La pluja, gran absent des de fa tant de
temps,
ha tornat en aquestes tardes llargues encara
amb un tèrbol presagi de possibles estralls
i una esperança plena de collites possibles.
Pluja d’agost, el cel ha aplegat nuvolades
en tons de gris i blau i blanc, daurat i rosa
i la gent, avesada a l’antiga sequera,
s’ha amagat a la llar, esperant la bonança.
Brillen els ceps humits i els raïms
d’ametista
i els camins plens de pols i els pins de poca
alçada
i les cases antigues i els terrats vigilants
i les mirades tendres dels infants que no
juguen.
Una espurna de vida ha vingut amb la pluja
per damunt dels carrers i el campanar
enlairat
però les orenetes han restat en silenci
com si ja preparessin el seu vol de tardor.
Júlia Costa, poemes inèdits
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada