6.12.13

LLIBRE D'HISTÒRIA

Recupero un vell poema, de quan encara treballava, l'any 1986, temps d'EGB, avui el passat. Potser l'EGB estava prou bé i tot si pensem en com van els resultats escolars del present...











Llibre d'història (1986)

Existeix de veritat aquest carrer tan brut?
La gent a terra, prima, llunyana i malgirbada.
Els infants, arrapats a la vida que passa,
sense sabates. 
                  Sense, res més, que una mirada.
Una mirada plena d'indiferència antiga,
de segles de misèria, de fam sense esperança.

És veritat, potser, que en algun lloc del món,
-un lloc, ara, proper, tot plegat, unes hores
de viatjar en avions confortables i ràpids-
hi ha potser, vius encara, aquests nens sense pressa?

Nens i nenes que ens miren amb ulls esbatanats,
amb el plat a la falda i un menjar repulsiu,
amb mosques al voltat dels seus capets anònims.

Potser també és veritat
qè hi van haver unes guerres,
que aquests gràfics de barres, al costat dels retrats,
són molts milions de morts, pintats d'un sol color.

Fantasmes oblidats, incòmodes, perduts.

També existeixen, doncs, tots aquests nois i noies,
que, indiferents, escolten la meva explicació.
Que tenen plat a taula, sabates i alegria,
ordinadors, viatges, bicicletes, futur.

I jo, que sóc aquí, i sóc també un instant,
en el temps, en la història
de les grans injustícies.

Una engruna en la pols versemblant de les hores,
mentre tasto el gust agre de la felicitat,
encara que no sigui no complerta ni exacta.



Júlia Costa, poemes inèdits (1986)

4 comentaris:

Miquel ha dit...

Molt bó.
A veces todo parece una obra de teatro..una tragedia griega...Y la realidad siempre supera la ficción.
Salut

Júlia ha dit...

Gràcies, Miquel. Doncs sí, la realitat sempre és més dura que la ficció. De vegades, fins i tot, més amable...

iruna ha dit...

bon caram, júlia. m'agrada molt este poema "antic" i penso que descriu molt bé el contrast de vides que sovint apareixen explicades amb barres estadístiques, com si importessen més les dades que les persones.

i m'agrada com acaba el poema, amb esta felicitat de l'engruna que som, "ni complerta ni exacta".

una abraçada

Júlia ha dit...

Gràcies, Iruna, m'alegro de que t'agradi.