DESFILADA
Vénen els meus
difunts, en processó,
fins al carrer
nocturn de la vigília,
tendres, benèvols,
pàl·lids i propers.
No em fan por ni
m’alegren la vetllada,
m’entristeix
constatar que aquelles vides
podien haver estat
molt més amables.
Ara són ja records
indefinits
i aviat no seran
res,
un nom sense presència
al mapa de la vida
que no té inici,
ni final.
Espurnes
al cel que ja no
és cel,
a la pols còsmica.
Els veig passar,
m’esperen i m’inspiren
i fins i tot em
diuen que aprofiti
el nou matí que
encara
m’espera més
enllà de les foscors.
Júlia Costa, poemes inèdits, 2015
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada