PARAULES FRÀGILS I AMISTATS SÒLIDES

Un company de feina, davant les meves queixes sobre el poc ressò d'un dels meus llibres, em va comentar que la literatura tenia, en ocasions, una vida molt llarga. Ho vaig poder comprovar dilluns, llegint els meus poemes de Les Fràgils Paraules i La Pols dels Carrers als participants als tallers de poesia de Calàbria, 66, menats per la Maica Duaigües i als quals em va convidar un amic de la infantesa, també amant de la poesia i molt bon lector, el Lluís Franquesa.

Fotografies: Maica Daigües

Un vespre inoblidable, entre amigues, amics i poesia.

LES FRÀGILS PARAULES I D'ALTRES POEMES

La Maica Duaigües i el Lluís Franquesa, del grup de Tertúlies Poètiques de Calàbria, 66, m'han convidat a llegir la meva poesia el dilluns, 2 de desembre. A les set del vespre, si voleu venir.

HEROIS DE LA VIDA QUOTIDIANA

Aquests dies ha sorprès l'esquela al diari d'un senyor que va deixar una part del seu redactat a punt i en la qual confessa no aportat al món res interessant i tenir una certa esperança en la improbable existència d'un déu en el qual ha cregut. 

Com que la modèstia no és avui una virtut gaire fomentada, el difunt s'ha fet gairebé famós a causa d'aquest detall, ben original, considerant el context. 

M'ha vingut al cap un poema que vaig escriure fa temps i que un amic de la meva edat em va demanar que llegís en el comiat del seu pare, un senyor amb una gran cultura i molt intel·ligent que havia estat veí nostre i amic de la infantesa de la meva mare, fins i tot.

La grandesa de viure rau en viure i prou. No sé ni tan sols si hi ha grandesa en un fet que no has triat en cap moment. Sobre les aportacions a la humanitat, totes són relatives i limitades, fins aquelles que han contribuït a millorar el camí per aquesta vall de llàgrimes, com deien abans, i que avui es vol pensar que és un parc temàtic amb atraccions incloses.

De tot el que vaig escriure en aquest poema avui em quedo amb l'aspiració a no haver fet nosa, ben poc banal, si s'hi pensa a fons. Ara potser hi hauria qui m'exigiria un títol com ara balada de l'home gris i de la dona grisa, qui sap.

Balada de l'home gris

Feliç qui mor sense saber que mor

feliç aquell que viu sense pensar-hi

feliç aquell que troba el seu amor

ensopit, i vulgar, i rutinari.

Feliç qui té la fe del més enllà

enterbolida amb fum d'espelma antiga,

i que tot el que arriba a desitjar

ho pot comprar a qualsevol botiga.

Feliç el conformista i el badoc

i aquell que no vol fama ni diners,

feliç aquell que no ha tastat el foc,

feliç aquell que no cobeja res.

Passar pel món com una ombra arraulida

sense desvetllar enveja ni passió,

passar tan sols, acaronant la vida,

com la tonada breu d'una cançó.

Passar de ser tingut per poca cosa

a la pols on tots hem de davallar.

no tenir nom, ni fets, ni haver fet nosa.

Passar sense remor. Tan sols passar.

Júlia Costa. La pols dels carrers (Meteora, 2006)

NOVEMBRE

Novembre

He escoltat el pit-roig

que torna pel novembre al parc del barri.

Han pintat de tardor

un arbre de cartró, sobre el mur d’una escola.

I la roda del temps,

sense pietat ni pressa,

esborra la petjada dels amics,

el record dels parents

i els vells paisatges.

Mentre les flors del dia de Tots Sants

es marceixen, inútils,

amb tendresa,

al cementiri immens de la ciutat anònima.

Júlia Costa, La Pols dels Carrers, Meteora, 2006

PRIMAVERA

Primavera

Les fulles dels arbres són un núvol verd,

les boires amaguen el poble llunyà,

i la pluja fina comença a cantar,

damunt les teulades, on el vent es perd.

Les mares netegen petjades de llim,

rondinen i miren els vidres mullats,

hi ha un tel de silenci damunt dels terrats,

i el ruixat, de sobte, s'emporta el polsim.

Amb les botes d'aigua, ben encaputxats,

els nens i les nenes s'endinsen als tolls,

les fades s'amaguen enmig de bedolls,

les bruixes esblenen cabells arrissats.

Els follets regiren les primeres flors,

s'obren les violetes sota les falgueres,

refilen tonades les aus presoneres,

els gats de la vila enyoren clarors.

L'hivern fou clement, tothom tem glaçades,

que pot dur el bon temps, encara a mig fer.

Que minvin tranquil·les les neus del gener

per fer generoses les pasqües granades.

Els estels, al vespre, s'apleguen gentils,

fan l'ullet als homes cantant caramelles,

expliquen llegendes i rondalles velles

i ploren històries de passats abrils.

I encara que ens dolgui el temps que fa via,

els anys que s'engrunen i no vindran més,

l'amic que estimaven i que ja no hi és,

el sol a la posta, la mort d'un migdia,

sentim el bon temps que se'ns fica a dins

i ens tornen un arbre de boscos humits,

i ens creixen arrels i flors sobre els dits

i somniem muntanyes amb cent mil camins.

Júlia Costa, La Pols dels Carrers (Meteora, 2006)

NOVEMBRE

Novembre

He escoltat el pit-roig

que torna pel novembre al parc del barri.

Han pintat de tardor

un arbre de cartró, sobre el mur d’una escola.

I la roda del temps,

sense pietat ni pressa,

esborra la petjada dels amics,

el record dels parents

i els vells paisatges.

Mentre les flors del dia de Tots Sants

es marceixen, inútils,

amb tendresa,

al cementiri immens de la ciutat anònima.

Júlia Costa, La Pols dels Carrers (Meteora, 2006)

EL FUTUR REMOT

Qui no ha pensat en algun moment que el món continuarà en acció quan ell ja no hi sigui? Sus ojos se cerraron y el mundo sigue andando, diu un famós tango. També Juan Ramón Jiménez, com molts altres poetes, va meditar sobre el tema, y yo me iré y se quedarán los pájaros cantando...

En una ocasió vaig llegir aquest poema en un enterrament, perquè m'ho va demanar el fill del difunt, un senyor de l'edat de la meva mare amb qui es coneixien de petits. Era un veí de l'escala, el seu fill gran, de la meva edat i amb qui jo mateixa havia jugat sovint, va morir amb trenta i pocs anys, de càncer.

Mentre llegia el poema en aquell oratori asèptic del tanatori pensava que no era gens adient al moment, hauria d'haver escrit una cosa més personal i fins i tot amb més esperança, ja que la cerimònia era religiosa. Potser no hi a un altre món però estaria bé que hi fos. 

El futur remot cada vegada és menys remot, la vida passa i no s'ha inventat cap vacuna que n'eviti el final, al menys de moment, tot i que ens venguin medicines i dietes i ens expliquin que s'ha rebaixat la mortalitat, un absurd, car tothom mor i el que volen dir és que ens allargat la supervivència, de vegades a un preu molt exagerat.

El futur remot

Quan la tardor de les veremes

ompli les botes del celler

I el trull recobri sang novella,

jo no hi seré.

Quan la carena s’ennuvoli

i el fred despulli el bosc sencer

i a la llar fumin sopes d’oli

jo no hi seré.

Quan el soroll d’algun Nadal

atapeeixi el meu carrer

i hi hagi estels al vell fanal,

jo no hi seré.

Quan torni el sol a la drecera,

i el dia allargui un xic el ble

i  ompli la boira la vorera

jo no hi seré.

Quan un abril desconegut

faci poncelles al roser

i obri els borrons de l’arbre eixut

jo no hi seré.

Quan el sol sembri a les onades

una escalfor del goig que ve

i vanitats recuperades

jo no hi seré.

La Pols dels Carrers (2006)

CARRER AVALL

Carrer avall

Carrer avall s’atura el temps

i el carretó de la pena.

Amb el fred de març a dins

se m'esmuny la primavera.

Han omplert aparadors

de vestits lleugers, de seda

i una riada de gent

s’emporta al mar les voreres.

Els cotxes de molts colors

emmirallen la drecera

per on se’n va el temps feixuc

vestit de bubota vella.

Una òliba al campanar

d’un gratacels, s’enlluerna,

cercant per on fuig el sol

quan ella surt de cacera.

Dins el claustre de la seu

les oques callen i el terra

acull històries de por

i rondalles de misèria.

Massa gran és la ciutat

per als rodamóns que cerquen

edredons apedaçats

de felicitat sobrera.

Carrer avall s’amaga el temps

I el carretó de la pena.

A dalt d’un cel emboirat

s'hi encén un llumí violeta.

Júlia Costa (La Pols dels Carrers)

FEBRER

Recuperant poemes:

Llum de febrer

L'hivern, l'hivern. A poc a poc s'allunya,

feixuc i tendrament esvalotat.

Com costa de passar, tan fosc encara,

quan ja els Nadals han fet el seu camí

i ens han deixat aquest regal de reis

únic, i dolorosament exacte:

         Un àlbum ple d'imatges oblidades

         o condemnades a l'oblit. Imatges

         d'amics i de parents que ja no solquen

         els àpats generosos de les festes.

Que no vindran mai més, ja que la vida

segueix, indiferent, la seva cursa,

sense contemplar els nàufrags que arrosseguen

les ones, fredes, sobre el mar del temps.

I ja no trobarem a les rebaixes

l'abric calent, ni la flassada flonja,

ni el paisatge somniat, ni les mentides,

que ens ajudaren a enlairar senyeres

als cims més alts de les passions perdudes.

Vindrà el bon temps, quan el falciot retrobi

el vell camí del cel, sota les boires.

Júlia Costa (La Pols dels Carrers, Meteora, 2006)

ESTIU A CIUTAT

Estiu

La ciutat, abaltida,

aplega avorriments i estranys viatges

de gent de llocs llunyans.

Baden, interessats,

davant de cases velles retratades

a les guies, que tot ho fan més bell

i desitjable.

Com les dones que surten al cinema

o a la televisió,

així les cases que el turisme cerca

per viure un sol instant al seu costat.

En restarà un retrat, una pel·lícula,

un record per passar als amics pacients

durant vetllades familiars i tendres.

Jo provo de mirar-les amb ulls nous,

van ser cases dels rics, i la besàvia,

havia estat minyona en una d’elles.

Són boniques, estranyes, però al meu barri

hi ha cases més modestes i entranyables.

Ventafocs modernistes, que coneixen

l’olor de sofregit dels rellogats,

la por dels bombardeigs

l’ira dels pobres,

la fam i la misèria i el comiat

d’aquells que milloraren socialment.

I en aquests darrers any, les esperances,

de mig món inquietant, desarrelat:

Els sorollosos americans del sud,

els adroguers paquistanesos,

els africans de tantes procedències,

I els xinesos, atents, a les botigues,

on vénen tot un munt de futileses,

per pocs diners.

Ningú no ens ha ensenyat a estimar el barri.

Qui té diners, quan pot, se’n va per sempre.

Però jo, covarda, com el vell poeta,

he restat al meu barri, i me l’estimo,

encara que no sempre li hagi estat,

tan fidel com caldria. Així és la vida.

Júlia Costa, La Pols dels Carrers (Meteora, 2006)

Fotografia de l'autora, Barcelona des de Montjuïc, estiu 2013

PASSEIG

Passeig

S'esquinça la claror,

damunt de l'avinguda

mentre un penell rebel

escampa marinada.

Motos de missatgers

travessen llums vermelles

per arribar al desert

on els còdols fan ombra.

Gambirots a l'atur

reparteixen estampes

i una taca de greix

irisa les onades.

Al museu de la mort

s'apleguen els turistes

i lloen els miralls

on el futur els sotja.

Zoològics antics

apleguen mil espècies,

aregues, conformades,

amb l'instint abaltit.

Polítics somrients

ocupen les façanes

i un flautista ambulant

estrena melodies.

Les estàtues vivents

pintades, s'acorriolen

entre rams de flors seques

i diaris vençuts

on les males notícies

es barallen, cansades,

per ocupar, ufanoses,

la plana principal.

Júlia Costa. La pols dels carrers (Meteora, 2006)

INSTANTS

Instants

El setembre ha escurçat les tardes lluminoses,

al carrer, cap al tard, s’hi aplega un món pintat,

hi ha molts infants jugant, sorollosos i alegres,

i  velles que remuguen quan els veuen jugar.

Els nois fan un partit de futbol cada dia

i les nenes passegen nines als seus cotxets,

surten dels locutoris, amb un somriure als llavis,

persones que han parlat amb amics i parents.

La fruita de colors s’aplega a les botigues,

i  de tots els colors és el món que m’acull,

un món que es fa petit i també imprevisible,

diferent del passat, diferent del futur.

Potser un dia un infant dels que juguen i criden

recordarà, ja vell, aquest vespre encantat,

i escriurà una novel·la sobre la seva vida,

on aquests moments d’ara tornaran a surar.

Entro a la biblioteca i cerco una novel·la

on algú que va viure en un carrer d’abans

el recorda i l’explica i es plany que ja no sigui

com quan ell hi jugava, humil i malgirbat.

Al final sempre hi ha qui cerca una infantesa

en algun racó vell que el temps ha fet malbé,

mentre un infant que juga, indiferent se’l mira,

sense entendre la fràgil durada del present.

Júlia Costa. La pols dels carrers (Meteora, 2006)

QUAN TORNEM A SER PETITS

Quan tornem a ésser petits

Quan tornem a ésser petits,

mitjó blanc, sabata blanca,

a la plaça i a peu coix,

jugarem a l'eixarranca.

Al terrat de dalt de tot

hi desarem les joguines,

soldats, cavalls de cartró,

jocs de bitlles, moltes nines,

i bombolles de sabó.

Ens ficarem tots a dins

de la bombolla més gran

i els camins del firmament

poc a poc se'ns obriran.

I llençarem les joguines

al foc nou de Sant Joan!

Pels camins de l'espai clar

les constel·lacions d'estrelles

ens faran l'ullet sovint

i passarem a prop d'elles

comptant-les de cinc en cinc.

No tornarem més al barri

ni als carrers de la ciutat

ni veurem pares ni avis

en aquella immensitat.

Però amarats de sentiment

mirarem el cel de nit,

i de tots, el més petit,

plorarà d'enyorament…


Júlia Costa, publicat a 'La pols dels carrers', Meteora, 2006

LES QUATRE ESTACIONS

Les quatre estacions

La infantesa va passar

per sota el balcó de casa

amb la innocència a les mans

I la por dins les butxaques.

Anava amb l'home del sac

I amb un àngel de la guarda.

Va passar la joventut

per sota el balcó de casa,

les mans plenes de desig

i la rauxa a les butxaques.

Anava sola pel món,

tot el món l'acompanyava.

Va arribar la maduresa

a sota el balcó de casa.

A les mans hi duia vent

I esperança a les butxaques.

Al seu costat, els records,

darrere seu, la nostàlgia.

La vellesa va venir

a sota el balcó de casa

i s'hi va quedar a dormir

sota una flonja flassada.

La pau vetllava el seu son

mentre la mort l'acotxava.

Júlia Costa. La pols dels carrers (Meteora, 2006).

PATINS DE QUATRE RODES

 Patins Sancheski. Fotografia manllevada de la web '¿Recuerdas?'.

PATINS DE QUATRE RODES, A LA FOIXARDA (1962)

La remor dels patins em recordava
la fressa de les ones a la platja.

Lliscàvem per aquell espai incert

enfonsat en l'indret d'una vella pedrera,

en aquell Montjuïc dels anys seixanta,

on encara les clapes de barraques

vorejaven camins plens de bardisses.

Els nois ens agafaven de la mà

per giravoltar com les papallones

i la tebior d'aquelles mans estranyes

m'omplia de desitjos imprecisos.

Tardes llargues d'estiu, a la ciutat,

quan els viatges eren impossibles

quan Montjuïc era un catàleg ampli

de llocs exòtics d'ombres allargades

amb amors amagats en els racons

també ombrívols, dels nostres grans misteris.

Quan tot era futur i com l'insecte,

indiferents, ignoràvem la curta

durada de la nostra pròpia vida.

Júlia Costa. La pols dels carrers (Meteora, 2006)

 

ESTIU

Estiu

Als carrers plens de pols i de brutícia

el sol es fon per estretes escletxes,

i arriba als passadissos més humits

i foscos, d’aquests pisos amb tants anys,

que avui apleguen gent de tot el món

que no coneix les passes abaltides

dels qui els van precedir i ara són morts.

Fa calor, diu tothom.

com si l’estiu

a la ciutat, no hagués conegut dies

d’excessos càlids, d’humitat perenne.

Calor, fred, humitat, xafogor, pluges,

paraules destinades a encetar

relacions veïnals, i a esberlar, estèril,

el silenci que tots portem a dins.

Festa Major de barri a les butxaques

gegants per als infants, i serpentines

entre balcons, damunt del meu present.

Júlia Costa. La Pols dels Carrers (Meteora, 2006)