La Maica Duaigües i el Lluís Franquesa, del grup de Tertúlies Poètiques de Calàbria, 66, m'han convidat a llegir la meva poesia el dilluns, 2 de desembre. A les set del vespre, si voleu venir.
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris poesia publicada. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris poesia publicada. Mostrar tots els missatges
2.3.14
SÓC DELS MEUS ANYS
Sóc dels meus anys
Sóc dels meus anys, agemolida, incauta,
L'urc de l'ahir es va enfonsar en la nit.
La melodia no segueix cap pauta.
Violí, guitarra, clavicèmbal, flauta,
renill, gardeny, clapit.
Vaig fent forat al temps que breu s'escola.
No he fet atots, però no trobo consol.
Un esparpall de somnis m'agombola.
Rònega, broixa, despullada, sola,
metzina al bol.
No em queixo pas, ni crec anar lluny d'osques,
ni a l'orsa vaig, ni m'he perdut enllà.
Platja lluent, empedrada de closques,
petxines d'or i aquest revolt de mosques
damunt la mà.
Ai, joventut. Què lluny, foragitada,
del meu recer, sense remei te'n vas!
Galivances d'etern, miratge, onada,
muntanya, barca, so de torbonada,
ponent, ocàs.
Encara no, em diu la veu amiga.
Es porta a dins la tresca, el somniar.
Flor, fruit, llavor, esqueix, arrel, espiga.
Cansada ja, m'urpeja la fatiga.
Avui, demà.
4.8.13
SILENCIS D'ESTIU
Alternatives
Llicorella
esmaltada, i la gerdera.
O els magatzems
farcits de galindaines.
Un forcall de
camins, i les bardisses.
O el parpelleig
dels fars dels automòbils.
La basarda, la fosca
i els silencis.
O el metro pel
matí, les multituds.
El giravolt tossut
del raspinell.
O mil infants que
surten de l'escola.
Un astor vigilant,
entre cingleres.
O el divendres, al
vespre, en un cinema.
Un petit cementiri,
entre xiprers,
i un nínxol sense
nom.
O un cementiri
immens, quatre xiprers,
i un nínxol sense
nom.
Indrets i camins (2006)
17.5.12
MITGES SOLES I TALONS
Imatge: El pegot. Antonio Rotta (1828-1903)
Mitges soles i talons
El sabater andalús que cantava al matí
s’ha fet gran i ha tancat la petita botiga
on les sabates velles, enllustrades de nou,
omplien les parets i somniaven camins
i carrers d’un futur que encara els pertanyia.
Fa molts anys va arribar, a l’entrada petita,
el sabater andalús, que cantava al matí,
que va pintar de blau, com el cel del seu poble,
que va pintar de blau, com el cel del seu poble,
i va guarnir amb retrats de noies amb mallot
retallades d’antics i oblidats calendaris.
He passat pel costat d’aquell recer calent
on l’olor de betum i de cola d’impacte
i de suors de peus amarats de tristor
acollia tertúlies sobre el món i la gent
i el preu de tantes coses que sovint s’encarien
i els canvis dels costums, tan difícils d’entendre.
Aviat ja no serà ni tan sols un record
el sabater andalús, que cantava al matí,
i qui sap qui vindrà a pintar la botiga
d’un nou i retrobat color d’enyorament.
Mitges soles, talons, tantes passes perdudes
s’esvaïran subtils, al racó de la pols.
Júlia Costa. La Pols dels Carrers (Meteora, 2006).
Subscriure's a:
Missatges (Atom)