el vianant sense objectius ni pressa,
l'adelerat jovent que cerca l'èxit,
al final d'una cursa adelerada.
Passa la tarda, càlida i feixuga,
passen els dies freds, les nits tranquil·les,
i els segles acumulen tantes passes
que el camí ja ha oblidat la seva tasca.
Passem nosaltres, un moment tan sols
ens porta al vell llindar de la capella
on un sant venerat de forma humil
comparteix un present sempre tan breu.
La capella és la sòlida esperança
de perdurable vida immaterial,
però el camí, que es perd entre bardisses,
no espera eternitats tan immutables.
Tot passarà, també el camí, l'estiu,
i la capella i fins el sant fidel
pot ser que un dia triï la incertesa
del camí estret que mena qui sap on.
Júlia Costa, 'Imatges i paraules', poemes inèdits
2 comentaris:
Me gustan las poesías metafísicas. Las que van más allá de lo numerable.
Me gustan las tardes especulativas. El porqué, los proyectos, el devenir.
La poesía es metafísica, nada positivista ; es humana e impredescible.
Te sigo leyendo
Salut
Gràcies, Miquel!!!
Publica un comentari a l'entrada