18.5.15

DESFILADA


DESFILADA

Vénen els meus difunts, en processó,
fins al carrer nocturn de la vigília,
tendres, benèvols, pàl·lids i propers.

No em fan por ni m’alegren la vetllada,
m’entristeix constatar que aquelles vides
podien haver estat molt més amables.

Ara són ja records indefinits
i aviat no seran res, 
un nom sense presència
al mapa de la vida
que no té inici, ni final.
                             Espurnes
al cel que ja no és cel,
a la pols còsmica.

Els veig passar, m’esperen i m’inspiren
i fins i tot em diuen que aprofiti
el nou matí que encara
m’espera més enllà de les foscors.

Júlia Costa, poemes inèdits, 2015