23.2.22

FEBRER I LA SEVA LLUM

 





LLUM DE FEBRER


L'hivern, l'hivern. A poc a poc s'allunya,

feixuc i tendrament esvalotat.



Com costa de passar, tan fosc encara,

quan ja els Nadals han fet el seu camí

i ens han deixat aquest regal de reis

únic, i dolorosament exacte:

Un àlbum ple d'imatges oblidades

o condemnades a l'oblit. Imatges

d'amics i de parents que ja no solquen

els àpats generosos de les festes.



Que no vindran mai més, ja que la vida

segueix, indiferent, la seva cursa,

sense contemplar els nàufrags que arrosseguen

les ones, fredes, sobre el mar del temps.



I ja no trobarem a les rebaixes

l'abric calent, ni la flassada flonja,

ni el paisatge somniat, ni les mentides,

que ens ajudaren a enlairar senyeres

als cims més alts de les passions perdudes.



Vindrà el bon temps, quan el falciot retrobi

el vell camí del cel, sota les boires.



Recuperant antics poemes, un sobre el mes de febrer.




9.2.22

NIT DE DIUMENGE, AL PORT

 





NIT DE DIUMENGE AL PORT

 

Retorna un pelegrí, la fira plega.

El diumenge abalteix les seves trampes

sota les lluminàries excessives

d’un breu castell de focs, extraordinari.

Bada la gent amb tanta faramalla,

un nou iot de gent rica al port avara,

i una sirena es deixa retratar

amb els pits recoberts de posidònies

 

Mercadegen els hàbils alcavots

amb el preu de les noies estrangeres,

i un manter fa un farcell amb galindaines

i el terral bufa lleu, sense malícia

Les infanteses suren als records,

les llísseres s’esmunyen sota l’aigua

i les gavines xisclen, excessives,

damunt del mur vençut del trencaones.

 

Arriba una petita barca bruta

farcida de gent pobra i famolenca.

Els vigilants l’empenyen amb les forques

per tal que torni al mar dels desnonats.

Els viatgers que baixen dels creuers

retraten la barqueta amb reverència,

i planyen aquest món tan inclement

on ells, per sort, esmorzen cada dia.


Els pirates s’asseuen a les taules

d’un restaurant de molta anomenada

on damunt de les blanques estovalles

s’apleguen menges de colors brillants.

Navalles i cloïsses, llagostins,

espardenyes, llamàntols i garotes,

tot amanit amb vi de les contrades

on les vinyes són fèrtils i agraïdes.

 

La nit s’escampa per damunt la sorra

i amants de tota mena dissimulen,

com poden, les passions, mig tolerades,

per les autoritats, sota les roques.

La ciutat, orgullosa del paisatge,

evoca els ancestrals temps de misèria

quan s’aplegaven, en aquest indret,

les misèries, el fum i la greixina.

 

Un periodista lúcid sense feina

fuig al cinema, a esventar els dimonis

de la impotència. La sirena torna

al seu regne abissal. La lluna plena

es reflecteix al mar. La vida passa

al so d’un esquerdat acordió

que toca un estranger. Les fulles mortes,

comenta un vell, amb ancestral tendresa.

 

Júlia Costa, poemes inèdits

 

 

 

25.1.22

AQUESTA CASA DE DAVANT DE CASA

 




Aquesta casa de davant de casa
ja té més de cent anys.

La miro, encuriosida,
quan el sol, pel matí,
il·lumina una part de la façana.

Al vespre,
amb el sol a ponent té colors nous
que la fan cada dia diferent.

Els estadants canvien, van i venen.

Aquests dies conforma
el meu paisatge més proper
i aplega
els misteris de vides que no sé.

No serà eterna
però viurà més anys que no pas jo
mirant la vida des dels seus balcons
modestos, on algunes flors intenten
obrir-se sota el sol de cada dia.

Júlia Costa, poemes inèdits, quaderns d'artista, 2021

12.1.22

PAISATGE

 




PAISATGE


Damunt dels terrats
la gavina blanca
s'emporta horitzons
cap a les muntanyes.

Vaixells molt petits
s’allunyen a l'alba
cap a ports llunyans
de color magrana.

Dalt dels arbres quiets
s’adormen les fades
i estenen vels fins
de tardors de plata.

Sorrals de cristall,
palets a la platja,
peixos de colors
presoners de xarxes.

Entre el romaní
hi fila l'aranya
pacient i subtil,
tendrament humana.

Voldria caçar
rantells sense traça,
insectes petits,
d'antena irisada.

Somnis sense nit,
el voltor els encalça,
espurneig d'estiu
a la fondalada.

Si vens i te'n vas
i arribes i marxes
t'esperaré avui
que el demà s'acaba.

Aranyons al bosc,
mallerenga blava,
enganyapastors,
crit de cogullada.

Veuràs una creu
a la clariana,
on s'atura el vent,
rodamón de l'alba.

On arriba el crit
de la gent calmada
i la mort no sap
quin follet s'hi amaga.

Si vens i te'n vas
i arribes i marxes
no em diguis adéu
ni m'escriguis cartes.

Que jo no hi seré,
rodamón de l'alba.


Júlia Costa, Indrets i camins

5.1.22

FESTES NADALENQUES CONTEMPORÀNIES

 

 

FESTES NADALENQUES CONTEMPORÀNIES


La gent camina, arraïmada,

entre taulells i aparadors.

Insatisfets, els vells pastors,

tallen corriols a la contrada

on un pessebre acull l’estada

d’una partera capficada

i d’un fuster en atur forçós,

amb l’esperança esmicolada.



Dins del paisatge enfarinat

on hi conviuen les masies,

els minarets amb gelosies

i pous antics de suro arnat,

un bloc de pisos s’hi ha enlairat

amb un cartell dalt del terrat

i preus que pugen tot els dies

per exigències del mercat.



S’ha edificat el vell camí

per on s’anava a la muntanya,

i aquella balma i la cabanya

on Manelic es va adormir

aquella nit sense matí,

d’àngels cantaires d’argent fi

promocionant una campanya

d’un candidat a rei diví.



Canalitzat el riu proper,

no hi va a rentar la bugadera,

que ara té un pis petit, i espera

una alegria que no ve,

mentre convida a fer un cafè

el pescador, que ara és cambrer,

al seu refugi de soltera,

ple de records en devedé.



Pel pont, els reis, ja molt cansats,

vénen d’orient, seguint miratges,

sense regals i sense patges,

amb els camells deshidratats,

per una llum, enlluernats,

que els anuncia vanitats

a la pantalla amb mil imatges

en què l’estel s’ha transformat.



Pares Noels blancs i vermells

sacsegen tendres campanetes,

piquen l’ullet a les noietes

i pinten rètols amb or vell

a les parets d’un gran cancell

on, a darrera d’un taulell,

hi ha dependentes amb xancletes

que venen rom i moscatell.



Arbres de plàstic, galzerans,

fets amb cartrons plastificats,

boix de planter, tions importats

d’indrets exòtics i llunyans

i els mòbils nous dels rabadans

amb musiquetes d’arbres sants

i de dimonis escuats

i santes nits, de les d’abans.



Enforinyat en un carrer

on no hi ha llum ni galindaines,

ni so de flautes ni dolçaines,

ni postaletes de paper,

lluny del civisme, barroer,

murri, sorrut i sorneguer,

fugint d’hipòcrites moixaines,

cofoi, s’allera, el caganer.


Poemes inèdits 



10.6.21

TOMEU VALENT: RESSENYA DE GLÒRIA CALAFELL

 



L’extraordinària vida d’en Tomeu Valent de Júlia Costa



De bella antuvi cal dir que sí, de debò que en Tomeu Valent va tenir una extraordinària vida perquè “va néixer a prova de pestes i malures i amb ganes immenses de viure” que li permeté superar els moments vitals, històrics atzarosos i violents de gairebé tota la centúria del s. XIX.

Júlia Costa amb mà ferma ens va narrant les aventures d’en Tomeu nat a Balconera (acrònim de Barcelona), fill d’una prostituta que a la mort de la mare acaba essent recollit per Vella Valenta qui “rumbejava una autoritat moral” i criat en un convent on la Mare Superiora (superior en tot fins en alçada física) li ensenyarà l’essencial i “una mica de lletra” perquè pugui valer-se i sortir-se’n justet davant de la paraula escrita. Dues dones que faran de mare i pare d’un infant que a deu anys haurà sortit del convent per fer la vida de carreter.

La simbologia del camí ral o de la carretera com a via útil dels entrebancs vitals que haurà de suportar: guerres carlines, la desamortització de Mendizabal, dos parelles: un matrimoni amb una criatura i una amistançada arrabassades totes tres per la mort sense contemplacions; el somni d’anar i França, on es creia “que lligaven els gossos amb llonganisses” i, fins tot, seguint teories utòpiques el mena a les Amèriques per descobrir que la mentida, la violència el segueix allà on vagi. Al final és al sud de França on troba la pau amb una dona de la qual tindrà descendència i pot arribar a conèixer fins i tot al besnét.

L’obra escrita amb una tècnica lineal a la manera de la novel·lística segle XIX comença des del naixement fins a la mort, amb episodis de durada desigual, sense cap salt temporal; té en l’estil i el domini de les estructures del llenguatge una qualitat que no passa per alt al lector i la fa amena i entretinguda perquè L’extraordinària vida d’en Tomeu Valent és un llibre d’aventures d’un personatge fictici dins el pas real de la Història, sobretot, de Catalunya, del segle XIX.

Glòria Calafell

Filòloga, poeta i artista



(2021)

24.5.21

ENTREVISTA SOBRE LA MEVA DARRERA NOVEL·LA






Entrevista publicada al blog cultural Llegir.cat, eñ àssat mes d'abril.


Júlia Costa Coderch (Barcelona, 1948) és escriptora, llicenciada en Humanitats, i mestra jubilada. Ha rebut diversos reconeixements i guardons literaris tot publicant obra pedagògica, poesia, novel·la juvenil i novel·la per a adults. Manté diversos blogs culturals, entre els quals cal remarcar «La Panxa del Bou» i «Un balcó al Poble-Sec». És col·laboradora de Llegir.cat i el setembre de 2020 va rebre la Medalla d’Honor de Barcelona. Amb L’extraordinària vida d’en Tomeu Valent ens presenta un personatge de ficció que portarà una vida atzarosa lligada als canvis, les guerres, les revoltes i les misèries del segle XIX.

L’octubre de 2019 publicava la novel·la El parc i les ombres amb Stonberg Editorial i poc més d’un any després publica L’extraordinària vida d’en Tomeu Valent amb la mateixa editorial.

Ha estat una sort i una casualitat. Aquesta novel·la la tenia escrita des de feia temps, és anterior a El parc i les ombres, la repassava de tant en tant i se’m va acudir fer-la arribar a l’editorial Stonberg, que m’havia publicat l’anterior i van tenir interès en editar-la. Jo pensava que seria un llibre difícil de publicar, a causa de la temàtica històrica i perquè, si qui el llegeix no coneix els fets que s’hi evoquen, pot pensar que és una mena de rastellera de desgràcies inversemblants.

«Tomeu Valent, que havia estat durant un bon feix d’anys racionalista, incrèdul i ateu, va poder veure el dimoni, quan ja era vell, un parell de vegades i cadascuna sota una forma diferent.» Aquest és l’inici de L’extraordinària vida d’en Tomeu Valent, i en el primer capítol ens el presenta com un home ja gran que evoca el que ha estat la seva vida. Però al llarg de la novel·la en Tomeu se’ns mostra més propens a actuar que a reflexionar. Què el duu, doncs, a aquesta introspecció?

La vida és fràgil i atzarosa, poca gent pot triar el seu destí de forma conscient. Això encara era més evident en el segle XIX, amb una taxa altíssima de mortalitat, molta inseguretat i misèria, i quan, per a molta gent, el més important era sobreviure com fos. La gran majoria de població no tenia temps ni ocasió per reflexionar sobre la vida. De vell, amb una situació més estable, i definitivament situat en la fragilitat de la darrera part de la vida, és quan Tomeu pot pensar una mica en allò que ha estat la seva.

A aquest personatge el coneixem des del moment del seu naixement, que coincideix en l’any de la febre groga, i el veiem créixer alhora que, com a teló de fons, tenim tot un seguit de fets històrics ocorreguts al llarg del segle XIX, al qual ens acaba de fer referència. Creu que és aquesta una època poc treballada, literàriament parlant?

Hi ha molta bona literatura sobre el segle XIX i del segle XIX, és l’època del gran esclat de la novel·la i en molts casos els bons escriptors, a més de pouar en el passat, fan referència a fets viscut o que han sentit explicar. Un altre tema és que hi hagi, avui, un coneixement suficient sobre la història d’aquell segle. El segle XX va ser tan terrible, sobretot en la seva primera meitat, que ha emboirat els records anteriors. També tenen un gran pes els canvis generacionals, ‘temps que passa, veritat que fuig’, fa una antiga dita.

Són molts els esdeveniments històrics als quals fa referència, però m’agradaria destacar-ne dos. El primer seria les guerres carlines, uns enfrontaments que el protagonista, Tomeu Valent, viu tant lluitant a favor com en contra. Considera que és un dels episodis més importants d’aquest segle XIX?

Van ser unes guerres horribles, estranyes, poc i mal conegudes, difícils d’explicar, que van afectar sobretot llocs com el País Basc o Catalunya. Jo crec que molts enfrontaments van ser tan terribles i van enfrontar gent tan propera que, en acabar, es va mirar de passar pàgina, a banda de què, en aquell cas, la ‘reconciliació’ entre bàndols es va fer força bé, en general. De tota manera és estrany que, avui, per exemple, s’expliquin tan poc les destruccions de Ripoll, amb l’episodi, gairebé tragicòmic, del judici a la mòmia de Ramon Berenguer. Potser és que molts fets del carlisme no responen a una mena de Catalunya ideal i pacífica, progressista, que ens resulta més ‘políticament correcta’, com diem ara. Molts aspectes de la Guerra Civil, sobretot en el món rural, costen d’entendre si no es coneixen les guerres carlistes. Eren molt vigents els valors catòlics i conservadors en això que en deien ‘la Catalunya profunda’ i això va fer que la repressió dirigida a l’església es visqués de forma molt dramàtica i generés una sòlida ideologia tradicionalista.

L’altre fet històric al qual vull fer referència és el del moviment utòpic, que a Catalunya troba un dels seus màxims exponents en la figura del metge Joan Rovira, qui el 1848 va viatjar als Estats Units per fundar-hi Icària. Els esdeveniments de la seva novel·la estan inspirats en aquest viatge?

Totalment. El segle XIX va veure néixer moltes idees utòpiques. Étienne Cabet, socialista utòpic, va escriure el llibre Voyage en Icarie, inspirat en l’Utopia de Thomas More. El socialisme utòpic, amb aspectes que avui potser ens evoquen més aviat un comunisme ortodox, va tenir seguidors rellevants a Catalunya, com ara Narcís Monturiol o Abdó Terrades. Al Poblenou, a mitjans de segle, es va fundar la colònia Icària, inspirada en les idees de Cabet i uns quants catalans van afegir-se a una expedició que va sortir de França, amb la intenció d’establir-se en uns terrenys de Texas i fundar una nova societat. Les coses no van sortir gaire bé, Joan Rovira era un jove metge català que es va unir a l’expedició i, decebut i sol, va acabar per suïcidar-se. És una història encara poc coneguda, per sort la va recollir Josep Soler i Vidal, en un llibre que es diu Pels camins d’Utopia. Soler i Vidal, un personatge interessantíssim, es va exiliar a Mèxic després de la guerra, va tornar a Catalunya a mitjans dels anys seixanta i va tenir una activa i remarcable vida política. Al meu protagonista l’he fet anar en aquella expedició i conèixer el metge Rovira, tot i que he canviat noms i detalls concrets.

Sí perquè, tal com indica al llibre, tot i el clar rerefons històric de la novel·la, molts dels noms de llocs i personatges els ha inventat en lloc d’utilitzar els noms reals que li servien de font o d’inspiració. Per què ha utilitzat aquest recurs?

No volia fer ben bé una novel·la històrica convencional i, d’aquesta manera, em sentia més lliure. De vegades he llegit novel·les històriques que, en voler ser fidels al passat, acaben per esdevenir inversemblants, apleguen un excés de dades o cauen en errades de gruix i anacronismes, cosa que als afeccionats a la història ens pot grinyolar. De tota manera una novel·la o una pel·lícula no tenen perquè ser fidels a un passat que, de tota manera, no podem conèixer a fons de cap manera. La versemblança i la fidelitat tampoc tenen massa relació amb l’excel·lència literària. Són camps diferents i òptiques diferents.

Per l’altra banda aquesta extraordinària vida que viu Tomeu Valent fa que es creui amb moltíssims altres personatges. La majoria de vegades ens n’ofereixes nom i cognoms, i fins i tot ens mostra un esbós de biografia d’aquests personatges secundaris. Potser algun d’ells és l’embrió d’una nova novel·la?

Això no se sap mai, un personatge molt complex i, encara, mal conegut, tot i que hi ha biografies prou completes, és el general Prim, per exemple, que també va lluitar en les guerres carlistes i en va fer de tots colors. La novel·la històrica és difícil, una de les tendències actuals és voler situar-nos en la mentalitat de la gent del passat i fer-los sentir i actuar com si fossin els nostres contemporanis, un parany en el qual cauen moltes bones novel·les. Hi ha aspectes del llibre que poden ser embrions de noves narracions, efectivament, i sovint faig sortir personatges d’un llibre en un altre, ni que sigui de passada. El mateix pel que fa als paisatges i indrets, com és el cas d’Userda, un poble inspirat en molts altres i al voltant del qual he construït una mena de geografia personal.

En el títol qualifica la vida de Tomeu Valent com a extraordinària. Però també podríem dir que és activa, intensa, en ocasions perillosa, de vegades tràgica… Podríem qualificar l’obra com a novel·la d’aventures?

Possiblement, ja que d’aventures n’hi passen unes quantes, al protagonista, tot i que sense anar-les a cercar. Tomeu Valent és un supervivent amb certa capacitat d’adaptació a les circumstàncies, no és un lluitador romàntic, com ara el Zalacaín de Baroja. De fet, en un altre context, hauria pogut esdevenir una persona absolutament anodina, pacífica i amb poques ganes de brega.

Més enllà de la possible catalogació de gènere, en tancar el llibre la sensació que té el lector és la de multiplicitat de capes de lectura. El podem llegir en clau de novel·la històrica, d’aventures, biogràfica o de memòries… Era aquest un dels seus objectius en escriure-la?

No tenia cap objectiu concret, en començar a escriure-la, vaig anar construint el text mirant d’incorporar en la vida del protagonista fets dels quals havia tingut notícia a través de lectures diverses, fins i tot d’antics records familiars. Vaig veure que, més o menys, les dates lligaven, m’ho vaig passar molt bé escrivint aquest llibre i, tal com està el panorama, actualment la possible publicació futura no em preocupa massa, tot i que, si s’esdevé, sempre fa il·lusió.


https://www.llegir.cat/2021/04/julia-costa-lextraordinaria-vida-den-tomeu-valent/