CONVERSES
Beu massa, me
n’adono.
El veig molt
trist.
És jove i me
l’escolto.
Baladreja
sobre la
inoperància del govern
i els polítics
corruptes
i els banquers
i sobre un munt de
coses miserables
que ens gronxen a
tothora aquí i allà.
Després
explica a
l’amigueta desvagada
que el contempla
amb desig i cobejança
i fins i tot un bri d'admiració
que aviat un oncle
que té coneixences
a algun indret o a
algun partit polític
l’endollarà a un destí que ignoro a posta.
Des del mar ve una
olor de peix podrit
i de viatges sense
cap destí.
La llíssera
s’esmuny amb precaució
per les tèrboles
aigües del vell port.
Júlia Costa, poemes inèdits, 2015
2 comentaris:
Bellísimo..bellísimo.
Decir lo que uno piensa y justificarlo con las palabras acertadas sin magnificar nada contándolo todo, es simplemente genial.
No te lo tomes como un piropo, no es mi deseo.
Creo que el poema es muy bueno, muy bueno. Además cuentas con un vocabulario en catalán exquisito.
Hay palabras que son las justas y que cuadran perfectamente en la atmósfera.
Un diez y te aseguro que en poesía soy supra exigente.
Gràcies, Miquel!!!
Publica un comentari a l'entrada