Recupero un parell de poemes dedicats a la festa d'avui, un de més nostàlgic i un de més alegre:
Nit de Reis
Venien els Tres Reis de llunyanes muntanyes
al barri on l’hivern nou feia cristalls de festa
i aquell temps vell farcit de migradeses
escampava un alè de gran prosperitat.
No hi havia cap altre instant de meravelles
com el matí de Reis en una casa humil
amb els paquets guarnits que s’acaramullaven
damunt d’aquella vella taula del menjador.
Oblidaven neguits, els grans, i maltempsades,
i guerres, desenganys, feines sense futur,
davant de l’evidència d’uns Reis sense cap regne
amb camells voladors i patges esforçats.
Dels misteris antics, cap com aquell em sembla
avui tan evident, i no pas pels regals
ni per la nit de somnis, quan tot era possible,
ni per aquelles nines ni per aquells soldats.
El miracle més gran eren els grans, la joia
dels seus ulls que brillaven, tan innocents i clars.
Les seves il·lusions, més que no pas les meves,
poblaven el matí de joia resplendent.
Ara també sóc gran i veig com n’és de fàcil
fer-te estimar de xic, sense esforçar-te gens,
tan sols si creus els contes que expliquen els qui enyoren
allò que un dia creien, quan també eren infants.
No és pas aquesta festa cosa de criatures,
és una primavera de records escapçats.
Comprovar que tot torna i que tot és possible,
a les grans caravanes dels reis omnipotents.
Venien els Tres Reis de llunyanes muntanyes
al barri on l’hivern nou feia cristalls de festa
i aquell temps vell farcit de migradeses
escampava un alè de gran prosperitat.
No hi havia cap altre instant de meravelles
com el matí de Reis en una casa humil
amb els paquets guarnits que s’acaramullaven
damunt d’aquella vella taula del menjador.
Oblidaven neguits, els grans, i maltempsades,
i guerres, desenganys, feines sense futur,
davant de l’evidència d’uns Reis sense cap regne
amb camells voladors i patges esforçats.
Dels misteris antics, cap com aquell em sembla
avui tan evident, i no pas pels regals
ni per la nit de somnis, quan tot era possible,
ni per aquelles nines ni per aquells soldats.
El miracle més gran eren els grans, la joia
dels seus ulls que brillaven, tan innocents i clars.
Les seves il·lusions, més que no pas les meves,
poblaven el matí de joia resplendent.
Ara també sóc gran i veig com n’és de fàcil
fer-te estimar de xic, sense esforçar-te gens,
tan sols si creus els contes que expliquen els qui enyoren
allò que un dia creien, quan també eren infants.
No és pas aquesta festa cosa de criatures,
és una primavera de records escapçats.
Comprovar que tot torna i que tot és possible,
a les grans caravanes dels reis omnipotents.
NIT DE REIS
Sota la nit de gener
entre boires i muntanyes,
han viatjat els tres reis ,
resplendents de pols daurada,
pel desert de l’infinit,
en camells de xocolata.
Porten les carrosses plenes
de joguines ben triades.
Pilotes, nines i trens,
i ordinadors amb pantalles,
on pots veure tot el món
des de les cambres de casa.
Porten mitjons i jerseis,
abrics, barrets i flassades,
disfresses, fireta, jocs
d’aquests per jugar a la taula,
llaminadures, titelles,
i un munt de coses estranyes.
-Com està canviant el món!
-Melcior, enfadat, s’exclama-
No m’agraden els joguets
electrònics, que fan ara-.
És un rei tradicional,
de costums encarcarades.
-Melcior, estàs envellint!
-en Gaspar respon amb calma-.
És jove i és coratjós
I la novetat l’exalta.
Amb els estris tecnològics,
ell hi té la mà trencada.
Baltasar, el morenet,
cavalca en silenci, calla.
Porta a les mans un antic
llibre de tapes folrades
on hi ha la història del món
i cinquanta mil rondalles.
El sol comença a sortir
rere muntanyes de nata.
Els reis estan molt cansats,
la seva gent, esgotada,
de tant pujar pels balcons,
amb la bossa carregada.
Tornaran cap a l’orient,
ho faran ben a trenc d’alba,
doncs tenen un hotelet
a un oasi amb llacs de plata
on reposen durant l’any
de tota aquesta feinada.
Júlia Costa, Les fràgils paraules, Ushuaia, 2015
