RESUM

Resum

Quan vaig ser infant, si és que ho vaig ser algun dia,

els temps, em sembla, eren pitjors que avui,

però teníem la ràdio, i el cinema

del barri, i fins la missa del diumenge,

un espectacle estrany, que ens redimia

de tots aquells pecats inexistents.

Teníem els veïns amb un bon doll d'històries

per explicar al terrat, les nits d'estiu.

Cadascú coneixia el seu espai:

Els homes, al futbol i  la taverna,

a més del seu treball de cada dia;

les dones, a la casa i al mercat,

i els infants, a l’escola i al carrer.

Ens explicaven contes, a l'escola,

estranys, tots plens de santes i dimonis.

Calia fer bondat. Les noies joves

havíem d'anar amb compte amb els xicots

i evitar els molts paranys que s'estenien

al nostre entorn, mesquí, pobre i covard.

I malgrat tot això, pel meu carrer,

hi floria optimisme a flor de pell.

Tothom volia anar endavant, i viure.

La gent es malfiava dels profetes.

-Ja veieu que ha passat amb les paraules

i amb els discursos i amb les rauxes folles...

Això deien, i oblidaven la guerra,

a poc a poc. I els enemics d'abans

feien tertúlies a la lleteria

i al bar més ple de fum de la barriada.

La meva gent no era dels triomfadors,

però tampoc no era dels vençuts herois.

Era gent conformada, que sabia

que la vida no sempre és una festa

i que al món, desitjada vall de llàgrimes,

s’hi ve a morir a pessics o a canonades.

En aquells anys l’església era ben plena

malgrat el general escepticisme

I deien que no feia mal anar-hi.

Que potser sí que déu, enllà dels núvols,

deixava que els humans s'estossinessin

per castigar el seu urc desesperat.

Érem persones febles, sense idees,

que solament volíem viure en pau

i veure passar el món darrere els vidres.

Després jo crec que un dia vaig ser jove

i vaig tenir profetes vora meu.

Ressorgien idees, predicaven,

els nous vidents, un nou demà més bell.

Explicaven els fets d'aquella guerra

agosaradament, sense temences.

Eren valents, sincers, i jo me'ls creia

perquè volia creure alguna cosa.

Explicaven que hi havia països

on no existien rics ni privilegis,

països on un era igual que un altre

i on tots tenien taula ben parada

i llibres als prestatges de la sala

escrits en moltes llengües diferents.

Jo volia que fos possible viure

en una terra sense fam ni lladres,

respectuosa, solidària i tendra.

Però aquell planeta eren, només, paraules,

i una gran majoria de vidents

van acabar vestits de funcionaris,

parant la mà quan acabava el mes

a algú que, espavilat, els vigilava.

Ara tampoc no crec en els profetes

ni en els contes que expliquen els experts.

M'he fet molt gran, potser massa de pressa.

No entenc el món que no és com jo volia

i potser m'abalteix l'escepticisme

heretat de parents i desenganys.

Espero sense goig que tot s'ho emporti

la riada imprevista i coneguda

cap al mar del no-res, el mai i el sempre.

Ja no hi ha cels on la gent bona dansa

I es recupera de les maltempsades

entre àngels, sants daurats i benaurança.

Tampoc, però, no hi ha un país que porti

la torxa de la pau a la bandera,

després de lluites innocents i netes,

amb gent tranquil·la, justa, responsable

i, sobretot, feliç. 

             

                            Ni al nord ni al sud,

ni rere cap frontera. És que, potser,

m'amara, exagerat, el pessimisme.

Però escolto encara, amb la infantesa als llavis,

de tant en tant, sermons, i la pregària

d'aquells que volen desvetllar consciències

i encendre rauxes de revoltes velles.

Em neguiteja no poder esbrinar

si és d'encenalls el foc que els esperona.

Encuriosida, escolto el que ofereixen.

De fet, no crec que faci mal sentir-los.

Les paraules, sabeu? sols són paraules...

 Júlia Costa. Indrets i camins. joescric.com (2004)