EULÀLIA

Fa alguns anys, pocs, el dia de Santa Eulàlia era a la Terra Alta, aquest any també hi hauria anat aquest cap de setmana a no ser per un inoportú refredat.  Recupero aquest poema d'aleshores on reflexiono sobre tradicions i celebracions diverses.

Eulàlia

Avui la santa dels tretze martiris,

adolescent irada i suïcida

és festejada com si fos, de fet,

una noia valenta, agosarada,

passant per alt el seu capteniment

absurd, perquè la vida és el primer

quan tens dotze anys.

Avui hi haurà gegants

a la ciutat més gran de Catalunya

per consolar la pena de la Laia

bandejada, fa anys, per la Mercè,

segons expliquen tots els costumaris

Si al cel tens algun lloc, Laia bonica,

i pots fer alguna cosa pels humans

i sobretot per a les noies joves

jo demano la teva intercessió

davant d’aquest senyor gran i polièdric

que no he entès mai:

Que ningú per cap déu perdi la vida

cercant dubtoses glòries a altres móns

Més allà d’aquest cel que ens agombola.

que ningú tingui cap vestit de neu

per mortalla.

Que ningú rodoli

dins d'una bota plena de navalles

per carrers costeruts.

Justícia i pau a un món sense fronteres

i comprensió i respecte i tot això

que queda bé de dir i reivindicar

malgrat que ja sabem que tot és somni

d’ànimes càndides. Paraules i paraules.

Aquí, a aquest poble,

les dones

van celebrar un sopar honorant també

una altra santa màrtir, com la Laia.

Àgueda, pits tallats en un platet.

Festa de dones… Quina incoherència

ens fa celebrar unes festes tan estranyes?

A la muntanya de la gran batalla

temo que un dia  hi posaran actors

disfressats de soldats, d’aquí a unes dècades,

car les tragèdies esdevenen festes

i espectacle turístic.

Potser és bo

que tot es torni frívol. Altrament

no sé pas com podríem empassar-nos

l’escudella calenta, cada nit.

Júlia Costa, poemes inèdits, 2012