LA PÀTRIA SENZILLA

He travessat els camins de l’ahir,
fins a la vila dels dies de festa.
Ceps i bardisses, timó i romaní
i als cims més alts l’orgullosa congesta
que reflectia la llum del matí.
Vora el perill d’escarpades cingleres
un aligot dibuixava banderes.

He escoltat cants, i llegendes antigues,
rondalles velles i fets del present,
he trobat sempre mirades amigues,
i fins i tot l’enemic inconscient
que m’oferia pomells fets d’ortigues.
En una balma, records de batalles,
fusells perduts, oblidades mortalles.

He estat a fires, marxants de la sort
venien fum i boirina i estrelles,
he vist tavernes greixoses al port
i ramats nous amb daurades esquelles
i l’urc de creure en miratges de mort.
Fatxenderia, palaus verticals,
nous gratacels als carrer dels hostals.

Què és un país?, preguntava el captaire,
i el viatger desterrat de l’orient,
el lladregot, l’imprudent trabucaire,
i els refugiats de la balma del vent
arrossegats per la força de l’aire.
La terra hostil no coneix les arrels
ni entén el cant coratjós dels fidels.

He travessat les petites contrades,
i els grans suburbis i els curts viaranys,
no em plauen gens les estàtues daurades,
ni els grans castells, ni els herois d’altres anys,
ni les princeses ni els caus de les fades.
La meva pàtria és senzilla i banal,
millor una ermita que una catedral.

Vull una terra de pau i treball,
sense fronteres i amb portes badades,
amb un riuet que travessi una vall,
flors als balcons i boniques tonades,
la de la joia, la vida i el ball.
I tan senzilla i petita seria
que tot el món allà dins hi cabria.

Júlia Costa, Les fràgils paraules, 2015