A TRENC D'ALBA, UN DIA D'HIVERN

Garbells per als malsons, estranyes caravel•les,
avaren al recer del port dels saltamarges,
mentre la nit s’esmuny darrere les carenes,
somnis d’immensitat, als coixins del matí.

Esvinçades cançons s’esbraven en la fosca,
on escàpola fujo de radiants claredats
i un brot de trepadella floreix a la codina,
i acull tendres carícies d’un sol encara feble.

Màgiques trebinelles foraden murs esfèrics,
per on fugen les fades i els records baladrers,
sota boires antigues, cercant una rondalla,
plena de follets savis, que allunyen els paranys.

Els corcs de les sospites malmeten calaixeres
on reposen antigues camises de dormir,
però un raig de llum novella dibuixa nous paisatges
fets de futur molt tendre, al capçal del meu llit.

Estovo rosegalls amb aigua de gorgs màgics
per endegar un dinar a l’Hostal dels Orats,
i un ordinador nou, abaltit a la sala,
m’acull una comanda d’aliments excessius.

Brogit de festes tendres em floreix a les golfes
de la casa petita on viuen els meus morts,
i em retrobo amb el dia, que dibuixa miratges,
als bassals que la pluja ha deixat al carrer.

Tot es nou uns instants, tot em sembla possible,
un baf d’eternitat amara els viaranys,
les voreres estrenen atzaroses misèries,
i els gratacels s’apropen a un cel emmascarat.

L’esperança reposa a la màgica cambra
dels misteris que encara amaguen el seu truc,
i del barret més negre del firaire que passa
s’escapen papallones de colors resplendents.

Júlia Costa, La Pols dels Carrers, Meteora

LA PÀTRIA SENZILLA

He rebut amb il·lusió un accèssit en els Jocs Florals d'Esplugues. Aquí podeu llegir els poemes guanyadors en totes les modalitats.

LA PÀTRIA SENZILLA

Lema: «Desig»

He travessat els camins de l’ahir,
fins a la vila dels dies de festa.
Ceps i bardisses, timó i romaní
i als cims més alts l’orgullosa congesta
que reflectia la llum del matí.
Vora el perill d’escarpades cingleres
un aligot dibuixava banderes.

He escoltat cants, i llegendes antigues,
rondalles velles i fets del present,
he trobat sempre mirades amigues,
I fins i tot l’enemic inconscient
que m’oferia pomells fets d’ortigues.
En una balma, records de batalles,
fusells perduts, oblidades mortalles.

He estat a fires, marxants de la sort
venien fum i miratges i estrelles,
he vist tavernes greixoses al port
i ramats nous amb daurades esquelles
i l’urc de creure en miratges de mort.
Fatxenderia, palaus verticals,
nous gratacels als carrer dels hostals.

Què és un país?, preguntava el captaire,
i el viatger desterrat de l’orient,
el lladregot, l’imprudent trabucaire,
i els refugiats de la balma del vent
arrossegats per la força de l’aire.
La terra hostil no coneix les arrels
ni entén el cant coratjós dels fidels.

He travessat les petites contrades,
i els grans suburbis i els curts viaranys,
no em plauen gens les estàtues daurades,
ni els grans castells, ni els herois d’altres anys,
ni les princeses ni els caus de les fades.
La meva pàtria és senzilla i banal,
millor una ermita que una catedral.

Vull una terra de pau i treball,
sense fronteres i amb portes badades,
amb un riuet que travessi una vall,
flors als balcons i boniques tonades,
la de la joia, la vida i el ball.
I tan senzilla i petita seria
que tot el món allà dins hi cabria.

Júlia Costa i Coderch
Accèssit a l'Englantina d'or

PREMI DE POESIA, A TORTOSA

Dimarts vaig rebre, amb aquest poema, el premi de poesia de la Fundació Fe i Cultura, Mossèn Manyà, de Tortosa. No el considero aquest un premi més  pel fet que el jurat era de molta categoria intel·lectual, cosa que no és gaire habitual: Gerard Vergés, Zoraida Burgos, Jesús Massip i Emili Rosales.  Joan Baptista Manyà i Alcoverro (1884-1976) va ser també un reconegut intel·lectual, erudit, defensor de la llengua catalana i d'un gran prestigi en molts camps de la cultura.

TOQUEN A MORTS, AL POBLE, EN UN DIA DE FESTA

També es mor a l’estiu. També hi ha guerres

i malvestats, inundacions, sequeres

i terratrèmols i inquietants notícies

sobre un món que no acaba de fer net.

Però al mateix temps, malgrat tanta disbauxa,

una calma prudent, una advertència

feta d’afectes, de saviesa vella,

com el consell d’un mestre saberut,

ens ve a cercar quan la calor és feixuga,

enmig  d’una galvana neguitosa.

S’escurça ja, a poc a poc, la tarda.

No és estrany que les festes de les viles

se celebrin encara en aquest temps,

malgrat que les collites i veremes

siguin avui més còmodes i amables.

Són tot un símbol de la vida breu,

aquestes festes amb gegants i danses:

De la il·lusió que ens fa creure immortals,

de la necessitat de fer mudança,

per enyorar, després, el que hem deixat

quan encara l’orquestra de lloguer

escampa els sons d’una cançó d’abans

sota les banderoles de colors.

I  una frescor sobtada, prematura,

acompanya aquest so de les campanes

quan un difunt, que jo no coneixia,

s’acomiada dels anys i dels estius

mentre jo escric darrera la finestra.

Júlia Costa, premi poesia Fundació Fe i Cultura (Tortosa, 2012)

BALADA DE LA PENTINADORA

Pentino el Temps a la perruqueria

dels somnis abaltits.

                                    I les clientes

fan la becaina sota cascs d’argent

que escampen  escalfors de forma generosa.

Treno esperances febles,

arrisso antics miratges,

tenyeixo la vellesa,

rento les grenyes llargues i molt  fràgils

amb xampús barrejats amb vitamines,

fets de la fruita dels jardins antics.

Dibuixo amb els records tirabuixons

passats de moda. Munto, amb els postissos,

trosses de dimensions considerables.

Fixo amb laques conjunts molt reeixits,

obres d’art de durada breu, efímera,

que intento així consolidar amb fermesa.

Només procuro no tallar una engruna

d’aquests cabells de vida fugissera

car ja mai més no tornaran a créixer

si en un moment de rauxa, amb la tisora,

els faig caure al trespol on s’emmirallen

les passes dels qui marxen pentinats

i satisfets,

                         sense saber que al vespre

una ventada desfarà el conjunt

i s’endurà perruques i llaçades,

rínxols i passadors fets d’esperances

i fins i tot els borrissols més tendres

que conformen serrells als fronts més alts.

  Júlia Costa (2n premi Poesia Inèdita, 24 Festa de la Poesia, Parets del Vallès)

A trenc d’alba, un dia d’hivern

Amb aquest poema, inèdit, vaig guanyar per segona vegada el concurs de poesia convocat per Ràdio Molins de Rei, l'any 2007. Encara que el títol faci referència a l'hivern, el penjo al blog en un calorós dia d'estiu.

Garbells per als malsons, estranyes caravel•les,
avaren al recer del port dels saltamarges,
mentre la nit s’esmuny darrere les carenes,
somnis d’immensitat, als coixins del matí.

Esvinçades cançons s’esbraven en la fosca,
on escàpola fujo de radiants claredats
i un brot de trepadella floreix a la codina,
i acull tendres carícies d’un sol encara feble.

Màgiques trebinelles foraden murs esfèrics,
per on fugen les fades i els records baladrers,
sota boires antigues, cercant una rondalla,
plena de follets savis, que allunyen els paranys.

Els corcs de les sospites malmeten calaixeres
on reposen antigues camises de dormir,
però un raig de llum novella dibuixa nous paisatges
fets de futur molt tendre, al capçal del meu llit.

Estovo rosegalls amb aigua de gorgs màgics
per endegar un dinar a l’Hostal dels Orats,
i un ordinador nou, abaltit a la sala,
m’acull una comanda d’aliments excessius.

Brogit de festes tendres em floreix a les golfes
de la casa petita on viuen els meus morts,
i em retrobo amb el dia, que dibuixa miratges,
als bassals que la pluja ha deixat al carrer.

Tot es nou uns instants, tot em sembla possible,
un baf d’eternitat amara els viaranys,
les voreres estrenen atzaroses misèries,
i els gratacels s’apropen a un cel emmascarat.

L’esperança reposa a la màgica cambra
dels misteris que encara amaguen el seu truc,
i del barret més negre del firaire que passa
s’escapen papallones de colors resplendents.