PLUJA DE TARDOR

Passen rient les noies que jo no vaig ser mai.
La joia del present, sota la pluja freda
i una mica tardana d’un octubre novell
acull la flaire antiga de les castanyes brunes.

Avui la castanyera és jove i inquietant,
unes cames esveltes, unes botes molt altes,
un davantal ben net i un ventall a la mà
concentren les mirades nostàlgiques dels vells
i les dels homes joves que dubten de l’estranya
realitat de l’esplèndida bellesa de la dona
que fa un ofici antic, d’icones decadents.

La pluja molt subtil escampa gotes tendres
encara amb timidesa damunt dels vells carrers
per on tants forasters cerquen una il·lusió,
o una estona joiosa de llibertat perduda.

Quan el sol al ponent pinta llistes morades
al paper verjurat de l’horitzó proper,
un home sense llar estén una flassada
al portal ennegrit dels misteris absurds.

Tot just el fred s’enceta. Ja les tardes
s’escurcen molt de pressa. Un tel estrany
de vells silencis, envaeix voreres.

Júlia Costa, Les fràgils paraules, Ushuaia, 2015