Les festes dedicades als infants, de fet, són festes per a fer reviure la innocència dels adults. Crec que ho vaig explicar una mica en aquest poema que avui recupero.
Nit de Reis
Venien els Tres Reis de llunyanes muntanyes
al barri on l’hivern nou feia cristalls de festa
i aquell temps vell farcit de migradeses
escampava un alè de gran prosperitat.
No hi havia cap altre instant de meravelles
com el matí de Reis en una casa humil
amb els paquets guarnits que s’acaramullaven
damunt d’aquella vella taula del menjador.
Oblidaven neguits, els grans, i maltempsades,
i guerres, desenganys, feines sense futur,
davant de l’evidència d’uns Reis sense cap regne
amb camells voladors i patges esforçats.
Dels misteris antics, cap com aquell em sembla
avui tan evident, i no pas pels regals
ni per la nit de somnis, quan tot era possible,
ni per aquelles nines ni per aquells soldats.
El miracle més gran eren els grans, la joia
dels seus ulls que brillaven, tan innocents i clars.
Les seves il·lusions, més que no pas les meves,
poblaven el matí de joia resplendent.
Ara també sóc gran i veig com n’és de fàcil
fer-te estimar de xic, sense esforçar-te gens,
tan sols si creus els contes que expliquen els qui enyoren
allò que un dia creien, quan també eren infants.
No és pas aquesta festa cosa de criatures,
és una primavera de records escapçats.
Comprovar que tot torna i que tot és possible,
a les grans caravanes dels reis omnipotents.
Venien els Tres Reis de llunyanes muntanyes
al barri on l’hivern nou feia cristalls de festa
i aquell temps vell farcit de migradeses
escampava un alè de gran prosperitat.
No hi havia cap altre instant de meravelles
com el matí de Reis en una casa humil
amb els paquets guarnits que s’acaramullaven
damunt d’aquella vella taula del menjador.
Oblidaven neguits, els grans, i maltempsades,
i guerres, desenganys, feines sense futur,
davant de l’evidència d’uns Reis sense cap regne
amb camells voladors i patges esforçats.
Dels misteris antics, cap com aquell em sembla
avui tan evident, i no pas pels regals
ni per la nit de somnis, quan tot era possible,
ni per aquelles nines ni per aquells soldats.
El miracle més gran eren els grans, la joia
dels seus ulls que brillaven, tan innocents i clars.
Les seves il·lusions, més que no pas les meves,
poblaven el matí de joia resplendent.
Ara també sóc gran i veig com n’és de fàcil
fer-te estimar de xic, sense esforçar-te gens,
tan sols si creus els contes que expliquen els qui enyoren
allò que un dia creien, quan també eren infants.
No és pas aquesta festa cosa de criatures,
és una primavera de records escapçats.
Comprovar que tot torna i que tot és possible,
a les grans caravanes dels reis omnipotents.
Júlia Costa (Les fràgils paraules, Ushuaia, 2015)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada