Recuperant poemes antics davant el mar de tota la -meva- vida...
Pel
cel de Montjuïc, Peter Pan navegava
cap
als confins remots del país de Mai Més.
Entre
núvols de plata, jo sovint m’encantava
cercant
aquella nau, sota la volta blava,
quan
el sol, al ponent, encara estava encès.
Recordo
un vell tebeo, una flor, una rondalla,
un
llaç de verd setí, un cromo de colors,
un
pessebre guarnit amb caminets de palla,
reis
de cartró gentils als pals de la baralla,
i
sobretot olors, tantes velles olors…
Olor
de nens jugant pels carrers del veïnat,
de
pilotes de drap, de lleixiu i blauet,
d’un
conte de cartró, d’algun diari estripat,
olor
de carbonet, de fum, de llibertat,
de
colònies barates, de petroli, de llet.
Olor
del temps d’estiu, amb tramvies oberts
guarnits
amb banderoles de color blanc i blau,
olor
de mar, de llum, de tots els tons del verd,
de
sorres, de suor, d’un temps del tot incert,
de
basses enllotades on festeja el gripau.
Olor
de llibres nous, de castanyes, de mel,
de
plàtans, de cafè, de coca, de llardons,
de
pernil, de carrer, de fred, de llum, d’estel,
d’aigua
fresca, de vi, de cervesa, de gel,
de
gos perdut, de llet, de col i de nadons.
Olor
de les bombetes de llum pobra i modesta,
de
diumenges encesos, d’humitat, de tristor,
de
cardots, de garrofes, lligabosc i ginesta,
de
dinars excessius, de rostits i de festa,
de
galliners petits, amagats al balcó.
La
nau de Peter Pan vaig veure una vegada,
s’allunyava
a les illes on el temps és silent,
l’
encalçava un pirata amb una mà esguerrada,
s’enduia
les sirenes, i la meva mirada
i
mil olors perdudes, escampades pel vent.
.jpg)
