EL FUTUR REMOT

Qui no ha pensat en algun moment que el món continuarà en acció quan ell ja no hi sigui? Sus ojos se cerraron y el mundo sigue andando, diu un famós tango. També Juan Ramón Jiménez, com molts altres poetes, va meditar sobre el tema, y yo me iré y se quedarán los pájaros cantando...

En una ocasió vaig llegir aquest poema en un enterrament, perquè m'ho va demanar el fill del difunt, un senyor de l'edat de la meva mare amb qui es coneixien de petits. Era un veí de l'escala, el seu fill gran, de la meva edat i amb qui jo mateixa havia jugat sovint, va morir amb trenta i pocs anys, de càncer.

Mentre llegia el poema en aquell oratori asèptic del tanatori pensava que no era gens adient al moment, hauria d'haver escrit una cosa més personal i fins i tot amb més esperança, ja que la cerimònia era religiosa. Potser no hi a un altre món però estaria bé que hi fos. 

El futur remot cada vegada és menys remot, la vida passa i no s'ha inventat cap vacuna que n'eviti el final, al menys de moment, tot i que ens venguin medicines i dietes i ens expliquin que s'ha rebaixat la mortalitat, un absurd, car tothom mor i el que volen dir és que ens allargat la supervivència, de vegades a un preu molt exagerat.

El futur remot

Quan la tardor de les veremes

ompli les botes del celler

I el trull recobri sang novella,

jo no hi seré.

Quan la carena s’ennuvoli

i el fred despulli el bosc sencer

i a la llar fumin sopes d’oli

jo no hi seré.

Quan el soroll d’algun Nadal

atapeeixi el meu carrer

i hi hagi estels al vell fanal,

jo no hi seré.

Quan torni el sol a la drecera,

i el dia allargui un xic el ble

i  ompli la boira la vorera

jo no hi seré.

Quan un abril desconegut

faci poncelles al roser

i obri els borrons de l’arbre eixut

jo no hi seré.

Quan el sol sembri a les onades

una escalfor del goig que ve

i vanitats recuperades

jo no hi seré.

La Pols dels Carrers (2006)