Estiu
La ciutat, abaltida,
aplega avorriments i estranys viatges
de gent de llocs llunyans.
Baden, interessats,
davant de cases velles retratades
a les guies, que tot ho fan més bell
i desitjable.
Com les dones que surten al cinema
o a la televisió,
així les cases que el turisme cerca
per viure un sol instant al seu costat.
En restarà un retrat, una pel·lícula,
un record per passar als amics pacients
durant vetllades familiars i tendres.
Jo provo de mirar-les amb ulls nous,
van ser cases dels rics, i la besàvia,
havia estat minyona en una d’elles.
Són boniques, estranyes, però al meu barri
hi ha cases més modestes i entranyables.
Ventafocs modernistes, que coneixen
l’olor de sofregit dels rellogats,
la por dels bombardeigs
l’ira dels pobres,
la fam i la misèria i el comiat
d’aquells que milloraren socialment.
I en aquests darrers any, les esperances,
de mig món inquietant, desarrelat:
Els sorollosos americans del sud,
els adroguers paquistanesos,
els africans de tantes procedències,
I els xinesos, atents, a les botigues,
on vénen tot un munt de futileses,
per pocs diners.
Ningú no ens ha ensenyat a estimar el barri.
Qui té diners, quan pot, se’n va per sempre.
Però jo, covarda, com el vell poeta,
he restat al meu barri, i me l’estimo,
encara que no sempre li hagi estat,
tan fidel com caldria. Així és la vida.
Júlia Costa, La Pols dels Carrers (Meteora, 2006)
Fotografia de l'autora, Barcelona des de Montjuïc, estiu 2013
4 comentaris:
"...Però jo, covarda, com el vell poeta,
he restat al meu barri, i me l’estimo,..."
No entiendo este pequeño párrafo.
¿ Cobarde por haber seguido habitando en el barrio ?...Es probable de que haya algo que si te obligue a plasmarlo, pero no creo que sea la justa la palabra adecuada, aunque la poeta eres tu, y no yo.
Quizá sea un problema de traducción mío, y no logre captar bien la idea ( a veces me pasa).
Me gusta esta poesía, aunque ya ves, no entiendo alguna cosilla (como en todo, me cuesta entender...)
Una abraçada...i salut
Per cert..jo tampoc he fet vacances.....
Qui vol viure en un barri dormitori, ple de cases de famílies benestants i buit de vida? Jo també prefereixo el meu barri, del qual també la gent se'n va així que té diners... Un text preciós Júlia
Miquel, el poema fa anys que el vaig escriure i em vaig permetre la llicència literària de fer referència al conegut poema d'Espriu, avui ho diria d'una altra manera i també el poema d'Espriu em sembla ben diferent, ès clar que partim d'uns anys en els quals volíem fugir com fos...
Me refiero a cobarde para tomar decisiones que cambien mis circunstancias, más bien, pero sí, es un agravio para el barrio, jeje.
Gràcies, Loreto, de tota manera els barris canvien i és la gent qui els dóna vida o els la treu.
Publica un comentari a l'entrada