ENTREVISTA DE L'ESCRIPTORA SÍLVIA ROMERO, A L'ENTORN DE LA MEVA NOVEL·LA 'LA MERIENDA'

Júlia Costa (Barcelona, 1948) és escriptora, llicenciada en Humanitats i mestra jubilada. Ha publicat narrativa juvenil, per a adults, poesia, i articles de temàtica històrica o pedagògica. Ha guanyat diversos premis de novel·la, com el Premi Olga Xirinacs, i ha quedat finalista d’alguns dels certàmens més prestigiosos de casa nostra, com el Sant Jordi o el Joaquim Ruyra.

Molt arrelada i vinculada al seu barri, el Poble-sec, forma part de diverses associacions i el 2020 va rebre la Medalla d’Honor de l’Ajuntament de Barcelona en reconeixement a la seva tasca literària i veïnal. La merienda (Stonberg Editorial) és la seva última novel·la publicada i la primera que s’edita en castellà. En ella, en clau d’humor i fent ús de la ironia, penetra en el món dels programes televisius escombraries i exposa temes punyents com l’oblit, la fama, i la prostitució.

Hi ha una primera pregunta que gairebé és obligatòria tot atenint-nos a la seva trajectòria com a escriptora, i és què la seva novel·la està escrita en castellà.

Ha estat una mica l’atzar, en vaig escriure una versió en català fa anys, no la vaig aconseguir publicar i un editor en castellà em va dir que li fes arribar la traducció, després la cosa no va funcionar. L’he refet a fons i l’he actualitzat, a la primera versió encara no hi havia mòbils. A més a més, per un problema informàtic, fa anys vaig perdre la versió en català. També tenia ganes de poder oferir algun llibre en castellà, el millor seria que les meves novel·les poguessin sortir simultàniament en les dues llengües. En tot cas penso que la temàtica s’adiu força amb el fet d’estar escrita en castellà, tot i que això és relatiu, és clar.

Sí, perquè el títol La merienda fa referència a un programa de televisió. Quin tipus d’espai televisiu és?

És un d’aquests programes coneguts avui com talk-shows, inspirat en un que feien fa anys al primer canal, per la tarda. Una sèrie de personatges van a explicar fets íntims de la seva vida relacionats amb una temàtica concreta, que proposa l’emissora.

Això de sortir a la televisió em fa pensar en la citació que trobem a l’inici de la lectura: «La fama es vapor; la popularidad, un accidente; la única certeza terrenal es el olvido.» Amb aquestes paraules de Mark Twain ens indica ja el tema de La merienda?

Hi convergeixen molts temes però potser sí que aquest és el tema central, el valor efímer de la fama, tant de la fama limitada a la participació en programes de la tele com a la més valorada i llarga, dels professionals mediàtics, dels actors, dels cantants… Al final, tot s’oblida i tot passa.

És ben cert que hi convergeixen molts temes, a més de la fama: la prostitució, l’oblit de la nostra gent gran, la seva decadència i la seva solitud.

Sí, mostra tot un microcosmos de personatges i situacions, algunes de més tràgiques que les altres, al capdavall aquests són problemes universals i que es perllonguen al llarg del temps, i alguns, com la decadència vital, no tenen solució.

Però totes aquestes són matèries profundes, importants, serioses… Amb tot, La merienda apareix amarada d’ironia, d’humor, de tendresa… Quina és la intenció final de la novel·la?

Volia explicar una història distreta, divertida, coral, però que, sense excessos morals, fes reflexionar sobre el món que ens envolta. Algú m’ha dit, no sé si és una crítica, que sempre faig acabar força bé la majoria dels meus personatges, encara que siguin antipàtics o negatius. No sempre és possible però m’agrada salvar-los i que conservin alguna esperança, al cap i a la fi la vida real té tot sovint molts elements de tragicomèdia.

Just ara volia parlar dels personatges. Per una banda tenim els que formen part de l’engranatge televisiu en la seva més alta jerarquia: Mariví Cantavieja i Juanjo Badía. Els ha construït com a emblema d’aquest ambient?

No crec que siguin cap emblema, són uns més, amb els seus problemes i la seva història, m’he inspirat en moltes persones diferents i, en teoria, són els triomfadors, però el seu triomf també és fràgil i efímer. Mariví veu que es fa gran, Juanjo Badía havia estat famós però ja és vell i es troba a l’ocàs de la vida. En certa manera han triomfat però tot acaba per ser fum, ja que la vida passa.

Entenc. I al costat d’aquests dos, i també treballant a la televisió, tenim, sobretot, Anita, Cañizares i Natalia. Però aquests són treballadors d’avui en dia, amb moltes hores de feina i contracte escombraria.

Són la generació jove, preparada però, tot sovint, amb poques oportunitats, dificultats per trobar feina, per tirar endavant, amb una generació davant seu que no els dona prou oportunitats, i noves generacions de joves que representen una competència indefugible.

Més enllà dels personatges del món televisiu, i deixant de banda Toni Aldaña, prou important per a l’evolució de la novel·la, hi ha un grupet que també es consolida amb força: Carmencita, Dora, Adelaida, i Teresa. Totes quatre tenen una història ben peculiar i, de la mateixa manera que passarà amb els altres personatges que hem estat esmentant, tindran el seu desenllaç.

Són unes dames entranyables, cadascuna amb els seus records i la seva evolució vital. Al meu barri havia conegut senyores així, aquestes que, segons autors com Jaume Passarell, que parla de les d’abans de la guerra, o com González Ledesma, que evoca les de la postguerra, del Paral·lel cap a la Rambla, fan de prostitutes i després, quan pleguen d’una feina tan controvertida i mal considerada, tornen al seu pis del barri, on són unes mestresses de casa normals, amb aspiracions modestes, fent estalvis, tenint un pis, donant estudis als fills o assolint una vellesa suportable.

I amb aquesta diversitat de personatges, pretén aconseguir l’empatia del lector amb algun d’ells?

Això ja no ho sé, però penso que tots els personatges poden evocar a cadascú persones que ha conegut o de les quals ha sentit a parlar. Hi ha diversitat social, generacional, cronològica… crec que és probable que es desenvolupi empatia a l’entorn d’algun dels personatges.

Voldria fer referència, de nou, a la trajectòria literària. Gairebé en cada nova novel·la planteja una tècnica estilística determinada i concreta, adient a la història que vol oferir-nos. A La merienda la narració és lineal, els esdeveniments avancen cronològicament. Per que ha triat aquesta estructura?

No trio gaire, les coses van sortint, de vegades no saps ben bé com ni perquè. És una novel·la que he fet, refet, traduït… Potser la història -o les històries que hi convergeixen- em demanaven un cert ordre cronològic de forma inconscient. M’agrada canviar temàtiques, èpoques, fer provatures amb l’estil…

Aquests darrers temps gairebé té novetat literària anual. Per tant: hi ha alguna nova publicació a punt de sortir del forn?

Això també és atzarós, hi ha llibres que no vaig aconseguir publicar quan els vaig escriure i després han anat sortint, cosa que, per una banda, en algunes ocasions n’ha beneficiat el redactat. Sempre tinc coses escrites al calaix, això sí. M’agradaria recuperar la mestra investigadora protagonista d’El parc i les ombres, però això demana temps i reflexió. De moment també voldria aplegar moltes narracions breus que tinc, algunes de premiades, en un volum. O fer una tria de poemes, ja que en tinc molts d’escrits, i publicar un nou llibre d’aquest gènere.

Sílvia Romero (Llegir.cat)

https://www.llegir.cat/2023/01/julia-costa-la-merienda-la-vida-real-te-sovint-elements-de-tragicomedia/

ENTREVISTA SOBRE LA MEVA DARRERA NOVEL·LA

Entrevista publicada al blog cultural Llegir.cat, eñ àssat mes d'abril.

Júlia Costa Coderch (Barcelona, 1948) és escriptora, llicenciada en Humanitats, i mestra jubilada. Ha rebut diversos reconeixements i guardons literaris tot publicant obra pedagògica, poesia, novel·la juvenil i novel·la per a adults. Manté diversos blogs culturals, entre els quals cal remarcar «La Panxa del Bou» i «Un balcó al Poble-Sec». És col·laboradora de Llegir.cat i el setembre de 2020 va rebre la Medalla d’Honor de Barcelona. Amb L’extraordinària vida d’en Tomeu Valent ens presenta un personatge de ficció que portarà una vida atzarosa lligada als canvis, les guerres, les revoltes i les misèries del segle XIX.

L’octubre de 2019 publicava la novel·la El parc i les ombres amb Stonberg Editorial i poc més d’un any després publica L’extraordinària vida d’en Tomeu Valent amb la mateixa editorial.

Ha estat una sort i una casualitat. Aquesta novel·la la tenia escrita des de feia temps, és anterior a El parc i les ombres, la repassava de tant en tant i se’m va acudir fer-la arribar a l’editorial Stonberg, que m’havia publicat l’anterior i van tenir interès en editar-la. Jo pensava que seria un llibre difícil de publicar, a causa de la temàtica històrica i perquè, si qui el llegeix no coneix els fets que s’hi evoquen, pot pensar que és una mena de rastellera de desgràcies inversemblants.

«Tomeu Valent, que havia estat durant un bon feix d’anys racionalista, incrèdul i ateu, va poder veure el dimoni, quan ja era vell, un parell de vegades i cadascuna sota una forma diferent.» Aquest és l’inici de L’extraordinària vida d’en Tomeu Valent, i en el primer capítol ens el presenta com un home ja gran que evoca el que ha estat la seva vida. Però al llarg de la novel·la en Tomeu se’ns mostra més propens a actuar que a reflexionar. Què el duu, doncs, a aquesta introspecció?

La vida és fràgil i atzarosa, poca gent pot triar el seu destí de forma conscient. Això encara era més evident en el segle XIX, amb una taxa altíssima de mortalitat, molta inseguretat i misèria, i quan, per a molta gent, el més important era sobreviure com fos. La gran majoria de població no tenia temps ni ocasió per reflexionar sobre la vida. De vell, amb una situació més estable, i definitivament situat en la fragilitat de la darrera part de la vida, és quan Tomeu pot pensar una mica en allò que ha estat la seva.

A aquest personatge el coneixem des del moment del seu naixement, que coincideix en l’any de la febre groga, i el veiem créixer alhora que, com a teló de fons, tenim tot un seguit de fets històrics ocorreguts al llarg del segle XIX, al qual ens acaba de fer referència. Creu que és aquesta una època poc treballada, literàriament parlant?

Hi ha molta bona literatura sobre el segle XIX i del segle XIX, és l’època del gran esclat de la novel·la i en molts casos els bons escriptors, a més de pouar en el passat, fan referència a fets viscut o que han sentit explicar. Un altre tema és que hi hagi, avui, un coneixement suficient sobre la història d’aquell segle. El segle XX va ser tan terrible, sobretot en la seva primera meitat, que ha emboirat els records anteriors. També tenen un gran pes els canvis generacionals, ‘temps que passa, veritat que fuig’, fa una antiga dita.

Són molts els esdeveniments històrics als quals fa referència, però m’agradaria destacar-ne dos. El primer seria les guerres carlines, uns enfrontaments que el protagonista, Tomeu Valent, viu tant lluitant a favor com en contra. Considera que és un dels episodis més importants d’aquest segle XIX?

Van ser unes guerres horribles, estranyes, poc i mal conegudes, difícils d’explicar, que van afectar sobretot llocs com el País Basc o Catalunya. Jo crec que molts enfrontaments van ser tan terribles i van enfrontar gent tan propera que, en acabar, es va mirar de passar pàgina, a banda de què, en aquell cas, la ‘reconciliació’ entre bàndols es va fer força bé, en general. De tota manera és estrany que, avui, per exemple, s’expliquin tan poc les destruccions de Ripoll, amb l’episodi, gairebé tragicòmic, del judici a la mòmia de Ramon Berenguer. Potser és que molts fets del carlisme no responen a una mena de Catalunya ideal i pacífica, progressista, que ens resulta més ‘políticament correcta’, com diem ara. Molts aspectes de la Guerra Civil, sobretot en el món rural, costen d’entendre si no es coneixen les guerres carlistes. Eren molt vigents els valors catòlics i conservadors en això que en deien ‘la Catalunya profunda’ i això va fer que la repressió dirigida a l’església es visqués de forma molt dramàtica i generés una sòlida ideologia tradicionalista.

L’altre fet històric al qual vull fer referència és el del moviment utòpic, que a Catalunya troba un dels seus màxims exponents en la figura del metge Joan Rovira, qui el 1848 va viatjar als Estats Units per fundar-hi Icària. Els esdeveniments de la seva novel·la estan inspirats en aquest viatge?

Totalment. El segle XIX va veure néixer moltes idees utòpiques. Étienne Cabet, socialista utòpic, va escriure el llibre Voyage en Icarie, inspirat en l’Utopia de Thomas More. El socialisme utòpic, amb aspectes que avui potser ens evoquen més aviat un comunisme ortodox, va tenir seguidors rellevants a Catalunya, com ara Narcís Monturiol o Abdó Terrades. Al Poblenou, a mitjans de segle, es va fundar la colònia Icària, inspirada en les idees de Cabet i uns quants catalans van afegir-se a una expedició que va sortir de França, amb la intenció d’establir-se en uns terrenys de Texas i fundar una nova societat. Les coses no van sortir gaire bé, Joan Rovira era un jove metge català que es va unir a l’expedició i, decebut i sol, va acabar per suïcidar-se. És una història encara poc coneguda, per sort la va recollir Josep Soler i Vidal, en un llibre que es diu Pels camins d’Utopia. Soler i Vidal, un personatge interessantíssim, es va exiliar a Mèxic després de la guerra, va tornar a Catalunya a mitjans dels anys seixanta i va tenir una activa i remarcable vida política. Al meu protagonista l’he fet anar en aquella expedició i conèixer el metge Rovira, tot i que he canviat noms i detalls concrets.

Sí perquè, tal com indica al llibre, tot i el clar rerefons històric de la novel·la, molts dels noms de llocs i personatges els ha inventat en lloc d’utilitzar els noms reals que li servien de font o d’inspiració. Per què ha utilitzat aquest recurs?

No volia fer ben bé una novel·la històrica convencional i, d’aquesta manera, em sentia més lliure. De vegades he llegit novel·les històriques que, en voler ser fidels al passat, acaben per esdevenir inversemblants, apleguen un excés de dades o cauen en errades de gruix i anacronismes, cosa que als afeccionats a la història ens pot grinyolar. De tota manera una novel·la o una pel·lícula no tenen perquè ser fidels a un passat que, de tota manera, no podem conèixer a fons de cap manera. La versemblança i la fidelitat tampoc tenen massa relació amb l’excel·lència literària. Són camps diferents i òptiques diferents.

Per l’altra banda aquesta extraordinària vida que viu Tomeu Valent fa que es creui amb moltíssims altres personatges. La majoria de vegades ens n’ofereixes nom i cognoms, i fins i tot ens mostra un esbós de biografia d’aquests personatges secundaris. Potser algun d’ells és l’embrió d’una nova novel·la?

Això no se sap mai, un personatge molt complex i, encara, mal conegut, tot i que hi ha biografies prou completes, és el general Prim, per exemple, que també va lluitar en les guerres carlistes i en va fer de tots colors. La novel·la històrica és difícil, una de les tendències actuals és voler situar-nos en la mentalitat de la gent del passat i fer-los sentir i actuar com si fossin els nostres contemporanis, un parany en el qual cauen moltes bones novel·les. Hi ha aspectes del llibre que poden ser embrions de noves narracions, efectivament, i sovint faig sortir personatges d’un llibre en un altre, ni que sigui de passada. El mateix pel que fa als paisatges i indrets, com és el cas d’Userda, un poble inspirat en molts altres i al voltant del qual he construït una mena de geografia personal.

En el títol qualifica la vida de Tomeu Valent com a extraordinària. Però també podríem dir que és activa, intensa, en ocasions perillosa, de vegades tràgica… Podríem qualificar l’obra com a novel·la d’aventures?

Possiblement, ja que d’aventures n’hi passen unes quantes, al protagonista, tot i que sense anar-les a cercar. Tomeu Valent és un supervivent amb certa capacitat d’adaptació a les circumstàncies, no és un lluitador romàntic, com ara el Zalacaín de Baroja. De fet, en un altre context, hauria pogut esdevenir una persona absolutament anodina, pacífica i amb poques ganes de brega.

Més enllà de la possible catalogació de gènere, en tancar el llibre la sensació que té el lector és la de multiplicitat de capes de lectura. El podem llegir en clau de novel·la històrica, d’aventures, biogràfica o de memòries… Era aquest un dels seus objectius en escriure-la?

No tenia cap objectiu concret, en començar a escriure-la, vaig anar construint el text mirant d’incorporar en la vida del protagonista fets dels quals havia tingut notícia a través de lectures diverses, fins i tot d’antics records familiars. Vaig veure que, més o menys, les dates lligaven, m’ho vaig passar molt bé escrivint aquest llibre i, tal com està el panorama, actualment la possible publicació futura no em preocupa massa, tot i que, si s’esdevé, sempre fa il·lusió.

https://www.llegir.cat/2021/04/julia-costa-lextraordinaria-vida-den-tomeu-valent/

EL PARC I LES OMBRES: ENTREVISTA

Entrevista feta per l’escriptora Montserrat Galícia, amb motiu de la primera presentació  de la novel·la.

1.-Has nascut i vius al Poble-sec,  però part de la teva família provenia de la Garrotxa, i això es reflecteix a la novel.la, ens en podries parlar?

De la Garrotxa era la meva família paterna, el meu pare va néixer a Mieres. Amb el temps he sabut que el seu avi va anar a Mieres a causa del final de les guerres carlistes, però que era de Beget. És una comarca fascinant, misteriosa, amb molta història i que m’ha inspirat una mena de geografia imaginària centrada en un poble inventat, que recorda Mieres però no ho és, Userda.

2.-Fes-nos cinc cèntims dels teus autors de referencia, allò que es diria, els que t’han influït...

Podria fer una llarga llista i me’n deixaria molts. Fa anys sempre mencionava els grans autors del XIX, Tolstoi, Balzac, Galdós. Però m’agrada molt llegir i sempre descobreixes coses noves i tot acaba per tenir un pes a l’hora d’escriure, de vegades, fins i tot, sense ser-ne conscient.

3.-A l’hora de fer la novel.la, què va ser primer, el crim o la investigadora, la Mila?

Potser la Mila, tot i que va ser un personatge que em va venir al cap amb una certa dosi d’ironia, una mena de mestra com jo, jubilada, sense cap aspecte personal rellevant... Una mena de Marple del Poble-sec. Però el personatge se’m va anar complicant i va agafar vida pròpia.

4.-Que té de novel·la de gènere?

Alguns elements recurrents en els llibres d’enjòlit, un crim, misteris del passat, secrets familiars, uns quants sospitosos, una dona tafanera que no ho veu clar, un investigador jove i sense massa ambicions, rebotat d’altres feines...

5.-Destrueix la idea de gènere que podríem tenir? I això és bo?

Crec que, en molts aspectes, si que no respon al que entenem per novel·la de misteri, avui els límits, fins i tot del que és o no és novel·la, un tema que fa anys va generar moltes discussions i molt debats, son prims i estantissos. No sé si és bo o dolent, això depèn de la percepció dels lectors i del valor literari que pugui tenir, més enllà, fins i tot, de l’argument.

6.- En algunes ocasions has dit que en aquesta novel·la hi ha personatges de novel·les anteriors, quins serien?

A moltes novel·les recupero personatges anteriors o que, en algun altre llibre, van sortir de passada. Això ho feia Galdós i ho han fet d’altres autors, jo crec que en ocasions sap greu abandonar del tot personatges que t’has inventat. Aquí hi ha, per exemple, l’evocació d’un personatge tèrbol, una mena de patum de la cultura catalana però que, en realitat, tenia moltes ombres i una tirada inquietant a les adolescents.  També hi ha referències a esdeveniments reals, amb noms i circumstàncies canviades, i que es mencionen en alguna altra novel·la meva.

7.- I finalment,  la Mila continuarà resolent misteris

 M’agradaria força, i, de fet, tinc alguns arguments al cap. Però tot vol temps, reflexió i endegar una història sòlida i ben explicada. Espero que sigui així.

NOVA PRESENTACIÓ DE 'EL PARC I LES OMBRES', A BADALONA

El dia 2 de febrer, dilluns, faig  una nova presentació de la meva darrera novel·la, en aquest cas, a Badalona, gràcies a la Roser Padrós i la Plataforma Anastàsies. Si voleu fer turisme de proximitat, ja ho sabeu, us espero en aquesta bonica i històrica ciutat!!!

EL PARC I LES OMBRES, NOVA NOVEL·LA

Aviat sortirà un altre llibre meu, en aquest cas una novel·la. 

Tot i que al llibre hi trobareu un crim per resoldre crec que no es pot etiquetar ben bé com a novel·la negra ja que hi trobareu molts temes: el pes del passat, la distància entre les classes socials, la immigració, la Barcelona del present, l'inexplicable capteniment humà quan la por ens empeny a defensar la nostra tranquil·litat...

Això sí, hi trobareu dues persones disposades a esbrinar els fets i les seves circumstàncies,  en la millor tradició del gènere d'enjòlit tradicional, una mestra retirada i un seu antic alumne. 

La primera presentació serà, com indica la tarja, a la BIblioteca Francesca Bonnemaison, carrer de Sant Pere Més Baix, 7, Barcelona. El dijous, 7 de novembre, a les 19:00. La presentació la farà l'escriptora i amiga Montserrat Galícia, sobre qui ja he escrit en diferents ocasions.

La segona, que ja aniré anunciant, serà al meu barri, el Poble-sec, a la Biblioteca Poble-sec - Francesc Boix, a les 19:00, el dia 10 de desembre, un dimarts. Comptarem amb la pianista Mònica Trueba i amb l'escriptora Sílvia Romero.

Aquestes presentacions son també una bona excusa per retrobar amics i amigues que fa temps que no veiem.