La nit no té
silencis absoluts.
Un gos borda,
perdut.
Algú s’enutja
en una llengua
estranya que no entenc.
Un altre fa bugada
a aquestes hores
i l’espiral de
l’assecatge ràpid
esmicola les
restes de records
enganxats amb suor
a les samarretes,
als mitjons i als
llençols que no es van perdre.
Al celobert,
els somnis
s’abalteixen
i tot és quotidià
i és poesia.
Júlia Costa, poemesinèdits (2015)
2 comentaris:
M´agrada.
Tiene todo aquello que un buen poema debe tener:
Rirtmo y profundidad.
Salut
Poesia i quotidianeïtat, sempre haurien d'anar juntes.
Publica un comentari a l'entrada