6.12.13

LLIBRE D'HISTÒRIA

Recupero un vell poema, de quan encara treballava, l'any 1986, temps d'EGB, avui el passat. Potser l'EGB estava prou bé i tot si pensem en com van els resultats escolars del present...











Llibre d'història (1986)

Existeix de veritat aquest carrer tan brut?
La gent a terra, prima, llunyana i malgirbada.
Els infants, arrapats a la vida que passa,
sense sabates. 
                  Sense, res més, que una mirada.
Una mirada plena d'indiferència antiga,
de segles de misèria, de fam sense esperança.

És veritat, potser, que en algun lloc del món,
-un lloc, ara, proper, tot plegat, unes hores
de viatjar en avions confortables i ràpids-
hi ha potser, vius encara, aquests nens sense pressa?

Nens i nenes que ens miren amb ulls esbatanats,
amb el plat a la falda i un menjar repulsiu,
amb mosques al voltat dels seus capets anònims.

Potser també és veritat
qè hi van haver unes guerres,
que aquests gràfics de barres, al costat dels retrats,
són molts milions de morts, pintats d'un sol color.

Fantasmes oblidats, incòmodes, perduts.

També existeixen, doncs, tots aquests nois i noies,
que, indiferents, escolten la meva explicació.
Que tenen plat a taula, sabates i alegria,
ordinadors, viatges, bicicletes, futur.

I jo, que sóc aquí, i sóc també un instant,
en el temps, en la història
de les grans injustícies.

Una engruna en la pols versemblant de les hores,
mentre tasto el gust agre de la felicitat,
encara que no sigui no complerta ni exacta.



Júlia Costa, poemes inèdits (1986)

20.11.13

MARGINATS I ESTRANGERS




Malgirbats estrangers han omplert les voreres,
els carrers són més bruts des que ells han arribat.
Els mira de reüll la dona de la fleca
i el veí que a la tarda senyoreja el terrat.

Ningú no sap d'on són. Desvagats romancegen.
Beuen massa. El seu vi és barat i imprudent,
I  els licors de fassina clandestina s’escolen
al sarró on recol·lecten un tresor innocent.

Pantomima del món, infantesa llunyana,
d’alguna guerra bruta han estat rebutjats
i la sort els oblida i el futur s’ha esberlat.

La caòtica vida al meu barri els aplega,
de vegades no parlen, de tant en tant fan brega,
i un anònim artista els esbossa un retrat.


Júlia Costa, pòemes inèdits, sonets, 2013

15.11.13

L'ÀLEX, L'AUTISME, EL PROJECTE AGATHA I LA POESIA

Avui es presenta un projecte poètic sobre el tema de l'autisme, al Centre Lleidatà. És un problema que conec una mica pel fet que tinc un nebot autista, l'Àlex, així que de moment hi he col·laborat amb el poema que penjo, dedicat al meu estimat nebot. Per si no fos prou al projecte hi ha implicada la Marta Pérez Sierra, poeta i amiga.








ÀLEX

Al meu estimat nebot, Àlex Costa

En sabem poca cosa dels somnis que t’envolten,
de l’univers on jugues, singular i proper,
de les pors imprevistes que t’escapcen somriures
o del pou on romanen els teus dies més clars.

Diferent de nosaltres, ens has mostrat la terra
on res no és com semblava ni com vam desitjar
però els camins d’esperança, infinits i difícils,
al costat teu se’ns obren cap a nous horitzons.

Desvetlles la tendresa generosa i immensa
dels pares i dels avis, dels oncles i els germans.
Ens hem tornat més savis des que tu ets amb nosaltres
i ens ensenyes a viure sense grans vanitats.

L’enigma no precisa de gaires diagnòstics,
farem per tu el que calgui, que sempre serà poc,
els nostres egoismes esdevenen inútils
davant de la innocència que  acull el teu neguit.

Àlex entremaliat, belluguet i trapella,
follet de les boscúries que no coneixem prou,
encara que aquests versos no arribis a llegir-los
jo per a tu els he escrit, fets amb llum de tardor.




Júlia Costa

10.10.13

EL FAR DE L'ESPADAT





EL FAR DE L’ESPADAT

Hi ha un far a l’espadat de les roques antigues
on reboten les ones al compàs del futur,
on encara hi llueix una torxa maldestra
i on s’amaguen els vents de la roda ancestral.

Allà hi tinc de fa anys una cambra parada
que el faroner oblidat em va endegar un matí
després d’haver-nos fos en abraçades tendres
i haver-nos dit adéu sota el cel de tardor.

Massa mar, vaig admetre, la solitud m’espanta,
em fa basarda l’aigua que mou el temporal,
els naufragis em sobten i m’inquieten les veles
de les barques tranquil·les dels pescadors constants.

Ara és un vell cansat l’heroi que em fascinava,
aquell faroner alegre que encenia el foc nou.
Jo també m’he fet gran, ens parlem a distància,
com ho fa la gent d’ara, amb telèfons moderns.

Ja no sap on anar, tot sense homes funciona,
al far de joventut hi té un ordinador
i una televisió per on veu el que passa
a les ciutats joioses que no ha visitat mai.

L’han deixat restar sol al far que tant estima,
fins que l’ajuntament no hi posi un restaurant
o un museu de la mar, amb àncores de plàstic
i peixos virtuals que nedin constantment.

Aleshores tots dos farem via a l’alberg
per a vells sense rostre, ni passat, ni futur,
i veurem passar els dies mentre el far plany el fat
que l’ha reconvertit en turístic destí.

La llum de l’alimara, abans imprescindible,
serà un tret pintoresc per als absurds creuers
en els quals ben peixats naveguen els desitjos
i la gent vagarosa que vol recórrer el món.

Les ombres d’antics nàufrags cantaran havaneres
i els actors secundaris vestits de mariners
explicaran la història, ben falsa i llegendària,
del faroner vençut del Far de l’Espadat.

Júlia Costa, poemes inèdits, 2013



25.9.13

TARDOR



TARDOR

Tornen a atapeir-se les escoles.

Els saltamarges cerquen el botí
a les cruïlles dels camins reials.

Alguns avis més vells i més xarucs
es reuneixen al seu centre de dia
on infermeres esforçades volen
obrir finestres al seu món hermètic.

La tarda, lenta, ajusta el respirall
i els porticons oberts a l’existència
excessiva. 
                    És hora de murmuris
i d’estones que es mouen a pas lent.

Júlia Costa, poemes inèdits (2012)


11.9.13

EL GARROFER DE CAN SERRA





Un dels meus arbres més estimats i admirats és el garrofer. Fa anys, molts, els pobles rurals feien olor de garrofes, una olor dolça, que m'encantava. Encara avui té el seu fruit moltes utilitats en dietètica i l'aspecte de l'arbre és preciós, d'un verd potent i brillant, fa molta ombra. A certes parts de Catalunya en diuen carrova o carrover. 

En entrar al blog Banc amb vistes, que n'evoca un al títol, m'ha vingut al cap un poema que vaig escriure fa molts anys, inspirada en el famós pollancre de la Karlplatz, de Brecht, poema que he sentit recitar en diferents ocasions. No és res de l'altre món, però té un valor sentimental, el garrofer de Can Serra, a L'Hospitalet, a prop d'una escola on vaig treballar durant catorze anys, fins que la van tancar, resistia el pas del temps i recordava l'època no tan llunyana en la qual era aquella una zona rural al volt de la masia que va donar nom al barri. Al final el pobre garrofer, objecte dels jocs de molts infants, va caure sota la destral de l'urbanisme destraler. Descansi en pau al cel de la botanica, com dic al poema.

Cal dir que els alemanys van ser més respectuosos amb el seu pollancre, malgrat el fred de l'any quaranta sis, que els hospitalencs amb el garrofer de Can Serra. Anys després, a prop del Parc de l'Alhambra, vaig patir també l'estossinament d'un magnífic eucaliptus, arbre que té mala premsa quan es presenta en boscos excessius però que de forma individual és bonic i majestuós. Recordo com la gent, un cop a terra, fet estelles, venia encara a recollir fulles i fruits per a fer-ne rams destinats a fer minvar els símptomes dels refredats, res com els bafos d'eucalipturs per a les calipàndries.

El garrofer de Can Serra
Recordant el pollancre brechtià de la Karlplatz

Solitari, cap a Esplugues,
hi havia un bell garrofer.
Sol, al mig d'un descampat
amb la soca ja mig buida,
de qui sap quines tempestes
supervivent orgullós.

Són els garrofers uns arbres
d'una alçada ben modesta,
com nosaltres, els de terres
vora el mar antic i blau.

Esforçat en fer garrofes
no es va reconvertir a temps
i es va quedar sense feina
quan els rucs i les someres
i els garrins, cavalls i mules,
s'extingiren al seu volt
i la gent, civilitzada,
oblidava les garrofes
per menges més saboroses.

Arribà molta mainada
vora el pobre garrofer.
Va esdevenir fort de Texes,
castell i vaixell pirata
i les branques es vinclaven
amb tendresa atemorida.

Van fer cases, piconaren
el terreny. L'arbre va caure
sense remei, oblidat.

Ara planten arbres nous,
arbres molt civilitzats
com la gent: esvelts pollancres
subtils acàcies, desmais,
catalpes, negundos, roures,
amb pretensió vilatana,
com la paulònia o aquell
que respon al bonic nom
d'arbre de Júpiter. Cap
té altra feina que fer ombra
o florir quan sap i cal.
Però els infants ja no s'hi enfilen.

Ni el pollancre berlinès
ni aquell om tan castellà
que rebrotava pel maig
van tenir tan mala sort
ni destí tan malastruc.

Adéu, ceratònia siliqua
de la nissaga cesalpiniàcia!
Descansa en pau, al cel de la botànica!


Poemes inèdits (1986) 



El chopo de la Karlplatz
En Berlín, entre ruinas,
hay un chopo en la Karlplatz.
Su bello verdor la gente
se detiene a contemplar.
Pasó frio la gente y no había leña
en el invierno del cuarenta y seis.
Cayeron muchos árboles cortados
en el invierno del cuarenta y seis.
El chopo de la Karlplatz,
verdecido, sigue en pie.
A los vecinos de la plaza
lo tenéis que agradecer.
 Bertolt Brecht

31.8.13

CANÇÓ DE ROTLLANA





Cançó de rotllana

Anem a la fira      
de dalt del turó,
cançons i rialles
de Festa Major.
                           
A la fira hi volten
uns cavallets blancs,
la sella daurada,
les regnes tibants.

Al més brau hi munto,
giren cent miralls,
cap a l'aventura
s'escapa el cavall.

Corre, cavall, corre,
cap on neix el vent,
deixem al darrere
la fira i la gent.

Pel camí ens saluden
fades, bruixes, nans,
reines i princeses,
follets i gegants.

Cap al nord em portes
als palaus de gel.
Cent núvols de sucre
s'escampen pel cel.

-Tinc por, vas de pressa...
-Agafa't ben fort.
-Tornem cap a casa
que em fa mal el cor.

Li dic a l'orella
que ja es va fent tard.
Hi ha vaixells pirata
endins de la mar.

Li poso a la boca
caramels brillants,
confits amb ametlles
que li agraden tant.

-Et tornaré a casa,
abans de la nit.
-Sí, que allà m'hi espera
el germà petit.

Fins una altra tarda,
cavall misteriós!
Ets lliure i salvatge,
com tu no n'hi ha dos.


Júlia Costa. Poemes per a infants (1986)

27.8.13

FER GATZARA, FER TABOLA...





Recupero un poema de fa anys, que va formar part d'un projecte fallit per a un disc de cançons infantils que havia de cantar una dama amb massa feina:

Fer gatzara, fer tabola (1988, cançó infantil)

Fer gatzara o fer tabola,
ni que siguis a l'escola.
Cantar, riure i fer un bon ball.
Xerinola i bona xera,
molta broma cridanera,
saragata i guirigall.
Enrenou, molta barrila,
fins que tots demanin til·la,
disfrutar com un camell.
Embrutar-se com les guiles,
en deu segons fer cent milles
i menjar com un porcell.

Coses tan interessants,
fan al·lèrgia, fan al·lèrgia,
coses tan interessants,
fan al·lergia a tots els grans.

Estar quiets com una roca,
empiocats com una lloca,
i del tot fastiguejats.
Llegir molts llibres didàctics,
detestables i poc pràctics,
amb els fulls desinfectats.
Rentar-se cent cops al dia,
fins que sigui una mania,
l'anar ben net i polit.
Parlar sempre en to correcte,
sense crits, amb molt respecte,
aixecant abans el dit.

Coses tan desesperants,
enlluernen, enlluernen,
coses tan desesperants,
enlluernen tots els grans.

D'això en treus la conseqüència
que has de tenir gran paciència,
amb els que han passat dels vint,
deixant-los per impossibles,
ja que poden ser terribles,
si se'ls desvetlla l'instint.
Que el poder, ara per ara,
és del pare i de la mare
i del veí inoportú,
doncs sabeu que, per desgràcia,
no ha arribat la democràcia
a la llar de cadascú.


Temes tan d'actualitat
no els agrada, no els agrada,
temes tant d'actualitat,
no els agrada dur a debat.





19.8.13

PANORÀMICA

 Panoràmica

Han greixat bé la màquina
que mou les maltempsades,
han comptat els fogatges
i els tributs a cobrar,
han encès les fogates
als barris de barraques
i els hereus amb fortuna
han cobrat dividends.

Els fanals il·luminen
solituds sense èpica,
s’ensopeixen els joves
entre sons estridents
i una pena sobtada
s’estintola a la reixa
rere la qual panteixen
els orats presoners.

A dalt d’una mansarda
un pintor embruta teles
amb imatges ombrívoles
d’inexactes malsons.
Una onada massa alta
arrossega la sorra
on vam escriure un dia
el nom de cada vent.

Júlia Costa, poemes inèdits (2013)

15.8.13

ESTIU A CIUTAT

Estiu


La ciutat, abaltida,
aplega avorriments i estranys viatges
de gent de llocs llunyans.
Baden, interessats,
davant de cases velles retratades
a les guies, que tot ho fan més bell
i desitjable.

Com les dones que surten al cinema
o a la televisió,
així les cases que el turisme cerca
per viure un sol instant al seu costat.
En restarà un retrat, una pel·lícula,
un record per passar als amics pacients
durant vetllades familiars i tendres.

Jo provo de mirar-les amb ulls nous,
van ser cases dels rics, i la besàvia,
havia estat minyona en una d’elles.
Són boniques, estranyes, però al meu barri
hi ha cases més modestes i entranyables.

Ventafocs modernistes, que coneixen
l’olor de sofregit dels rellogats,
la por dels bombardeigs
l’ira dels pobres,
la fam i la misèria i el comiat
d’aquells que milloraren socialment.

I en aquests darrers any, les esperances,
de mig món inquietant, desarrelat:
Els sorollosos americans del sud,
els adroguers paquistanesos,
els africans de tantes procedències,
I els xinesos, atents, a les botigues,
on vénen tot un munt de futileses,
per pocs diners.

Ningú no ens ha ensenyat a estimar el barri.
Qui té diners, quan pot, se’n va per sempre.
Però jo, covarda, com el vell poeta,
he restat al meu barri, i me l’estimo,
encara que no sempre li hagi estat,
tan fidel com caldria. Així és la vida.

Júlia Costa, La Pols dels Carrers (Meteora, 2006)

Fotografia de l'autora, Barcelona des de Montjuïc, estiu 2013

4.8.13

SILENCIS D'ESTIU



Alternatives

Llicorella esmaltada, i la gerdera.
O els magatzems farcits de galindaines.

Un forcall de camins, i les bardisses.
O el parpelleig dels fars dels automòbils.

La basarda, la fosca i els silencis.
O el metro pel matí, les multituds.

El giravolt tossut del raspinell.
O mil infants que surten de l'escola.

Un astor vigilant, entre cingleres.
O el divendres, al vespre, en un cinema.

Un petit cementiri, entre xiprers,
i un nínxol sense nom.

O un cementiri immens, quatre xiprers,

i un nínxol sense nom.

Indrets i camins (2006)

14.7.13

DESPRÉS DE LES BALLADES





Plany al congost.

S’escapça l’esperança.

El vell manxaire
no ha aconseguit mestratge al seu ofici.

Es decandeix la fressa de la festa.

Els llums es tanquen,
l’alba es deixondeix.

Tornen a casa els balladors exhausts
deixant al seu darrera una sentor
d’alcohol cremat, de beuratges inútils
i de suors i fums i malaurances.

Els amants, avorrits,
somnien infanteses impossibles.


Breu és el temps, s'apaguen les fogueres.

Júlia Costa. Poemes inèdits (2013)

15.6.13

CANT ESPIRITUAL PER AL NOU SEGLE

CANT ESPIRITUAL PER AL NOU SEGLE

El món ha canviat molt, la nostra vida
és més llarga i segura avui i aquí,
diuen que és més difícil la mentida,
que gairebé tothom ja sap llegir.
Sempre hi ha algun neguit, una tristesa,
la mort d’algú estimat, un mal moment,
sempre hi ha una estoneta d’incertesa,
sempre ens encalça el fosc penediment.

Dels déus antics ben poca cosa en resta,
dels més propers, pessebres de Nadal,
el pas del any, el ritme de la festa,
i allò tan vell que no hem de fer cap mal.
I malgrat tot, hi ha coses ben dolentes,
mals averanys, violència i crueltat,
encara caminem a les palpentes
i envellim com abans, sense pietat.

La medicina cura moltes coses,
apaivaga dolors i sofriment,
mes ningú pot fer eternes tantes roses
quan les esfulla el fred i el darrer vent.
El món és molt amable, l’existència
amb bells paranys ens acomboia el pas,
encara que els miracles de la ciència
no puguin evitar-nos cap ocàs.

No vull tampoc un altre món encara,
no sé com és ni si és a algun indret.
M’agrada aquesta terra que m’empara,
malgrat que tan sovint hi faci fred
i tants infants no hi tinguin acollida
i tants racons resultin tan hostils,
i hi hagi tanta vida que no és vida
en la desesperança dels humils.

Es fa difícil creure en meravelles,
en futures i nobles llibertats,
en un indret perdut a les estrelles,
en germanors i en benaventurats.
Però potser, qui sap, un estrany dia
retrobarem la fe que vam deixar,
i aquell déu que per l’aire va fent via
altra vegada ens tornarà a salvar.

I encara més, si tot fos un miratge,
si no hi hagués més món que aquest tan breu,
tan limitat, tant brut i tan salvatge,
i al mateix temps, tan desitjat arreu,
pagaria la pena aquesta estada
i aquest pelegrinatge inconsistent
per la vida, tan sols una vegada,
haver passat, com un rampell de vent,

i haver estimat la gent que ens estimava,    
i haver gaudit d’uns anys de joventut,
i fins haver sentit com s’escolava
cada instant, cada jorn, cada minut.
No hi ha raons, és l’ànima un enigma,
desitjar viure és un impuls sagrat,
si cerquem llibertat i vida digna
no ens cal tan sols ni la immortalitat.



 Júlia Costa, poemes inèdits (2013)

9.6.13

ANDRÒMINES




Avui, en aquest barri, les andròmines
poden deixar-se a cada portalada
els vespres dels divendres. Amatents
els diligents treballadors nocturns
d’aquí una estona, se’ls emportaran
qui sap a on, car tot es torna nosa
quan els anys i els nous corcs hi fan estada.

Prestatges despintats i taules coixes,
cadires de reixeta foradada,
matalassos tacats per tants pecats,
estranys objectes, rampoines inútils,
portes que van tancar somnis i amors,
calaixeres on viuen escarabats
i quadres sense firma, de paisatges
que algun dia van fer somniar en fugides
vers neus eternes o topants exòtics
als humils estadants d’aquestes cases.

Els focs de Sant Joan d’uns altres temps
eren molts més pietosos i assenyats
i més poètics, diguin el que diguin.

Júlia Costa. Poemes inèdits  (2012)


28.5.13

LA PÀTRIA SENZILLA


He rebut amb il·lusió un accèssit en els Jocs Florals d'Esplugues. Aquí podeu llegir els poemes guanyadors en totes les modalitats.



LA PÀTRIA SENZILLA

Lema: «Desig»
He travessat els camins de l’ahir,
fins a la vila dels dies de festa.
Ceps i bardisses, timó i romaní
i als cims més alts l’orgullosa congesta
que reflectia la llum del matí.
Vora el perill d’escarpades cingleres
un aligot dibuixava banderes.

He escoltat cants, i llegendes antigues,
rondalles velles i fets del present,
he trobat sempre mirades amigues,
I fins i tot l’enemic inconscient
que m’oferia pomells fets d’ortigues.
En una balma, records de batalles,
fusells perduts, oblidades mortalles.

He estat a fires, marxants de la sort
venien fum i miratges i estrelles,
he vist tavernes greixoses al port
i ramats nous amb daurades esquelles
i l’urc de creure en miratges de mort.
Fatxenderia, palaus verticals,
nous gratacels als carrer dels hostals.

Què és un país?, preguntava el captaire,
i el viatger desterrat de l’orient,
el lladregot, l’imprudent trabucaire,
i els refugiats de la balma del vent
arrossegats per la força de l’aire.
La terra hostil no coneix les arrels
ni entén el cant coratjós dels fidels.

He travessat les petites contrades,
i els grans suburbis i els curts viaranys,
no em plauen gens les estàtues daurades,
ni els grans castells, ni els herois d’altres anys,
ni les princeses ni els caus de les fades.
La meva pàtria és senzilla i banal,
millor una ermita que una catedral.

Vull una terra de pau i treball,
sense fronteres i amb portes badades,
amb un riuet que travessi una vall,
flors als balcons i boniques tonades,
la de la joia, la vida i el ball.
I tan senzilla i petita seria
que tot el món allà dins hi cabria.

Júlia Costa i Coderch
Accèssit a l'Englantina d'or