Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Indrets i Camins. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Indrets i Camins. Mostrar tots els missatges

12.1.22

PAISATGE

 




PAISATGE


Damunt dels terrats
la gavina blanca
s'emporta horitzons
cap a les muntanyes.

Vaixells molt petits
s’allunyen a l'alba
cap a ports llunyans
de color magrana.

Dalt dels arbres quiets
s’adormen les fades
i estenen vels fins
de tardors de plata.

Sorrals de cristall,
palets a la platja,
peixos de colors
presoners de xarxes.

Entre el romaní
hi fila l'aranya
pacient i subtil,
tendrament humana.

Voldria caçar
rantells sense traça,
insectes petits,
d'antena irisada.

Somnis sense nit,
el voltor els encalça,
espurneig d'estiu
a la fondalada.

Si vens i te'n vas
i arribes i marxes
t'esperaré avui
que el demà s'acaba.

Aranyons al bosc,
mallerenga blava,
enganyapastors,
crit de cogullada.

Veuràs una creu
a la clariana,
on s'atura el vent,
rodamón de l'alba.

On arriba el crit
de la gent calmada
i la mort no sap
quin follet s'hi amaga.

Si vens i te'n vas
i arribes i marxes
no em diguis adéu
ni m'escriguis cartes.

Que jo no hi seré,
rodamón de l'alba.


Júlia Costa, Indrets i camins

29.4.19

A MITJA TARDA




A mitja tarda

A mitja tarda, entre el silenci estrany
que s’estén pels carrers
quan s’adorm el diumenge,
em ve a buscar la nena que vaig ser,
i torno a fer el passeig d’altres vegades,
Carrer del Carme, o bé de l’Hospital,
fins a la Rambla, sempre diferent.

Fa molts anys, quan semblava que les coses
per força havien de tornar a anar bé,
després d’haver passat tanta misèria,
amb la mare creuàvem els carrers,
del Raval, tot sovint, per tantes coses!

Anar a la Boqueria, o a mirar
alguna processó, o aquell miracle
del Corpus, amb un ou ballant al cim
d’un garbuix de cireres i ginesta
o el món petit de pastors de Betlem,
després d'haver pregat a Santa Llúcia
que ens conservés la vista sempre més.

El pare, treballava tantes hores!
Mai no podia passejar amb nosaltres!

La ciutat era un llibre de rondalles
que tenien espurnes de veritat,
però que jo confonia amb les mentides.

La mare m’explicava, més d’un cop,
que al mític casalot de Ca l’Erasme
la besàvia hi havia treballat, 
de cambrera,
i que deia que les pedres,
velles i fosques, del carrer del Carme
eren, per ella, plenes de records.

La besàvia, nascuda a l’Empordà,
havia estat molt jove malcasada,
i amb un fill molt petit, que era el meu avi,
va haver de fugir cap a Barcelona.

Més endavant, quan el carrer Fortuny
era més fosc, un atzucac nostàlgic,
havien endegat una dispesa,
que va acabar amb estalvis i salut
i va engrunar les febles esperances
que sovint donen força als més humils.
per intentar aventures impossibles.

I va venir la guerra, i molta por,
i solitud, i fam, i maltempsades,
i tots plegats van acabar en un pis
del Poble-sec, on al final vaig néixer.

La mare recordava, d’aquells temps,
un tapís amb la història d’Absalom
a la sala elegant de Ca l’Erasme,
que l’espantava i li agradava alhora,
amb aquella atracció tendra i cruel
pel mal, de la infantesa encuriosida.

La ciutat era un llibre de rondalles,
i el Raval, el capítol més extens.

Jo contemplava les postals antigues,
amb Santa Eulàlia al mig d’aquella plaça
que encara té el regust d'un temps perdut
i on sembla que encara hagin d’aturar-se
els carreters, cansats i baladrers.

Afortunadament, qui fa diners,
en general, fuig dels vells barris tristos,
on el passat, amb odis i amb amors,
els vindria sovint a tocar l’ànima.

I resten els herois dels fracassats,
aquells que mai no sortiran als diaris
ni a la televisió, si no és per dir
que hi ha mancances, moltes,
o amb motiu,
de crims, de malvestats o robatoris.

Així tot sembla clar. Hi ha una ciutat,
per a gent benestant, civilitzada,
i un altre indret, per als camins obscurs,
de la gent marginal, de costums primitius.

Jo encara hi veig un llibre de rondalles,
en aquest cor de la ciutat antiga.

Ara els contes es tornen de colors
i estan escrits en llenguatges diversos,
que, de vegades, costen de copsar,
si no és té el cor obert a tots els vents.

Veig nens i nenes que van a l’escola,
dones al forn, i a la carnisseria,
homes xerrant a cada cantonada,
contents d’haver-se retrobat tan lluny.

Barbers com els d’abans, pastisseries,
botigues amb joguines per un euro,
I també carrerons on la foscor
amaga allò més fosc de cadascú.

Tot plegat, ja ho veieu, no ha canviat tant!

Sant Ponç cada any retorna, flors i llum,
I plantes remeieres, i mel nova,
com si la història s’afanyés, encara,
a romandre en el cor de la ciutat,
en aquest cor, obert a tantes coses!

Els contes són tan sols per qui els escolta
o els sap llegir en silenci, disposat,
a creure en els miracles que ens expliquen.




Indrets i camins. Edicions joescric.com, 2004

22.3.19

EL CINE CONDAL, EVOCACIÓNS






El cinema del barri
(dedicada al Cine Condal)


Tenia un cert alè de barraca de fira
i un vell sostre pintat amb quadrets de colors.
Passava un aire fresc que feia olor de flors.
S’esmunyia algun gat per sota la cadira.

Viatges i misteris a sis rals la butaca.
Avui una de riure, demà una de plorar.
Comentaris d’escola, mentre que el berenar
es feia llarg de pa i curt de xocolata.

Una fira de somnis de diumenge a la tarda,
amb herois alts i rossos que no morien mai,
amb paisatges pintats i música de ball.

Un món arrecerat, una nova rondalla,
passions poc arriscades i una almosta d’esglai.
                   Un raig de sol vençut, damunt de la pantalla.



                          Júlia Costa. Indrets i camins. joescric.com (2004)

28.2.16

MAR A L'HIVERN


Recuperant antics poemes...

Mar a l'hivern

Les ones s’esvaloten i s’enlairen
sota una tarda tèrbola d’hivern.

Hi ha gent que se les mira, encuriosida,
atreta pel misteri que té el mar
quan oblida enfollit els dies plàcids
d’un estiu ple de gent que vagareja.

Les ones s’esvaloten i s’enlairen
I malgrat tot, encara inofensives,
no troben a cap víctima propera
a qui arrossegar lluny, als oceans.

Somorrostro, Pekín, Camp de la Bota,
noms mítics, de tragèdies oblidades.

O potser no. Potser un dia de festa
quan el record sigui rendible a algú
un monument d’estrany disseny recordi
tots els desheretats que van mirar
amb basarda, les ones hivernals.

Barraques de misèries ofensives,
violències, covardies i traïcions,
poc adients i poc recomanables
per a una ciutat nova, de fatxendes,
on la vanitat sura cada dia
per damunt d'edificis i persones.

Injustes morts, injustes maltempsades,
caòtic món de crueltats diverses
abaltides, tan sols de tant en tant,
per breus espais de temps, la fràgil treva
que l’atzar, també injust, pacta amb nosaltres.

Sota una tarda tèrbola d’hivern
les portes d’un cinema, són obertes.

Júlia Costa, Indrets i camins

2.3.14

SÓC DELS MEUS ANYS

Sóc dels meus anys

Sóc dels meus anys, agemolida, incauta,
L'urc de l'ahir es va enfonsar en la nit.
La melodia no segueix cap pauta.
Violí, guitarra, clavicèmbal, flauta,
renill, gardeny, clapit.

Vaig fent forat al temps que breu s'escola.
No he fet atots, però no trobo consol.
Un esparpall de somnis m'agombola.
Rònega, broixa, despullada, sola,
metzina al bol.

No em queixo pas, ni crec anar lluny d'osques,
ni a l'orsa vaig, ni m'he perdut enllà.
Platja lluent, empedrada de closques,
petxines d'or i aquest revolt de mosques
damunt la mà.

Ai, joventut. Què lluny, foragitada,
del meu recer, sense remei te'n vas!
Galivances d'etern, miratge, onada,
muntanya, barca, so de torbonada,
ponent, ocàs.

Encara no, em diu la veu amiga.
Es porta a dins la tresca, el somniar.
Flor, fruit, llavor, esqueix, arrel, espiga.
Cansada ja, m'urpeja la fatiga.
Avui, demà.


 Júlia Costa, Indrets i Camins (joescric.com, 2005)

4.8.13

SILENCIS D'ESTIU



Alternatives

Llicorella esmaltada, i la gerdera.
O els magatzems farcits de galindaines.

Un forcall de camins, i les bardisses.
O el parpelleig dels fars dels automòbils.

La basarda, la fosca i els silencis.
O el metro pel matí, les multituds.

El giravolt tossut del raspinell.
O mil infants que surten de l'escola.

Un astor vigilant, entre cingleres.
O el divendres, al vespre, en un cinema.

Un petit cementiri, entre xiprers,
i un nínxol sense nom.

O un cementiri immens, quatre xiprers,

i un nínxol sense nom.

Indrets i camins (2006)

19.2.13

LLUM DE FEBRER




Llum de febrer


L'hivern, l'hivern. A poc a poc s'allunya,
feixuc i tendrament esvalotat.

Com costa de passar, tan fosc encara,
quan ja els nadals han fet el seu camí
i ens han deixat aquest regal de reis
Únic, i dolorosament exacte:

Un àlbum ple d'imatges oblidades
o condemnades a l'oblit. 
                                           Imatges
d'amics i de parents que ja no solquen
els àpats generosos de les festes.

Que no vindran mai més, ja que la vida
segueix, indiferent, la seva cursa,
sense contemplar els nàufrags que arrosseguen
les ones, fredes, sobre el mar del temps.

I ja no trobarem a les rebaixes
l'abric calent, ni la flassada flonja,
ni el paisatge somniat, ni les mentides
que ens ajudaren a enlairar senyeres
als cims més alts de les passions perdudes.

Vindrà el bon temps, quan el falciot retrobi
el vell camí del cel, sota les boires.

Júlia Costa (Indrets i camins, 2004)

8.12.11

LLEGENDA




Llegenda

Quan els déus caminaven, emmurriats,
pels camins de la terra i comprovaven
amb un posat intel·lectual i esquerp
la perversa bondat de tots els homes
vingueren a la llar dels rebesavis.

Demanaven almoina, maliciosos,
per poder castigar la mesquinesa
probable, dels gasius i dels garrepes.

Els meus avantpassats, que eren pobríssims,
els oferiren aigua del seu pou.
Un pou gairebé eixut, de terres ermes.

Després els van fer seure sota el porxo,
els donaren ametlles, avellanes,
pomes i un bri de pa sucat amb oli,
agemolits davant d'aquell honor
exòtic, totalment inesperat.

Afalagats de la rebuda, els déus
beneïren la llar dels rebesavis.
I feren grans promeses de ventura
per l'esdevenidor. 
                          Però, ineficaços,
tot plegat va quedar en foc d'encenalls.

Des d’aleshores que no hi confien massa
a la meva família, en déus i herois,
ni tan sols en algú que no pertanyi
al reducte petit del propi clan.

Diuen que som sorruts, tancats, hermètics,
primitius i maldestres, asocials...

El fet és que volem que ens deixin viure
a la vora del pou, sempre amb poc aigua,
però al fons del qual, en nits sense boirina
es pot seguir la via dels estels.

I que no ens posin altra volta a prova
perquè sabem que sempre serem pobres
i vet aquí que ens hi hem acostumat.

Potser ara no els daríem ni una poma
i encalçaríem el seu pas benèvol
amb la fona i un bon parell de rocs.

Ens hem tornat, a més, irreverents,
cínics i destructors. 
                             Són els nous temps
lúcids i fràgils, racionals i estèrils,
però que ens permeten, al menys de moment,
pensar dels déus allò que més ens plagui
i no creure en miracles ni promeses.

 Júlia Costa. Indrets i camins. joescric.com (2004)

3.12.11

PARAL·LEL


Paral·lel

Llavor de revolta,
plomalls, lluentons,
pecats a la porta,
i trets de canons.

Misèria i tristesa.
La rauxa, al carrer,
i la roba estesa
i un vell carreter.

En la boira espessa
del cafè concert
el desig s’esquerda
i el miracle es perd.

Monges fugisseres,
soldats sense nord,
sotgen les voreres
pel camí del port.

La pau i la guerra
als pobres fan mal,
i la nit aterra
el crit d’un fanal.

Esclaten les bombes,
ploren els fusells,
i fan capitombes
mil actors novells.

La història d’un dia
es fa eternitat.
S’escapa un tramvia
a l’altra ciutat.


 Júlia Costa. Indrets i camins. joescric.com (2004)

29.11.11

ALTERNATIVES




Alternatives

Llicorella esmaltada, i la gerdera.
O els magatzems farcits de galindaines.

Un forcall de camins, i les bardisses.
O el parpelleig dels fars dels automòbils.

La basarda, la fosca i els silencis.
O el metro pel matí, les multituds.

El giravolt tossut del raspinell.
O mil infants que surten de l'escola.

Un astor vigilant, entre cingleres.
O el divendres, al vespre, en un cinema.

Un petit cementiri, entre xiprers,
i un nínxol sense nom.

O un cementiri immens, quatre xiprers,
i un nínxol sense nom.




                                   Júlia Costa. Indrets i camins. joescric.com (2004)

27.11.11

RESUM





Resum

Quan vaig ser infant, si és que ho vaig ser algun dia,
els temps, em sembla, eren pitjors que avui,
però teníem la ràdio, i el cinema
del barri, i fins la missa del diumenge,
un espectacle estrany, que ens redimia
de tots aquells pecats inexistents.

Teníem els veïns amb un bon doll d'històries
per explicar al terrat, les nits d'estiu.

Cadascú coneixia el seu espai:
Els homes, al futbol i  la taverna,
a més del seu treball de cada dia;
les dones, a la casa i al mercat,
i els infants, a l’escola i al carrer.

Ens explicaven contes, a l'escola,
estranys, tots plens de santes i dimonis.
Calia fer bondat. Les noies joves
havíem d'anar amb compte amb els xicots
i evitar els molts paranys que s'estenien
al nostre entorn, mesquí, pobre i covard.

I malgrat tot això, pel meu carrer,
hi floria optimisme a flor de pell.
Tothom volia anar endavant, i viure.

La gent es malfiava dels profetes.
-Ja veieu que ha passat amb les paraules
i amb els discursos i amb les rauxes folles...

Això deien, i oblidaven la guerra,
a poc a poc. I els enemics d'abans
feien tertúlies a la lleteria
i al bar més ple de fum de la barriada.

La meva gent no era dels triomfadors,
però tampoc no era dels vençuts herois.

Era gent conformada, que sabia
que la vida no sempre és una festa
i que al món, desitjada vall de llàgrimes,
s’hi ve a morir a pessics o a canonades.

En aquells anys l’església era ben plena
malgrat el general escepticisme
I deien que no feia mal anar-hi.
Que potser sí que déu, enllà dels núvols,
deixava que els humans s'estossinessin
per castigar el seu urc desesperat.

Érem persones febles, sense idees,
que solament volíem viure en pau
i veure passar el món darrere els vidres.

Després jo crec que un dia vaig ser jove
i vaig tenir profetes vora meu.
Ressorgien idees, predicaven,
els nous vidents, un nou demà més bell.

Explicaven els fets d'aquella guerra
agosaradament, sense temences.
Eren valents, sincers, i jo me'ls creia
perquè volia creure alguna cosa.

Explicaven que hi havia països
on no existien rics ni privilegis,
països on un era igual que un altre
i on tots tenien taula ben parada
i llibres als prestatges de la sala
escrits en moltes llengües diferents.

Jo volia que fos possible viure
en una terra sense fam ni lladres,
respectuosa, solidària i tendra.

Però aquell planeta eren, només, paraules,
i una gran majoria de vidents
van acabar vestits de funcionaris,
parant la mà quan acabava el mes
a algú que, espavilat, els vigilava.

Ara tampoc no crec en els profetes
ni en els contes que expliquen els experts.

M'he fet molt gran, potser massa de pressa.
No entenc el món que no és com jo volia
i potser m'abalteix l'escepticisme
heretat de parents i desenganys.

Espero sense goig que tot s'ho emporti
la riada imprevista i coneguda
cap al mar del no-res, el mai i el sempre.

Ja no hi ha cels on la gent bona dansa
I es recupera de les maltempsades
entre àngels, sants daurats i benaurança.

Tampoc, però, no hi ha un país que porti
la torxa de la pau a la bandera,
després de lluites innocents i netes,
amb gent tranquil·la, justa, responsable
i, sobretot, feliç. 
             
                            Ni al nord ni al sud,
ni rere cap frontera. És que, potser,
m'amara, exagerat, el pessimisme.

Però escolto encara, amb la infantesa als llavis,
de tant en tant, sermons, i la pregària
d'aquells que volen desvetllar consciències
i encendre rauxes de revoltes velles.

Em neguiteja no poder esbrinar
si és d'encenalls el foc que els esperona.

Encuriosida, escolto el que ofereixen.
De fet, no crec que faci mal sentir-los.
Les paraules, sabeu? sols són paraules...


 Júlia Costa. Indrets i camins. joescric.com (2004)

24.11.11

PETITA CANÇÓ D'ESTIU

Inicio la publicació completa dels poemes del llibre Indrets i camins, que va guanyar el premi joescric.com l'any 2004. Tot i que ja he penjat als meus blogs alguns d'aquests poemes, ara aniré oferint el llibre sencer. És un llibret avui ja difícil de trobar i que va sortir amb algunes errades que he anat arranjant.









Petita cançó d’estiu

Neret florit
al fons del bac.

Sallent glaçat
i un raig de sol.

Camins humits
i el bleix d'un tret.

Xatrac perdut
al grau obert.

Rafal mullat,
xàfec d'agost.

A la ciutat,
fonoll i bosc.

Un vell portal,
un vell balcó.

I tu.
I jo.


Júlia Costa. Indrets i camins. joescric.com (2004)

31.10.10

La Fira del Temps





Fan a la plaça la Fira del Temps
sota una carpa estelada de plata.
Tot de marxants amb capell escarlata
i amb un somriure esquerdat a les dents
venen engany als possibles clients.
Sobre els taulells es passeja una rata
que fuig de l’aspra cacera del gat
mentre rosega un minut oblidat.


Hi hem arribat per comprar primaveres
i a vendre antigues glaçades d’hivern,
les tardes llargues, el pas d’un vell tren
i aquella absurda i inútil espera.
Baratarem l’hora absurda i sobrera
per un instant que serà massa car.
Sota un fanal que espargeix llum somorta
un munt de gent va fent cua a la porta.


Fan una rifa cap a mitjanit.
Hi ha un grapat d’anys per qui tingui fortuna
i nits d’amor sota espurnes de lluna,
somnis, viatges i almostes d’oblit.
Porto una taca de pena al vestit
i una maleta farcida de runa.
L’atzar, variable, entre tendre i hostil,
balla inconstant, com les pluges d’abril.

-Qui vol un bri xafogós de l’estiu?
-Qui, una tardor sense fulles daurades?
-Qui, el fals orgull de les guerres guanyades?
-Qui, estels d’aram reflectits en el riu?
L’encarregat de la fira ho escriu
tot a un gran llibre de tapes folrades.
I una gropada de vent de dissort
porta un calfred que ens apropa a la mort.

Jo ja he comprat a unes quantes parades
les unces velles d’un temps més barat.
A la butxaca, en el pou d’un forat,
les he perdut pel camí de tornada.
Ai, de la vida, estantissa i somniada.
Ai, dels juliols i la joia del blat.
Encara al pit, amagat i calent,
hi he conservat un bocí de present

                                             Júlia Costa. Indrets i camins