19.4.24

21.3.24

ENTREVISTA DE L'ESCRIPTORA SÍLVIA ROMERO, A L'ENTORN DE LA MEVA NOVEL·LA 'LA MERIENDA'








Júlia Costa (Barcelona, 1948) és escriptora, llicenciada en Humanitats i mestra jubilada. Ha publicat narrativa juvenil, per a adults, poesia, i articles de temàtica històrica o pedagògica. Ha guanyat diversos premis de novel·la, com el Premi Olga Xirinacs, i ha quedat finalista d’alguns dels certàmens més prestigiosos de casa nostra, com el Sant Jordi o el Joaquim Ruyra.

Molt arrelada i vinculada al seu barri, el Poble-sec, forma part de diverses associacions i el 2020 va rebre la Medalla d’Honor de l’Ajuntament de Barcelona en reconeixement a la seva tasca literària i veïnal. La merienda (Stonberg Editorial) és la seva última novel·la publicada i la primera que s’edita en castellà. En ella, en clau d’humor i fent ús de la ironia, penetra en el món dels programes televisius escombraries i exposa temes punyents com l’oblit, la fama, i la prostitució.

Hi ha una primera pregunta que gairebé és obligatòria tot atenint-nos a la seva trajectòria com a escriptora, i és què la seva novel·la està escrita en castellà.

Ha estat una mica l’atzar, en vaig escriure una versió en català fa anys, no la vaig aconseguir publicar i un editor en castellà em va dir que li fes arribar la traducció, després la cosa no va funcionar. L’he refet a fons i l’he actualitzat, a la primera versió encara no hi havia mòbils. A més a més, per un problema informàtic, fa anys vaig perdre la versió en català. També tenia ganes de poder oferir algun llibre en castellà, el millor seria que les meves novel·les poguessin sortir simultàniament en les dues llengües. En tot cas penso que la temàtica s’adiu força amb el fet d’estar escrita en castellà, tot i que això és relatiu, és clar.

Sí, perquè el títol La merienda fa referència a un programa de televisió. Quin tipus d’espai televisiu és?

És un d’aquests programes coneguts avui com talk-shows, inspirat en un que feien fa anys al primer canal, per la tarda. Una sèrie de personatges van a explicar fets íntims de la seva vida relacionats amb una temàtica concreta, que proposa l’emissora.

Això de sortir a la televisió em fa pensar en la citació que trobem a l’inici de la lectura: «La fama es vapor; la popularidad, un accidente; la única certeza terrenal es el olvido.» Amb aquestes paraules de Mark Twain ens indica ja el tema de La merienda?

Hi convergeixen molts temes però potser sí que aquest és el tema central, el valor efímer de la fama, tant de la fama limitada a la participació en programes de la tele com a la més valorada i llarga, dels professionals mediàtics, dels actors, dels cantants… Al final, tot s’oblida i tot passa.

És ben cert que hi convergeixen molts temes, a més de la fama: la prostitució, l’oblit de la nostra gent gran, la seva decadència i la seva solitud.

Sí, mostra tot un microcosmos de personatges i situacions, algunes de més tràgiques que les altres, al capdavall aquests són problemes universals i que es perllonguen al llarg del temps, i alguns, com la decadència vital, no tenen solució.

Però totes aquestes són matèries profundes, importants, serioses… Amb tot, La merienda apareix amarada d’ironia, d’humor, de tendresa… Quina és la intenció final de la novel·la?

Volia explicar una història distreta, divertida, coral, però que, sense excessos morals, fes reflexionar sobre el món que ens envolta. Algú m’ha dit, no sé si és una crítica, que sempre faig acabar força bé la majoria dels meus personatges, encara que siguin antipàtics o negatius. No sempre és possible però m’agrada salvar-los i que conservin alguna esperança, al cap i a la fi la vida real té tot sovint molts elements de tragicomèdia.


Just ara volia parlar dels personatges. Per una banda tenim els que formen part de l’engranatge televisiu en la seva més alta jerarquia: Mariví Cantavieja i Juanjo Badía. Els ha construït com a emblema d’aquest ambient?

No crec que siguin cap emblema, són uns més, amb els seus problemes i la seva història, m’he inspirat en moltes persones diferents i, en teoria, són els triomfadors, però el seu triomf també és fràgil i efímer. Mariví veu que es fa gran, Juanjo Badía havia estat famós però ja és vell i es troba a l’ocàs de la vida. En certa manera han triomfat però tot acaba per ser fum, ja que la vida passa.

Entenc. I al costat d’aquests dos, i també treballant a la televisió, tenim, sobretot, Anita, Cañizares i Natalia. Però aquests són treballadors d’avui en dia, amb moltes hores de feina i contracte escombraria.

Són la generació jove, preparada però, tot sovint, amb poques oportunitats, dificultats per trobar feina, per tirar endavant, amb una generació davant seu que no els dona prou oportunitats, i noves generacions de joves que representen una competència indefugible.

Més enllà dels personatges del món televisiu, i deixant de banda Toni Aldaña, prou important per a l’evolució de la novel·la, hi ha un grupet que també es consolida amb força: Carmencita, Dora, Adelaida, i Teresa. Totes quatre tenen una història ben peculiar i, de la mateixa manera que passarà amb els altres personatges que hem estat esmentant, tindran el seu desenllaç.

Són unes dames entranyables, cadascuna amb els seus records i la seva evolució vital. Al meu barri havia conegut senyores així, aquestes que, segons autors com Jaume Passarell, que parla de les d’abans de la guerra, o com González Ledesma, que evoca les de la postguerra, del Paral·lel cap a la Rambla, fan de prostitutes i després, quan pleguen d’una feina tan controvertida i mal considerada, tornen al seu pis del barri, on són unes mestresses de casa normals, amb aspiracions modestes, fent estalvis, tenint un pis, donant estudis als fills o assolint una vellesa suportable.

I amb aquesta diversitat de personatges, pretén aconseguir l’empatia del lector amb algun d’ells?

Això ja no ho sé, però penso que tots els personatges poden evocar a cadascú persones que ha conegut o de les quals ha sentit a parlar. Hi ha diversitat social, generacional, cronològica… crec que és probable que es desenvolupi empatia a l’entorn d’algun dels personatges.

Voldria fer referència, de nou, a la trajectòria literària. Gairebé en cada nova novel·la planteja una tècnica estilística determinada i concreta, adient a la història que vol oferir-nos. A La merienda la narració és lineal, els esdeveniments avancen cronològicament. Per que ha triat aquesta estructura?

No trio gaire, les coses van sortint, de vegades no saps ben bé com ni perquè. És una novel·la que he fet, refet, traduït… Potser la història -o les històries que hi convergeixen- em demanaven un cert ordre cronològic de forma inconscient. M’agrada canviar temàtiques, èpoques, fer provatures amb l’estil…

Aquests darrers temps gairebé té novetat literària anual. Per tant: hi ha alguna nova publicació a punt de sortir del forn?

Això també és atzarós, hi ha llibres que no vaig aconseguir publicar quan els vaig escriure i després han anat sortint, cosa que, per una banda, en algunes ocasions n’ha beneficiat el redactat. Sempre tinc coses escrites al calaix, això sí. M’agradaria recuperar la mestra investigadora protagonista d’El parc i les ombres, però això demana temps i reflexió. De moment també voldria aplegar moltes narracions breus que tinc, algunes de premiades, en un volum. O fer una tria de poemes, ja que en tinc molts d’escrits, i publicar un nou llibre d’aquest gènere.


Sílvia Romero (Llegir.cat)

https://www.llegir.cat/2023/01/julia-costa-la-merienda-la-vida-real-te-sovint-elements-de-tragicomedia/

23.2.22

FEBRER I LA SEVA LLUM

 





LLUM DE FEBRER


L'hivern, l'hivern. A poc a poc s'allunya,

feixuc i tendrament esvalotat.



Com costa de passar, tan fosc encara,

quan ja els Nadals han fet el seu camí

i ens han deixat aquest regal de reis

únic, i dolorosament exacte:

Un àlbum ple d'imatges oblidades

o condemnades a l'oblit. Imatges

d'amics i de parents que ja no solquen

els àpats generosos de les festes.



Que no vindran mai més, ja que la vida

segueix, indiferent, la seva cursa,

sense contemplar els nàufrags que arrosseguen

les ones, fredes, sobre el mar del temps.



I ja no trobarem a les rebaixes

l'abric calent, ni la flassada flonja,

ni el paisatge somniat, ni les mentides,

que ens ajudaren a enlairar senyeres

als cims més alts de les passions perdudes.



Vindrà el bon temps, quan el falciot retrobi

el vell camí del cel, sota les boires.



Recuperant antics poemes, un sobre el mes de febrer.




9.2.22

NIT DE DIUMENGE, AL PORT

 





NIT DE DIUMENGE AL PORT

 

Retorna un pelegrí, la fira plega.

El diumenge abalteix les seves trampes

sota les lluminàries excessives

d’un breu castell de focs, extraordinari.

Bada la gent amb tanta faramalla,

un nou iot de gent rica al port avara,

i una sirena es deixa retratar

amb els pits recoberts de posidònies

 

Mercadegen els hàbils alcavots

amb el preu de les noies estrangeres,

i un manter fa un farcell amb galindaines

i el terral bufa lleu, sense malícia

Les infanteses suren als records,

les llísseres s’esmunyen sota l’aigua

i les gavines xisclen, excessives,

damunt del mur vençut del trencaones.

 

Arriba una petita barca bruta

farcida de gent pobra i famolenca.

Els vigilants l’empenyen amb les forques

per tal que torni al mar dels desnonats.

Els viatgers que baixen dels creuers

retraten la barqueta amb reverència,

i planyen aquest món tan inclement

on ells, per sort, esmorzen cada dia.


Els pirates s’asseuen a les taules

d’un restaurant de molta anomenada

on damunt de les blanques estovalles

s’apleguen menges de colors brillants.

Navalles i cloïsses, llagostins,

espardenyes, llamàntols i garotes,

tot amanit amb vi de les contrades

on les vinyes són fèrtils i agraïdes.

 

La nit s’escampa per damunt la sorra

i amants de tota mena dissimulen,

com poden, les passions, mig tolerades,

per les autoritats, sota les roques.

La ciutat, orgullosa del paisatge,

evoca els ancestrals temps de misèria

quan s’aplegaven, en aquest indret,

les misèries, el fum i la greixina.

 

Un periodista lúcid sense feina

fuig al cinema, a esventar els dimonis

de la impotència. La sirena torna

al seu regne abissal. La lluna plena

es reflecteix al mar. La vida passa

al so d’un esquerdat acordió

que toca un estranger. Les fulles mortes,

comenta un vell, amb ancestral tendresa.

 

Júlia Costa, poemes inèdits

 

 

 

25.1.22

AQUESTA CASA DE DAVANT DE CASA

 




Aquesta casa de davant de casa
ja té més de cent anys.

La miro, encuriosida,
quan el sol, pel matí,
il·lumina una part de la façana.

Al vespre,
amb el sol a ponent té colors nous
que la fan cada dia diferent.

Els estadants canvien, van i venen.

Aquests dies conforma
el meu paisatge més proper
i aplega
els misteris de vides que no sé.

No serà eterna
però viurà més anys que no pas jo
mirant la vida des dels seus balcons
modestos, on algunes flors intenten
obrir-se sota el sol de cada dia.

Júlia Costa, poemes inèdits, quaderns d'artista, 2021

12.1.22

PAISATGE

 




PAISATGE


Damunt dels terrats
la gavina blanca
s'emporta horitzons
cap a les muntanyes.

Vaixells molt petits
s’allunyen a l'alba
cap a ports llunyans
de color magrana.

Dalt dels arbres quiets
s’adormen les fades
i estenen vels fins
de tardors de plata.

Sorrals de cristall,
palets a la platja,
peixos de colors
presoners de xarxes.

Entre el romaní
hi fila l'aranya
pacient i subtil,
tendrament humana.

Voldria caçar
rantells sense traça,
insectes petits,
d'antena irisada.

Somnis sense nit,
el voltor els encalça,
espurneig d'estiu
a la fondalada.

Si vens i te'n vas
i arribes i marxes
t'esperaré avui
que el demà s'acaba.

Aranyons al bosc,
mallerenga blava,
enganyapastors,
crit de cogullada.

Veuràs una creu
a la clariana,
on s'atura el vent,
rodamón de l'alba.

On arriba el crit
de la gent calmada
i la mort no sap
quin follet s'hi amaga.

Si vens i te'n vas
i arribes i marxes
no em diguis adéu
ni m'escriguis cartes.

Que jo no hi seré,
rodamón de l'alba.


Júlia Costa, Indrets i camins