29.12.15

NIT DE REIS


Les festes dedicades als infants, de fet, són festes per a fer reviure la innocència dels adults. Crec que ho vaig explicar una mica en aquest poema que avui recupero.





Nit de Reis

Venien els Tres Reis de llunyanes muntanyes
al barri on l’hivern nou feia cristalls de festa
i aquell temps vell farcit de migradeses
escampava un alè de gran prosperitat.

No hi havia cap altre instant de meravelles
com el matí de Reis en una casa humil
amb els paquets guarnits que s’acaramullaven
damunt d’aquella vella taula del menjador.

Oblidaven neguits, els grans, i maltempsades,
i guerres, desenganys, feines sense futur,
davant de l’evidència d’uns Reis sense cap regne
amb camells voladors i patges esforçats.

Dels misteris antics, cap com aquell em sembla
avui tan evident, i no pas pels regals
ni per la nit de somnis, quan tot era possible,
ni per aquelles nines ni per aquells soldats.

El miracle més gran eren els grans, la joia
dels seus ulls que brillaven, tan innocents i clars.
Les seves il·lusions, més que no pas les meves,
poblaven el matí de joia resplendent.

Ara també sóc gran i veig com n’és de fàcil
fer-te estimar de xic, sense esforçar-te gens,
tan sols si creus els contes que expliquen els qui enyoren
allò que un dia creien, quan també eren infants.

No és pas aquesta festa cosa de criatures,
és una primavera de records escapçats.
Comprovar que tot torna i que tot és possible,
a les grans caravanes dels reis omnipotents.


Júlia Costa (Les fràgils paraules, Ushuaia, 2015)

24.12.15

15.12.15

L'HOME QUE DIBUIXA

Foto: Panoramio



Ja no hi ha el caixer ni l'home que hi dibuixava, el temps ho esborra gairebé tot.


L’home que dibuixa 

El veig a quarts de nou, dorm a un caixer
i seu en un pedrís amb un barret
argentat. Amb constància rutinària
treu d’una bossa un full i fa dibuixos
geomètrics, amb llapis de colors
i una plantilla, com les criatures.

No sé qui és ni on va ni si més tard
fuig del recer segur on matina sempre
ni si té algun parent o està ben sol.

Només és un instant en els meus dies,
i com totes les coses repetides
veure’l em produeix una tranquil·la
seguretat. Encara es deu sentir
prou viu com per fer els seus dibuixos destres
seguint horaris ben convencionals.

Reclòs en el seu món no sap que passo
apressada i que el veig mentre dibuixa
i el sol comença a repintar la catedral
quan els primers turistes tafanegen.

Júlia Costa, poemes inèdits, 2008


23.11.15

A LA PORTA DE CASA





A la porta de casa

Encadello paraules a la porta de casa
al vell carrer major d’algun poble remot,
on ja no hi ha pagesos ni pastors ni mainada
ni puntaires antigues ni traginers sorruts.

De tant en tant s’atura un viatger nostàlgic,
una parella jove, un foraster perdut,
una dona estrangera, un brau excursionista,
o algú sense cap pàtria o sense cap record.

Em lloen el silenci i la pau de la tarda,
em pregunten on són i els indico un camí,
i retraten l’església on els sants fan becaines
avorrits, sense misses, rosaris ni novenes,
ni tan sols un mossèn d’esperit esforçat
que confessi amb tendresa els pecats impossibles.

Després, la solitud torna als vells carrerons
i a l’antiga taverna s’hi apleguen els fantasmes
per jugar-se a les cartes els estalvis migrats.


Júlia Costa, Les fràgils paraules, Ushuaia, 2015

8.11.15

OLORS I POSTALS

Olors i postals


Pel cel de Montjuïc, Peter Pan navegava
cap als confins remots del país de Mai Més.
Entre núvols de plata, jo sovint m’encantava
cercant aquella nau, sota la volta blava
quan el sol, al ponent, encara estava encès.

Recordo un vell tebeo, una flor, una rondalla,
un llaç de verd setí, uns cromos de colors,
un pessebre guarnit amb caminets de palla,
reis de cartró gentils als pals de la baralla.
I sobretot olors, tantes velles olors.

Olor de nens jugant pels carrers del veïnat,
de pilotes de drap, de lleixiu i blauet,
d’un conte de cartró, d’algun diari estripat.
Olor de carbonet, de fum, de llibertat,
de colònies barates, de petroli, de llet.

Olor del temps d’estiu, amb tramvies oberts
guarnits amb banderoles de color blanc i blau,
olor de mar, de llum, de tots els tons del verd,
de sorres, de suor, d’un temps del tot incert,
de basses enllotades on festeja el gripau.

Olor de llibres nous, de castanyes, de mel,
de plàtans, de cafè, de coca, de llardons,
de pernil, de carrer, de fred, de llum, d’estel,
d’aigua fresca, de vi, de cervesa, de gel,
de gos perdut, de llet, de col i de nadons.

Olor de les bombetes de llum pobra i modesta,
de diumenges encesos, d’humitat, de tristor,
de cardots, de garrofes, lligabosc i ginesta,
de dinars excessius, de rostits i de festa,
de galliners petits, amagats al balcó.

La nau de Peter Pan vaig veure una vegada,
s’allunyava a les illes on el temps és silent,
l’ encalçava un pirata amb una mà esguerrada,
s’enduia les sirenes i la meva mirada
i mil olors perdudes, escampades pel vent.

Júlia Costa, Les Fràgils Paraules, Ushuaia, 2015

4.11.15

NOVEMBRE







Novembre


He escoltat el pit-roig
que torna pel novembre al parc del barri.
Han pintat de tardor
un arbre de cartró, sobre el mur d’una escola.

I la roda del temps,
sense pietat ni pressa,
esborra la petjada dels amics,
el record dels parents
i els vells paisatges.

Mentre les flors del dia de Tots Sants
es marceixen, inútils,
amb tendresa,
al cementiri immens de la ciutat anònima.

Júlia Costa, La Pols dels Carrers, Meteora, 2006

25.10.15

POESIA DEL PRESENT, GENT DEL FUTUR I EVOCACIONS DEL PASSAT, AL PALAU ALÒS

En aquest món del present i fins que les coses no canviïn, cosa complexa, t'has de refiar dels coneguts i saludats en moltes ocasions. A través d'un company de les classes de dibuix i pintura de l'Escola de la Dona vaig conèixer i participar durant un breu temps en un taller literari al Casal Palau Alòs, malgrat que en algunes promocions de l'espai es diu que està dedicat als joves de dotze a trenta anys. Aquest grup el menava una persona inclassificable, Toni Gassó, comunicador social i moltes coses més i gràcies a aquests contactes informals em van convidar a fer una presentació del meu darrer llibre de poemes a un Casal que es troba sempre en plena ebullició i ple d'activitats diverses. 
No va ser una presentació convencional sinó una mena d'acte lúdic que jo gairebé definiria com a espectacle modern de varietats, amb Toni Gassó com a presentador i showman, la participació del grup de pop-rock AUTOREVERSE i el passi d'uns divertits vídeos d'un taller de doblatge que s'havia realitzat al mateix Casal. El meu antic company de les classes de dibuix i pintura i del taller literari, Francesc Tàrrega, advocat polièdric amb molts interessos culturals, i un altre jove lletraferit participant d'aquell taller, Adrià Guerrero, va llegir, molt bé per cert, alguns poemes del llibre i jo mateixa també en vaig llegir uns quants.



El Palau Alòs té una llarga història lligada al pas dels temps i als canvis diversos que els indrets experimenten ja que tot es transforma, ens agradi o no. A la viquipèdia se'n pot llegir un bon resum, els seus orígens són incerts i l'aspecte actual, respectat pel que fa a l'exterior en la rehabilitació, prové de la reforma neoclàssica de principis del XIX. Jo hi havia estat alguna vegada, quan encara era la seu de la Penya Cultural Barcelonesa.  De l'imprescindible blog del senyor Barbachano manllevo una imatge del 1961, amb la reina i dames d'honor de la Penya i dos programes d'activitats.



Recordo que des del carrer s'escoltava de vegades la música de les sarsueles que s'hi representaven, quan aquest gènere semblava ser ja una mena de record del passat. Per sort, com que tot va i ve, la sarsuela s'ha recuperat una mica tot i que moltes vegades són aquestes societats d'aficionats, que encara en queden, les que li dediquen temps i esforços. 

El centre de la ciutat i els vells edificis rancis van acollir durant anys una gran xarxa social, associacions excursionistes, cases regionals, penyes culturals i moltes coses més. La modernitat i les noves tendències comercials, socials i urbanístiques van foragitar del centre històric aquelles entranyables comunitats que mereixerien un estudi profund i que van contribuir a fer més passadors i amables uns anys difícils.



El Casal va viure un llarg període d'abandonament i una okupació alternativa que va acabar de mala manera, amb un desallotjament violent i fins i tot alguna condemna seriosa. Després de negociacions difícils i envitricollades  l'Ajuntament el va poder comprar i arranjar. La propietat s'havia esmicolat de forma complexa i l'indret va estar a punt de convertir-se en habitatges, avui potser la tendència seria hotelera.  

Al capdavall tot plegat va tenir un final feliç, avui el vell Casal sembla un animat formiguer de gent jove i les activitats es multipliquen. Molts dels edificis senyorials del carrer han passat a ser d'ús públic i tot el barri s'ha anat refent d'una època de decadència i deixadesa. 


Pel que fa a la festa d'ahir, l'assistència no va ser excessiva, cosa d'esperar pel fet que molts coneguts ja van venir a la primera presentació que vaig fer a la biblioteca del meu barri. Tot i amb això va ser una tarda especial, diferent i inoblidable. Adrià Guerrero, que va llegir alguns poemes meus, em va comentar que en l'actualitat no és fàcil trobar poesia actual rimada o amb ritme. 

I és que amb la poesia ha passat com amb la pintura figurativa o gairebé, s'ha establert una mena de nou dogma que foragita dels corrents habituals tot allò que sembli tradicional i així també es fa passar sovint bou per bèstia grossa. Tot són modes i tendències, què hi farem. Sort que de tant en tant algú redescobreix la sopa d'all, l'anomena d'una altra manera més cool i l'afegeix a la carta d'un restaurant de luxe.












Penjo aquí diferents imatges de la festa i el full firmat amb autògrafs que em va dedicar la gent d'AUTOREVERSE als quals desitjo èxit i futur, ja que se'l mereixen i el món de la música, ai, és tant o més complicat que el de la literatura. Algun dia aquestes fotografies que penjo seran tan històriques i evocadores com les de la Penya de l'any 1961 i no podem saber quins nous canvis haurà estès la modernitat del futur per damunt dels vells edificis d'un passat que és el nostre present.

18.10.15

POLÍGON





Polígon


Han engreixat la màquina
que mou les maltempsades
han comptat els fogatges
i els tributs a cobrar
han encès alimares
als barris de barraques
i els hereus amb fortuna
han cobrat dividends.


Els fanals il·luminen
solituds sense èpica
s’ensopeixen els joves
entre sons estridents
i una pena sobtada
s’estintola a la reixa
rere la qual panteixen
els orats presoners.


A dalt d’una mansarda
un pintor embruta teles
amb imatges ombrívoles
d’inexactes malsons.
Una onada massa alta
arrossega la sorra
on vam escriure un dia
el nom de cada vent.

Júlia Costa,  Les fràgils paraules, 2015

30.9.15

EL FAR DE L'ESPADAT


EL FAR DE L’ESPADAT

Hi ha un far a l’espadat de les roques antigues
on reboten les ones al compàs del futur
on encara hi llueix una torxa maldestra
i on s’amaguen els vents de la roda ancestral.

Allà hi tinc de fa anys una cambra parada
que el faroner oblidat em va endegar un matí
després d’haver-nos fos en abraçades tendres
i haver-nos dit adéu sota el cel de tardor.

Massa mar, vaig admetre, la solitud m’espanta,
em fa basarda l’aigua que mou el temporal,
els naufragis em sobten i m’inquieten les veles
de les barques tranquil·les dels pescadors constants.

Ara és un vell cansat l’heroi que em fascinava,
aquell faroner alegre que encenia el foc nou.
Jo també m’he fet gran, ens parlem a distància,
com ho fa la gent d’ara, amb telèfons moderns.

No sabia on anar, tot sense homes funciona,
al far de joventut hi té un ordinador
i una televisió per on veu el que passa
a les ciutats joioses que no ha visitat mai.

L’han deixat restar sol al far que tant estima,
fins que l’ajuntament no hi posi un restaurant
o un museu de la mar, amb àncores de plàstic
i peixos virtuals que nedin constantment.

Aleshores tots dos farem via a l’alberg
per a vells sense rostre, ni passat ni futur,
i veurem passar els dies mentre el far plany el fat
que l’ha reconvertit en turístic destí.

La llum de l’alimara, abans imprescindible,
serà un tret pintoresc per als absurds creuers
en els quals ben peixats naveguen els desitjos
i la gent vagarosa que vol recórrer el món.

Les ombres d’antics nàufrags cantaran havaneres.
Els actors secundaris vestits de mariners
explicaran la història, ben falsa i llegendària,
del faroner vençut del Far de l’Espadat.


Júlia Costa, Les fragils paraules, USHUAIA, 2015

26.9.15

PLUJA DE TARDOR


Passen rient les noies que jo no vaig ser mai.
La joia del present, sota la pluja freda
i una mica tardana d’un octubre novell
acull la flaire antiga de les castanyes brunes.

Avui la castanyera és jove i inquietant,
unes cames esveltes, unes botes molt altes,
un davantal ben net i un ventall a la mà
concentren les mirades nostàlgiques dels vells
i les dels homes joves que dubten de l’estranya
realitat de l’esplèndida bellesa de la dona
que fa un ofici antic, d’icones decadents.

La pluja molt subtil escampa gotes tendres
encara amb timidesa damunt dels vells carrers
per on tants forasters cerquen una il·lusió,
o una estona joiosa de llibertat perduda.

Quan el sol al ponent pinta llistes morades
al paper verjurat de l’horitzó proper,
un home sense llar estén una flassada
al portal ennegrit dels misteris absurds.

Tot just el fred s’enceta. Ja les tardes
s’escurcen molt de pressa. Un tel estrany
de vells silencis, envaeix voreres.

Júlia Costa, Les fràgils paraules, Ushuaia, 2015

24.9.15

EL MEU INDRET


Hi ha un racó en algun lloc que em pertany i m’espera,
una clariana antiga en un bosc ben proper,
sota l’ombra d’un freixe i d’un vell lledoner,
vora una font perduda que fa olor de til·ler,
de lligabosc florit i d’alzina surera.

Hi ha un racó que no es troba a cap fotografia
ni en el dibuix antic d’un museu provincià,
ni en el record que mena al neguit del demà,
ni en cap somni imprecís, ni en un país llunyà,
ni en cap mapa esquinçat orientat a migdia.

És tan sols meu. Hi deso les llavors de tristor,
les joguines trencades i un vestit de domàs,
un tresor sense nom, un escaire, un compàs,
la cartera de fusta i un petit cartipàs,
on hi ha escrita la història d’una vella tardor.

Hi torno quan l’estiu em basteix solituds,
quan la mort es passeja vora els murs més propers,
quan no tinc il·lusions, ni cançons, ni diners,
quan m’adono que tot és el mateix que res,
i als carrers s’esmicolen tots els dies perduts.

HI ha un racó en algun bosc que em pertany i m’espera,
un indret ben proper on s’hi adorm un corriol,
amarat d’humitats i d’espurnes de sol,
on l’herba del matí m’hi ha teixit un llençol,
i on el temps s’abalteix i la pau s’hi arrecera.

Júlia Costa,  Les fràgils paraules, 2015

11.9.15

LA PÀTRIA SENZILLA








He travessat els camins de l’ahir,
fins a la vila dels dies de festa.
Ceps i bardisses, timó i romaní
i als cims més alts l’orgullosa congesta
que reflectia la llum del matí.
Vora el perill d’escarpades cingleres
un aligot dibuixava banderes.

He escoltat cants, i llegendes antigues,
rondalles velles i fets del present,
he trobat sempre mirades amigues,
i fins i tot l’enemic inconscient
que m’oferia pomells fets d’ortigues.
En una balma, records de batalles,
fusells perduts, oblidades mortalles.

He estat a fires, marxants de la sort
venien fum i boirina i estrelles,
he vist tavernes greixoses al port
i ramats nous amb daurades esquelles
i l’urc de creure en miratges de mort.
Fatxenderia, palaus verticals,
nous gratacels als carrer dels hostals.

Què és un país?, preguntava el captaire,
i el viatger desterrat de l’orient,
el lladregot, l’imprudent trabucaire,
i els refugiats de la balma del vent
arrossegats per la força de l’aire.
La terra hostil no coneix les arrels
ni entén el cant coratjós dels fidels.

He travessat les petites contrades,
i els grans suburbis i els curts viaranys,
no em plauen gens les estàtues daurades,
ni els grans castells, ni els herois d’altres anys,
ni les princeses ni els caus de les fades.
La meva pàtria és senzilla i banal,
millor una ermita que una catedral.

Vull una terra de pau i treball,
sense fronteres i amb portes badades,
amb un riuet que travessi una vall,
flors als balcons i boniques tonades,
la de la joia, la vida i el ball.
I tan senzilla i petita seria
que tot el món allà dins hi cabria.

Júlia Costa, Les fràgils paraules, 2015

23.8.15

PLUJA D'ESTIU




La pluja, gran absent des de fa tant de temps,
ha tornat en aquestes tardes llargues encara
amb un tèrbol presagi de possibles estralls
i una esperança plena de collites possibles.

Pluja d’agost, el cel ha aplegat nuvolades
en tons de gris i blau i blanc, daurat i rosa
i la gent, avesada a l’antiga sequera,
s’ha amagat a la llar, esperant la bonança.

Brillen els ceps humits i els raïms d’ametista
i els camins plens de pols i els pins de poca alçada
i les cases antigues i els terrats vigilants
i les mirades tendres dels infants que no juguen.

Una espurna de vida ha vingut amb la pluja
per damunt dels carrers i el campanar enlairat
però les orenetes han restat en silenci
com si ja preparessin el seu vol de tardor.

Júlia Costa, poemes inèdits

17.8.15

MITJANS D'AGOST

Mitjans d’agost



S’allarga l’ombra de les tardes clares.
Plou a algun lloc, les festes que s’acosten
porten més gent al poble, forasters,
i familiars dels que no van anar-se’n
en aquells anys antics, de gelades temibles
de venjances inútils i de llargues sequeres.

Hi ha infants que descobreixen nous camins,
joves que al vespre emprenen rutes llargues,
xerrades al portal de cada casa,
records i desenganys, pas de fantasmes,
els carrers de silencis escapçats.

Tot és tan curt, tan breu, tan de passada
al lloc del món, ara tranquil, al menys,
on evitem un sol que no és amable
sinó punyent, feixuc, desesperat!

Nits amb estels, lluminàries fugaces,
impotència de tot, desig de res,
passes damunt de caminals polsosos,
vinyes silents, migranya fugissera.

Enyoro la ciutat, ara llunyana,
on és possible encara no pensar
mentre, inútils, les hores s’esmicolen
des d’aquest campanar que no em coneix.


Júlia Costa, 'L'ombra de les vinyes', poemes inèdits (2010)



31.7.15

CAPELLA I CAMÍ

Davant de la capella passa el temps,
el vianant sense objectius ni pressa,
l'adelerat jovent que cerca l'èxit,
al final d'una cursa adelerada.

Passa la tarda, càlida i feixuga,
passen els dies freds, les nits tranquil·les,
i els segles acumulen tantes passes
que el camí ja ha oblidat la seva tasca.

Passem nosaltres, un moment tan sols
ens porta al vell llindar de la capella
on un sant venerat de forma humil
comparteix un present sempre tan breu.

La capella és la sòlida esperança
de perdurable vida immaterial,
però el camí, que es perd entre bardisses,
no espera eternitats tan immutables.

Tot passarà, també el camí, l'estiu,
i la capella i fins el sant fidel
pot ser que un dia triï la incertesa
del camí estret que mena qui sap on.

Júlia Costa, 'Imatges i paraules', poemes inèdits

19.7.15

TORNARÀ EL TEMPS DE BOIRES I NAUFRAGIS


AVUI, 
               davant d'un mar tranquil, 
quan l'escalfor excessiva
d'aquest estiu feixuc gronxa unes ones
                         pietoses, 
                               sota un cel sense cap núvol,
l'oratge del passat,
                                 i les tempestes,
i les boires i el fred i la inquietant
imatge del perill inexplicable
em semblen tan estranys com un malson,
       d'aquests que ens neguitegen una estona
                amb records imprecisos i angoixants.

Tornarà el temps de boires i naufragis,
           de fred i vent i llamps i rauxes aspres,
                  que ara enyorem i tot, fastiguejats,
                       de l'escalfor monòtona i humida. 

Ens van fer inconformistes, 
                              poc pacients,
capaços de cercar molts impossibles,
                       i fins i tot de desitjar, 
                                                  imprudents,
                            que passi ben de pressa cada dia.

Els curts dies d'hivern ens faran tendres
amb l'escalfor enyorada d'un estiu
que ja serà un record
                      amarat d'imprecises sensacions
                           i soterrat en el passat inútil.


Imatges i paraules, poemes inèdits (2015)


14.7.15

UN DIUMENGE A LA RAMBLA DE MAR



Ha canviat tant el port!

                     Avui s'assembla
a un decorat polit, ja no fa l'aigua
aquella sentor antiga de quitrà
ni hi dibuixen miratges irisats
els greixos que eren rastre de vaixells
                                 de tot el món.

Els mariners garlaven
i Rambla amunt cercaven un consol,
aquest consol estrany 
                que els homes troben
entre les cames d'un amor anònim.

Hi havia un retratista
                              i els retrats
anaven emmarcats amb cors i flors.
                          Les golondrines
oferien viatges a l'abast,
un home vell amb un acordió
alegrava el trajecte imprevisible
vers aquell rompeoles 
                             on els crancs
lligats en una canya, eren joguines
per als infants d'una època perduda.

M'agafava molt fort d'aquella mà
segura i aspre del meu pare jove,
quan el diumenge, 
                  sempre massa breu,
em mostrava una vida més amable
vora els norais del moll. 
                            I jo sabia
que si per una relliscada queia
al mar, ell me'n trauria de seguida,
nedant amb un estil rudimentari
après a la riera del seu poble.

                         No enyoro tant
aquell passat ni la infantesa antiga
com el sentiment viu de ser immortal
i de tenir al davant un munt de vida
per esmerçar com em semblés millor,
o aquell misteri del futur incert
esperonat per somnis i rondalles.

M'agrada aquest port vell i desvagat,
el pont i els magatzems amb galindaines,
la llum del sol que esquinça l'aigua quieta
i els viatgers de tot el món que passen
i es retraten i riuen i fan gresca.

Al capdavall, tot és tan sols present
i algú recordarà aquest decorat
d'aquí molts anys, amb la mateixa estranya
tendresa amb què jo penso en el passat.

 
Imatges i paraules, poemes inèdits (2015)

11.7.15

LES ROSES DE COLOR DE ROSA


De nou van plantar roses aquest any
al jardí on la infantesa s'ensopia
els matins dels diumenges. Sense pressa
el pare, silenciós, m'acompanyava
i patia un passat que no era el meu.

No en sé ben bé el motiu però avui són
al jardí, aquelles flors, monocromàtiques,
totes del mateix to. Però tant boniques!

Efímeres i tendres. La ciutat
retorna a les antigues servituds
i la vida s'escola pels carrers, 
però un estrany goig perdut m'amara l'ànima
en aquest lloc que tants records em porta.

I és que les roses de color de rosa
com el llaç que  als galants enamorava
de la rateta antiga i vanitosa,
imprudent, infantil i finestrera,
sempre han estat les meves preferides.


Imatges i paraules, poemes inèdits (2015)



2.7.15

PAISATGE URBÀ




Repiquen les galotxes i els miralls
reflecteixen l’escata de la boira.

Ressona la gatzara i espetega
una mica de pluja en el besllum
i s’abalteix la sang i plora l’aigua
del petit sortidor de la placeta.

Udols de pena glacen els neguits
i una guspira de plaer s’escola
rere els bancs on els joves fan barrila.

Júlia Costa, poemes inèdits, 2015


25.6.15

PEIXATERIA






La peixateria del Poble Sec personas comprando pescados


M’enamora el taulell del peixater
quan tot just ha escampat damunt del gel
Irisat, el mostrari evocador
de mars i pescadors i antigues barques
i xarxes, salabrets i volantins
i aquells fanals encesos
                            I la lluna
que esquitxa les onades de clarors
picant l’ullet a les sirenes joves.

Peixos difunts, ofrenes argentades,
encara algun escamarlant belluga
les seves potes, inquietants, precises,
i les closques de musclos i cloïsses
intenten recobrar la seva vida
                                    tan breu,
sota la llum dels fluorescents.

Un ram de julivert, ofrena tèbia,
agombola la imatge, ingènua i tendra,
d’un sant ben disposat al sacrifici.


Júlia Costa, poemes inèdits, 2015