promocionant una campanya

d’un candidat a rei diví.



Canalitzat el riu proper,

no hi va a rentar la bugadera,

que ara té un pis petit, i espera

una alegria que no ve,

mentre convida a fer un cafè

el pescador, que ara és cambrer,

al seu refugi de soltera,

ple de records en devedé.



Pel pont, els reis, ja molt cansats,

vénen d’orient, seguint miratges,

sense regals i sense patges,

amb els camells deshidratats,

per una llum, enlluernats,

que els anuncia vanitats

a la pantalla amb mil imatges

en què l’estel s’ha transformat.



Pares Noels blancs i vermells

sacsegen tendres campanetes,

piquen l’ullet a les noietes

i pinten rètols amb or vell

a les parets d’un gran cancell

on, a darrera d’un taulell,

hi ha dependentes amb xancletes

que venen rom i moscatell.



Arbres de plàstic, galzerans,

fets amb cartrons plastificats,

boix de planter, tions importats

d’indrets exòtics i llunyans

i els mòbils nous dels rabadans

amb musiquetes d’arbres sants

i de dimonis escuats

i santes nits, de les d’abans.



Enforinyat en un carrer

on no hi ha llum ni galindaines,

ni so de flautes ni dolçaines,

ni postaletes de paper,

lluny del civisme, barroer,

murri, sorrut i sorneguer,

fugint d’hipòcrites moixaines,

cofoi, s’allera, el caganer.


Poemes inèdits 



14.6.20

EL PARC I LES OMBRES, ESTAT DE LA QÜESTIÓ

EL PARC I LES OMBRES - Júlia Costa | Stonberg Editorial

Les circumstàncies han fet que això del virus i el confinament coincidís amb la promoció del meu darrer llibre. Algunes presentacions no s'han pogut fer i ara, de cara a l'estiu, i encara sense una normalitat efectiva, em temo que tot plegat quedarà abaltit. De tant en tant, en aquest blog, aniré recordant el llibre i alguns comentaris que m'han fet sobre el seu contingut, gent que també escriu tot i que no pertanyin al grem de les patums oficials del sector.

Fa anys l'antic diari AVUI, els dijous, publicava un suplement literari molt interessant en el qual el llibre català, escrit i pensat en català, hi tenia un espai gairebé sempre. El diari va ser abduït pel PUNT i ja no és el mateix. La Vanguardia havia tingut un bon suplement literari al qual, durant un temps, va dedicar un espai al llibre català. Aquell suplement es va reconvertir en una barrija-barreja que es diu Cultura i fins i tot això tan eclèctic de la cultura ha quedat darrerament reduït a la minima expressió.

Com que cada dia surten més llibres i hi ha menys espais on comentar llibres, sigui a la premsa o als mitjans de comunicació, que algú mencioni algun volum no mediàtic és un miracle, si no tens coneguts i saludats en el sector. I encara. Molts llibres que s'arriben a ressenyar i comentar als diaris convencionals els ha escrit gent del mon del periodisme, habituals de les tertúlies, persones que ja son 'a dins', vaja. A més a més existeix una tendència estranya a escriure 'la novel·la', sembla que és un gènere de prestigi i cantants, historiadors, actors i, evidentment, periodistes, intenten incidir en un mercat saturat i complex. Molts llibres que es venen -relativament- bé pertanyen a autors i autores que ja son 'famosos' o populars. No entro en el tema de la qualitat, subjectiu i espinós i que podria generar molta teoria inútil.

Al blog, per tots aquests motius i d'altres, aniré donant ressò a fragments d' alguns comentaris que m'han fet sobre el llibre persones amigues, moltes de les quals, també, escriptores. Com ara aquest, que pertany al programa Cafis de Lletres, de Ràdio Sant Celoni, de Sílvia Romero:

...la riquesa expositiva de la novel·la que ens ofereix Júlia Costa no acaba pas aquí. Perquè les investigacions els duen a documentar-se i indagar al voltant d’assassinats i morts antigues. Em refereixo a crims ocorreguts fa un munt d’anys, en alguns casos inventats de cara a la recreació literària, però en altres casos basats en crims reals que van tenir lloc aquí, a casa nostra. Cosa que provoca en nosaltres, el lectors, la curiositat d’indagar, també, per conèixer més aquestes truculentes històries d’una època passada però que, ben mirat, tenim encara aquí, ben a prop. 

És, doncs, una novel·la que es mou entre el thriller i la denúncia, amb alguna que altra dosi d’ironia, i ambientada a cavall de Barcelona, que és on té lloc l’assassinat amb què iniciem la lectura, i d’altres poblacions de Catalunya o del microcosmos literari a què ens té acostumats Júlia Costa, que llibre rere llibre ha creat la seva geografia personal, ben sovint fàcilment identificable. 


El tema de la distribució editorial, avui, és també complicat. El Parc i les Ombres el podeu comprar directament a l'Editorial Stonberg i, és clar, a Amazon. Qualsevol llibreria amb interès el pot aconseguir, així mateix, amb facilitat. Al meu barri tinc sort de la Núria de la Papereria llibreria Nitus, que té tots els meus llibres i m'avisa quan se'n ven algun. 

A la web de l'editorial també es poden llegir alguns comentaris sobre el llibre que han fet els seus primers lectors i lectores.




13.11.19

A TRENC D'ALBA, UN DIA D'HIVERN


Garbells per als malsons, estranyes caravel•les,
avaren al recer del port dels saltamarges,
mentre la nit s’esmuny darrere les carenes,
somnis d’immensitat, als coixins del matí.

Esvinçades cançons s’esbraven en la fosca,
on escàpola fujo de radiants claredats
i un brot de trepadella floreix a la codina,
i acull tendres carícies d’un sol encara feble.

Màgiques trebinelles foraden murs esfèrics,
per on fugen les fades i els records baladrers,
sota boires antigues, cercant una rondalla,
plena de follets savis, que allunyen els paranys.

Els corcs de les sospites malmeten calaixeres
on reposen antigues camises de dormir,
però un raig de llum novella dibuixa nous paisatges
fets de futur molt tendre, al capçal del meu llit.

Estovo rosegalls amb aigua de gorgs màgics
per endegar un dinar a l’Hostal dels Orats,
i un ordinador nou, abaltit a la sala,
m’acull una comanda d’aliments excessius.

Brogit de festes tendres em floreix a les golfes
de la casa petita on viuen els meus morts,
i em retrobo amb el dia, que dibuixa miratges,
als bassals que la pluja ha deixat al carrer.

Tot es nou uns instants, tot em sembla possible,
un baf d’eternitat amara els viaranys,
les voreres estrenen atzaroses misèries,
i els gratacels s’apropen a un cel emmascarat.

L’esperança reposa a la màgica cambra
dels misteris que encara amaguen el seu truc,
i del barret més negre del firaire que passa
s’escapen papallones de colors resplendents.


Júlia Costa, La Pols dels Carrers, Meteora

10.10.19

EL PARC I LES OMBRES, NOVA NOVEL·LA

Aviat sortirà un altre llibre meu, en aquest cas una novel·la. 

Tot i que al llibre hi trobareu un crim per resoldre crec que no es pot etiquetar ben bé com a novel·la negra ja que hi trobareu molts temes: el pes del passat, la distància entre les classes socials, la immigració, la Barcelona del present, l'inexplicable capteniment humà quan la por ens empeny a defensar la nostra tranquil·litat...

Això sí, hi trobareu dues persones disposades a esbrinar els fets i les seves circumstàncies,  en la millor tradició del gènere d'enjòlit tradicional, una mestra retirada i un seu antic alumne. 

La primera presentació serà, com indica la tarja, a la BIblioteca Francesca Bonnemaison, carrer de Sant Pere Més Baix, 7, Barcelona. El dijous, 7 de novembre, a les 19:00. La presentació la farà l'escriptora i amiga Montserrat Galícia, sobre qui ja he escrit en diferents ocasions.

La segona, que ja aniré anunciant, serà al meu barri, el Poble-sec, a la Biblioteca Poble-sec - Francesc Boix, a les 19:00, el dia 10 de desembre, un dimarts. Comptarem amb la pianista Mònica Trueba i amb l'escriptora Sílvia Romero.

Aquestes presentacions son també una bona excusa per retrobar amics i amigues que fa temps que no veiem. 


11.2.18

HEROIS DE LA VIDA QUOTIDIANA


Aquests dies ha sorprès l'esquela al diari d'un senyor que va deixar una part del seu redactat a punt i en la qual confessa no aportat al món res interessant i tenir una certa esperança en la improbable existència d'un déu en el qual ha cregut. 

Com que la modèstia no és avui una virtut gaire fomentada, el difunt s'ha fet gairebé famós a causa d'aquest detall, ben original, considerant el context. 

M'ha vingut al cap un poema que vaig escriure fa temps i que un amic de la meva edat em va demanar que llegís en el comiat del seu pare, un senyor amb una gran cultura i molt intel·ligent que havia estat veí nostre i amic de la infantesa de la meva mare, fins i tot.

La grandesa de viure rau en viure i prou. No sé ni tan sols si hi ha grandesa en un fet que no has triat en cap moment. Sobre les aportacions a la humanitat, totes són relatives i limitades, fins aquelles que han contribuït a millorar el camí per aquesta vall de llàgrimes, com deien abans, i que avui es vol pensar que és un parc temàtic amb atraccions incloses.

De tot el que vaig escriure en aquest poema avui em quedo amb l'aspiració a no haver fet nosa, ben poc banal, si s'hi pensa a fons. Ara potser hi hauria qui m'exigiria un títol com ara balada de l'home gris i de la dona grisa, qui sap.


Balada de l'home gris

Feliç qui mor sense saber que mor
feliç aquell que viu sense pensar-hi
feliç aquell que troba el seu amor
ensopit, i vulgar, i rutinari.

Feliç qui té la fe del més enllà
enterbolida amb fum d'espelma antiga,
i que tot el que arriba a desitjar
ho pot comprar a qualsevol botiga.

Feliç el conformista i el badoc
i aquell que no vol fama ni diners,
feliç aquell que no ha tastat el foc,
feliç aquell que no cobeja res.

Passar pel món com una ombra arraulida
sense desvetllar enveja ni passió,
passar tan sols, acaronant la vida,
com la tonada breu d'una cançó.

Passar de ser tingut per poca cosa
a la pols on tots hem de davallar.
no tenir nom, ni fets, ni haver fet nosa.
Passar sense remor. Tan sols passar.

Júlia Costa. La pols dels carrers (Meteora, 2006)

1.12.16

PATRIMONI PERDUT





Hi havia un gran cinema a l’antiga avinguda
on els somnis filaven un futur més amable
i on a la mitja part, en un bar sense portes
hi venien galetes, caramels i gasosa.

L’enforcall de carrers dibuixava una plaça,
vaques sense pastures somniaven muntanyes.
A l’església malmesa per revoltes antigues
hi cremaven molts ciris sota sants sense pàtria.

Al convent de les monges hi havia un hort magnífic,
amb un pou, un safareig i una marededéu,
i una enorme figuera que s’abocava alegre
per damunt de la tanca, vers un carrer menut.

Barri amunt s’iniciava un poble de barraques
on la gent més alegre cantava fent bugada
i per on la mainada s’encalçava al capvespre
o jugava amb fireta i bressolava nines.

Hi havia moltes coses, avui n’hi ha moltes altres,
que ja no puc percebre amb ulls enlluernats,
però que seran postals als records del futur
d’aquells que em sobrevisquin quan jo ja sigui res.

Júlia Costa, poemes inèdits, 2016


7.7.16

LES AMIGUES D'ABANS




Les amigues d'abans, complicitats,
secrets i amors, passejades, paraules,
balls i enamoraments imaginaris,
actors d'aquell cinema imprescindible,
cançons romàntiques, tonades imprecises,
viatges impossibles, i cercar
la roba més barata i reeixida
per disfressar-nos, ai, de senyoretes.

I petites traïcions, malevolences
innocents, i aquells somnis esvaïts,
i pòlvores i un toc de pintallavis
i un futur que ningú no imaginava
i el pas del temps, encara lent, la llum
d'aquells matins alegres de diumenge,
i tanta, tanta vida davant nostre.

Tot just l'escola era un record proper
i ja semblava un món llunyà, enyorat,
on l'ordre i els horaris repetien
els dies i les hores i els minuts
entre la pols de guix i les pregàries
i unes monges que avui em són properes
com víctimes, també, de l'embolcall
i els dogmes, i l'engany ben assumit
després de tants rosaris en penombra.

Les amigues d'abans, en aquell món
de perspectives ben encotillades
també pels nois que papallonejaven
a l'entorn de nosaltres. Malgrat tot
quanta il·lusió en aquella adolescència
a tocar dels anys joves, ben a prop
d'aquell irreversible món adult
que amb poca cosa es conformava, és clar
després de la tragèdia, la misèria 
i les mancances i els somnis trencats.

Les amigues d'abans no em reconeixen
ni jo tampoc a elles. Qui som ara?
Ens agermanen les generacions,
l'evocació de dies compartits,
l'entorn i aquells misteris innocents.
La majoria ens hem reinventat
un passat una mica més amable.
Més d'una ja no hi és, la vida passa,
i com els vells de la nostra infantesa
ens retrobem en els enterraments.

Àvies d'avui o conques viatgeres,
difuntes prematures i plorades,
us estimo a desgrat, m'identifico
amb vosaltres, encara recupero
algun instant, una fotografia,
unes paraules que em vénen al cap,
aquelles fantasies i aquells somnis
i tanta, tanta vida davant nostre.
Qui pot no sentir mai la tendra angoixa
que produeix el pas rabent dels anys
davant d'una amigueta d'aquells dies?

Júlia Costa, poemes inèdits, Imatges i Paraules, 2016





6.7.16

CARRER I SOL PONENT





Un floc de sol ponent damunt dels arbres
damunt de les carrosseries dels vehicles
damunt l'asfalt, als vidres dels balcons,
en una tarda llarga d'un estiu
com tants, amb falciots a l'aire
i records a la bossa del mercat.

I tot allò que ens era indiferent
i conegut i repetit i vell
de sobte pren un to de gran prodigi
breu, estantís, i la tendresa sura
entre aquest tornassol daurat i encès
que precedeix a la imperfecta fosca
de les nits de ciutat, tan relatives.

Júlia Costa, Imatges i Paraules, poemes inèdits, 2016









13.2.16

EULÀLIA


Fa alguns anys, pocs, el dia de Santa Eulàlia era a la Terra Alta, aquest any també hi hauria anat aquest cap de setmana a no ser per un inoportú refredat.  Recupero aquest poema d'aleshores on reflexiono sobre tradicions i celebracions diverses.



Eulàlia

Avui la santa dels tretze martiris,
adolescent irada i suïcida
és festejada com si fos, de fet,
una noia valenta, agosarada,
passant per alt el seu capteniment
absurd, perquè la vida és el primer
quan tens dotze anys.

Avui hi haurà gegants
a la ciutat més gran de Catalunya
per consolar la pena de la Laia
bandejada, fa anys, per la Mercè,
segons expliquen tots els costumaris

Si al cel tens algun lloc, Laia bonica,
i pots fer alguna cosa pels humans
i sobretot per a les noies joves
jo demano la teva intercessió
davant d’aquest senyor gran i polièdric
que no he entès mai:

Que ningú per cap déu perdi la vida
cercant dubtoses glòries a altres móns
Més allà d’aquest cel que ens agombola.
que ningú tingui cap vestit de neu
per mortalla.

Que ningú rodoli
dins d'una bota plena de navalles
per carrers costeruts.

Justícia i pau a un món sense fronteres
i comprensió i respecte i tot això
que queda bé de dir i reivindicar
malgrat que ja sabem que tot és somni
d’ànimes càndides. Paraules i paraules.

Aquí, a aquest poble,
les dones
van celebrar un sopar honorant també
una altra santa màrtir, com la Laia.
Àgueda, pits tallats en un platet.
Festa de dones… Quina incoherència
ens fa celebrar unes festes tan estranyes?

A la muntanya de la gran batalla
temo que un dia  hi posaran actors
disfressats de soldats, d’aquí a unes dècades,
car les tragèdies esdevenen festes
i espectacle turístic.

Potser és bo
que tot es torni frívol. Altrament
no sé pas com podríem empassar-nos
l’escudella calenta, cada nit.


Júlia Costa, poemes inèdits, 2012

21.5.15

LA RÀDIO DE LA NIT


La ràdio de la nit és ben estranya.

La foscor tendra aplega els confidents
que cerquen una oïda disposada
a recollir les seves inquietuds.

Escolto algú que explica moltes penes,
un fill que es droga i un marit violent,
i després m’ensopego amb una noia
a qui ha deixat malmesa un mal amor
i amb un embriac i amb una pobra vella
a qui les solituds esparracades
han arraulit al fons de casa seva.

Després torna la música i la vida
                            convencional:
política, futbol,
corrupcions i cinema i patacades
i les guerres de sempre, aquí o allà.

Roda del temps, la matinada arriba.


Júlia Costa, poemes inèdits, 2015

31.1.15

LLUM DE FEBRER


Recuperant un vell poema, potser ja l'he publicat en alguna altra ocasió. Fotografia: port de Tarragona, capvespre, 2015.



Llum de febrer 


L'hivern, l'hivern. A poc a poc s'allunya,
feixuc i tendrament esvalotat.

Com costa de passar, tan fosc encara,
quan ja els nadals han fet el seu camí
i ens han deixat aquest regal de reis
únic, i dolorosament exacte:

un àlbum ple d'imatges oblidades
o condemnades a l'oblit. Imatges
d'amics i de parents que ja no solquen
els àpats generosos de les festes.

Que no vindran mai més, ja que la vida
segueix, indiferent, la seva cursa,
sense contemplar els nàufrags que arroseguen
les ones, fredes, sobre el mar del temps.

I ja no trobarem a les rebaixes
l'abric calent, ni la flassada flonja,
ni el paisatge somniat, ni les mentides,
que ens ajudaren a enlairar senyeres
als cims més alts de les passions perdudes.

Vindrà el bon temps, quan el falciot retrobi
el vell camí del cel, sota les boires.

Júlia Costa, poemes inèdits, 1988

5.1.15

NIT DE REIS



NIT DE REIS


Sota la nit de gener
entre boires i muntanyes,
han viatjat els tres reis ,
resplendents de pols daurada,
pel desert de l’infinit,
en camells de xocolata.

Porten les carrosses plenes
de joguines ben triades.
Pilotes, nines i trens,
i ordinadors amb pantalles,
on pots veure tot el món
des de les cambres de casa.

Porten mitjons i jerseis,
abrics, barrets i flassades,
disfresses, fireta, jocs
d’aquests per jugar a la taula,
llaminadures, titelles,
i un munt de coses estranyes.

-Com està canviant el món!
-Melcior, enfadat, s’exclama-
No m’agraden els joguets
electrònics, que fan ara-.
És un rei tradicional,
de costums encarcarades.

-Melcior, estàs envellint!
-en Gaspar respon amb calma-.
És jove i és coratjós
I  la novetat l’exalta.
Amb els estris tecnològics,
ell hi té la mà trencada.

Baltasar, el morenet,
cavalca en silenci, calla.
Porta a les mans un antic
llibre de tapes folrades
on hi ha la història del món
i cinquanta mil rondalles.

El sol comença a sortir
rere muntanyes de nata.
Els reis estan molt cansats,
la seva gent, esgotada,
de tant pujar pels balcons,
amb la bossa carregada.

Tornaran cap a l’orient,
ho faran ben a trenc d’alba,
doncs tenen un hotelet
a un oasi amb llacs de plata
on reposen durant l’any
de tota aquesta feinada.

Júlia Costa, poemes inèdits