En aquest món del present i fins que les coses no canviïn, cosa complexa, t'has de refiar dels coneguts i saludats en moltes ocasions. A través d'un company de les classes de dibuix i pintura de l'Escola de la Dona vaig conèixer i participar durant un breu temps en un taller literari al Casal Palau Alòs, malgrat que en algunes promocions de l'espai es diu que està dedicat als joves de dotze a trenta anys. Aquest grup el menava una persona inclassificable, Toni Gassó, comunicador social i moltes coses més i gràcies a aquests contactes informals em van convidar a fer una presentació del meu darrer llibre de poemes a un Casal que es troba sempre en plena ebullició i ple d'activitats diverses.
No va ser una presentació convencional sinó una mena d'acte lúdic que jo gairebé definiria com a espectacle modern de varietats, amb Toni Gassó com a presentador i showman, la participació del grup de pop-rock AUTOREVERSE i el passi d'uns divertits vídeos d'un taller de doblatge que s'havia realitzat al mateix Casal. El meu antic company de les classes de dibuix i pintura i del taller literari, Francesc Tàrrega, advocat polièdric amb molts interessos culturals, i un altre jove lletraferit participant d'aquell taller, Adrià Guerrero, va llegir, molt bé per cert, alguns poemes del llibre i jo mateixa també en vaig llegir uns quants.
El Palau Alòs té una llarga història lligada al pas dels temps i als canvis diversos que els indrets experimenten ja que tot es transforma, ens agradi o no. A la viquipèdia se'n pot llegir un bon resum, els seus orígens són incerts i l'aspecte actual, respectat pel que fa a l'exterior en la rehabilitació, prové de la reforma neoclàssica de principis del XIX. Jo hi havia estat alguna vegada, quan encara era la seu de la Penya Cultural Barcelonesa. De l'imprescindible blog del senyor Barbachano manllevo una imatge del 1961, amb la reina i dames d'honor de la Penya i dos programes d'activitats.
Recordo que des del carrer s'escoltava de vegades la música de les sarsueles que s'hi representaven, quan aquest gènere semblava ser ja una mena de record del passat. Per sort, com que tot va i ve, la sarsuela s'ha recuperat una mica tot i que moltes vegades són aquestes societats d'aficionats, que encara en queden, les que li dediquen temps i esforços.
El centre de la ciutat i els vells edificis rancis van acollir durant anys una gran xarxa social, associacions excursionistes, cases regionals, penyes culturals i moltes coses més. La modernitat i les noves tendències comercials, socials i urbanístiques van foragitar del centre històric aquelles entranyables comunitats que mereixerien un estudi profund i que van contribuir a fer més passadors i amables uns anys difícils.
El Casal va viure un llarg període d'abandonament i una okupació alternativa que va acabar de mala manera, amb un desallotjament violent i fins i tot alguna condemna seriosa. Després de negociacions difícils i envitricollades l'Ajuntament el va poder comprar i arranjar. La propietat s'havia esmicolat de forma complexa i l'indret va estar a punt de convertir-se en habitatges, avui potser la tendència seria hotelera.
Al capdavall tot plegat va tenir un final feliç, avui el vell Casal sembla un animat formiguer de gent jove i les activitats es multipliquen. Molts dels edificis senyorials del carrer han passat a ser d'ús públic i tot el barri s'ha anat refent d'una època de decadència i deixadesa.
Pel que fa a la festa d'ahir, l'assistència no va ser excessiva, cosa d'esperar pel fet que molts coneguts ja van venir a la primera presentació que vaig fer a la biblioteca del meu barri. Tot i amb això va ser una tarda especial, diferent i inoblidable. Adrià Guerrero, que va llegir alguns poemes meus, em va comentar que en l'actualitat no és fàcil trobar poesia actual rimada o amb ritme.
I és que amb la poesia ha passat com amb la pintura figurativa o gairebé, s'ha establert una mena de nou dogma que foragita dels corrents habituals tot allò que sembli tradicional i així també es fa passar sovint bou per bèstia grossa. Tot són modes i tendències, què hi farem. Sort que de tant en tant algú redescobreix la sopa d'all, l'anomena d'una altra manera més cool i l'afegeix a la carta d'un restaurant de luxe.
Penjo aquí diferents imatges de la festa i el full firmat amb autògrafs que em va dedicar la gent d'AUTOREVERSE als quals desitjo èxit i futur, ja que se'l mereixen i el món de la música, ai, és tant o més complicat que el de la literatura. Algun dia aquestes fotografies que penjo seran tan històriques i evocadores com les de la Penya de l'any 1961 i no podem saber quins nous canvis haurà estès la modernitat del futur per damunt dels vells edificis d'un passat que és el nostre present.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada