10.6.21

TOMEU VALENT: RESSENYA DE GLÒRIA CALAFELL

 



L’extraordinària vida d’en Tomeu Valent de Júlia Costa



De bella antuvi cal dir que sí, de debò que en Tomeu Valent va tenir una extraordinària vida perquè “va néixer a prova de pestes i malures i amb ganes immenses de viure” que li permeté superar els moments vitals, històrics atzarosos i violents de gairebé tota la centúria del s. XIX.

Júlia Costa amb mà ferma ens va narrant les aventures d’en Tomeu nat a Balconera (acrònim de Barcelona), fill d’una prostituta que a la mort de la mare acaba essent recollit per Vella Valenta qui “rumbejava una autoritat moral” i criat en un convent on la Mare Superiora (superior en tot fins en alçada física) li ensenyarà l’essencial i “una mica de lletra” perquè pugui valer-se i sortir-se’n justet davant de la paraula escrita. Dues dones que faran de mare i pare d’un infant que a deu anys haurà sortit del convent per fer la vida de carreter.

La simbologia del camí ral o de la carretera com a via útil dels entrebancs vitals que haurà de suportar: guerres carlines, la desamortització de Mendizabal, dos parelles: un matrimoni amb una criatura i una amistançada arrabassades totes tres per la mort sense contemplacions; el somni d’anar i França, on es creia “que lligaven els gossos amb llonganisses” i, fins tot, seguint teories utòpiques el mena a les Amèriques per descobrir que la mentida, la violència el segueix allà on vagi. Al final és al sud de França on troba la pau amb una dona de la qual tindrà descendència i pot arribar a conèixer fins i tot al besnét.

L’obra escrita amb una tècnica lineal a la manera de la novel·lística segle XIX comença des del naixement fins a la mort, amb episodis de durada desigual, sense cap salt temporal; té en l’estil i el domini de les estructures del llenguatge una qualitat que no passa per alt al lector i la fa amena i entretinguda perquè L’extraordinària vida d’en Tomeu Valent és un llibre d’aventures d’un personatge fictici dins el pas real de la Història, sobretot, de Catalunya, del segle XIX.

Glòria Calafell

Filòloga, poeta i artista



(2021)

24.5.21

ENTREVISTA SOBRE LA MEVA DARRERA NOVEL·LA






Entrevista publicada al blog cultural Llegir.cat, eñ àssat mes d'abril.


Júlia Costa Coderch (Barcelona, 1948) és escriptora, llicenciada en Humanitats, i mestra jubilada. Ha rebut diversos reconeixements i guardons literaris tot publicant obra pedagògica, poesia, novel·la juvenil i novel·la per a adults. Manté diversos blogs culturals, entre els quals cal remarcar «La Panxa del Bou» i «Un balcó al Poble-Sec». És col·laboradora de Llegir.cat i el setembre de 2020 va rebre la Medalla d’Honor de Barcelona. Amb L’extraordinària vida d’en Tomeu Valent ens presenta un personatge de ficció que portarà una vida atzarosa lligada als canvis, les guerres, les revoltes i les misèries del segle XIX.

L’octubre de 2019 publicava la novel·la El parc i les ombres amb Stonberg Editorial i poc més d’un any després publica L’extraordinària vida d’en Tomeu Valent amb la mateixa editorial.

Ha estat una sort i una casualitat. Aquesta novel·la la tenia escrita des de feia temps, és anterior a El parc i les ombres, la repassava de tant en tant i se’m va acudir fer-la arribar a l’editorial Stonberg, que m’havia publicat l’anterior i van tenir interès en editar-la. Jo pensava que seria un llibre difícil de publicar, a causa de la temàtica històrica i perquè, si qui el llegeix no coneix els fets que s’hi evoquen, pot pensar que és una mena de rastellera de desgràcies inversemblants.

«Tomeu Valent, que havia estat durant un bon feix d’anys racionalista, incrèdul i ateu, va poder veure el dimoni, quan ja era vell, un parell de vegades i cadascuna sota una forma diferent.» Aquest és l’inici de L’extraordinària vida d’en Tomeu Valent, i en el primer capítol ens el presenta com un home ja gran que evoca el que ha estat la seva vida. Però al llarg de la novel·la en Tomeu se’ns mostra més propens a actuar que a reflexionar. Què el duu, doncs, a aquesta introspecció?

La vida és fràgil i atzarosa, poca gent pot triar el seu destí de forma conscient. Això encara era més evident en el segle XIX, amb una taxa altíssima de mortalitat, molta inseguretat i misèria, i quan, per a molta gent, el més important era sobreviure com fos. La gran majoria de població no tenia temps ni ocasió per reflexionar sobre la vida. De vell, amb una situació més estable, i definitivament situat en la fragilitat de la darrera part de la vida, és quan Tomeu pot pensar una mica en allò que ha estat la seva.

A aquest personatge el coneixem des del moment del seu naixement, que coincideix en l’any de la febre groga, i el veiem créixer alhora que, com a teló de fons, tenim tot un seguit de fets històrics ocorreguts al llarg del segle XIX, al qual ens acaba de fer referència. Creu que és aquesta una època poc treballada, literàriament parlant?

Hi ha molta bona literatura sobre el segle XIX i del segle XIX, és l’època del gran esclat de la novel·la i en molts casos els bons escriptors, a més de pouar en el passat, fan referència a fets viscut o que han sentit explicar. Un altre tema és que hi hagi, avui, un coneixement suficient sobre la història d’aquell segle. El segle XX va ser tan terrible, sobretot en la seva primera meitat, que ha emboirat els records anteriors. També tenen un gran pes els canvis generacionals, ‘temps que passa, veritat que fuig’, fa una antiga dita.

Són molts els esdeveniments històrics als quals fa referència, però m’agradaria destacar-ne dos. El primer seria les guerres carlines, uns enfrontaments que el protagonista, Tomeu Valent, viu tant lluitant a favor com en contra. Considera que és un dels episodis més importants d’aquest segle XIX?

Van ser unes guerres horribles, estranyes, poc i mal conegudes, difícils d’explicar, que van afectar sobretot llocs com el País Basc o Catalunya. Jo crec que molts enfrontaments van ser tan terribles i van enfrontar gent tan propera que, en acabar, es va mirar de passar pàgina, a banda de què, en aquell cas, la ‘reconciliació’ entre bàndols es va fer força bé, en general. De tota manera és estrany que, avui, per exemple, s’expliquin tan poc les destruccions de Ripoll, amb l’episodi, gairebé tragicòmic, del judici a la mòmia de Ramon Berenguer. Potser és que molts fets del carlisme no responen a una mena de Catalunya ideal i pacífica, progressista, que ens resulta més ‘políticament correcta’, com diem ara. Molts aspectes de la Guerra Civil, sobretot en el món rural, costen d’entendre si no es coneixen les guerres carlistes. Eren molt vigents els valors catòlics i conservadors en això que en deien ‘la Catalunya profunda’ i això va fer que la repressió dirigida a l’església es visqués de forma molt dramàtica i generés una sòlida ideologia tradicionalista.

L’altre fet històric al qual vull fer referència és el del moviment utòpic, que a Catalunya troba un dels seus màxims exponents en la figura del metge Joan Rovira, qui el 1848 va viatjar als Estats Units per fundar-hi Icària. Els esdeveniments de la seva novel·la estan inspirats en aquest viatge?

Totalment. El segle XIX va veure néixer moltes idees utòpiques. Étienne Cabet, socialista utòpic, va escriure el llibre Voyage en Icarie, inspirat en l’Utopia de Thomas More. El socialisme utòpic, amb aspectes que avui potser ens evoquen més aviat un comunisme ortodox, va tenir seguidors rellevants a Catalunya, com ara Narcís Monturiol o Abdó Terrades. Al Poblenou, a mitjans de segle, es va fundar la colònia Icària, inspirada en les idees de Cabet i uns quants catalans van afegir-se a una expedició que va sortir de França, amb la intenció d’establir-se en uns terrenys de Texas i fundar una nova societat. Les coses no van sortir gaire bé, Joan Rovira era un jove metge català que es va unir a l’expedició i, decebut i sol, va acabar per suïcidar-se. És una història encara poc coneguda, per sort la va recollir Josep Soler i Vidal, en un llibre que es diu Pels camins d’Utopia. Soler i Vidal, un personatge interessantíssim, es va exiliar a Mèxic després de la guerra, va tornar a Catalunya a mitjans dels anys seixanta i va tenir una activa i remarcable vida política. Al meu protagonista l’he fet anar en aquella expedició i conèixer el metge Rovira, tot i que he canviat noms i detalls concrets.

Sí perquè, tal com indica al llibre, tot i el clar rerefons històric de la novel·la, molts dels noms de llocs i personatges els ha inventat en lloc d’utilitzar els noms reals que li servien de font o d’inspiració. Per què ha utilitzat aquest recurs?

No volia fer ben bé una novel·la històrica convencional i, d’aquesta manera, em sentia més lliure. De vegades he llegit novel·les històriques que, en voler ser fidels al passat, acaben per esdevenir inversemblants, apleguen un excés de dades o cauen en errades de gruix i anacronismes, cosa que als afeccionats a la història ens pot grinyolar. De tota manera una novel·la o una pel·lícula no tenen perquè ser fidels a un passat que, de tota manera, no podem conèixer a fons de cap manera. La versemblança i la fidelitat tampoc tenen massa relació amb l’excel·lència literària. Són camps diferents i òptiques diferents.

Per l’altra banda aquesta extraordinària vida que viu Tomeu Valent fa que es creui amb moltíssims altres personatges. La majoria de vegades ens n’ofereixes nom i cognoms, i fins i tot ens mostra un esbós de biografia d’aquests personatges secundaris. Potser algun d’ells és l’embrió d’una nova novel·la?

Això no se sap mai, un personatge molt complex i, encara, mal conegut, tot i que hi ha biografies prou completes, és el general Prim, per exemple, que també va lluitar en les guerres carlistes i en va fer de tots colors. La novel·la històrica és difícil, una de les tendències actuals és voler situar-nos en la mentalitat de la gent del passat i fer-los sentir i actuar com si fossin els nostres contemporanis, un parany en el qual cauen moltes bones novel·les. Hi ha aspectes del llibre que poden ser embrions de noves narracions, efectivament, i sovint faig sortir personatges d’un llibre en un altre, ni que sigui de passada. El mateix pel que fa als paisatges i indrets, com és el cas d’Userda, un poble inspirat en molts altres i al voltant del qual he construït una mena de geografia personal.

En el títol qualifica la vida de Tomeu Valent com a extraordinària. Però també podríem dir que és activa, intensa, en ocasions perillosa, de vegades tràgica… Podríem qualificar l’obra com a novel·la d’aventures?

Possiblement, ja que d’aventures n’hi passen unes quantes, al protagonista, tot i que sense anar-les a cercar. Tomeu Valent és un supervivent amb certa capacitat d’adaptació a les circumstàncies, no és un lluitador romàntic, com ara el Zalacaín de Baroja. De fet, en un altre context, hauria pogut esdevenir una persona absolutament anodina, pacífica i amb poques ganes de brega.

Més enllà de la possible catalogació de gènere, en tancar el llibre la sensació que té el lector és la de multiplicitat de capes de lectura. El podem llegir en clau de novel·la històrica, d’aventures, biogràfica o de memòries… Era aquest un dels seus objectius en escriure-la?

No tenia cap objectiu concret, en començar a escriure-la, vaig anar construint el text mirant d’incorporar en la vida del protagonista fets dels quals havia tingut notícia a través de lectures diverses, fins i tot d’antics records familiars. Vaig veure que, més o menys, les dates lligaven, m’ho vaig passar molt bé escrivint aquest llibre i, tal com està el panorama, actualment la possible publicació futura no em preocupa massa, tot i que, si s’esdevé, sempre fa il·lusió.


https://www.llegir.cat/2021/04/julia-costa-lextraordinaria-vida-den-tomeu-valent/

15.3.21

PRESENT

 


PRESENT


Temps de tribulacions, de canvis i mudances.

S’apleguen els captaires a la porta de mar.

 

Portafarcells excèntrics escampen noves brames

i el penell de la torre assenyala el ponent.

 

S’emporten els rials desolacions i angoixes

però també els instants, tan breus, de calma tendra.

 

La pluja s’ha alentit, repica a les teulades.

A un ritme suportable el silenci germina.

 

Soc jo i soc tanta gent esperant primaveres!

S’arrecera un ocell sota el ràfec de casa.

 

L’avorriment amara els carrers solitaris

on gent que no té rostre somnia llibertats.

 


24.1.21

LLUM DE FEBRER

 



Llum de febrer


L'hivern, l'hivern. A poc a poc s'allunya,

feixuc i tendrament esvalotat.

 

Com costa de passar, tan fosc encara,

quan ja els Nadals han fet el seu camí

i ens han deixat aquest regal de reis

únic, i dolorosament exacte:

         Un àlbum ple d'imatges oblidades

         o condemnades a l'oblit. Imatges

         d'amics i de parents que ja no solquen

         els àpats generosos de les festes.

 

Que no vindran mai més, ja que la vida

segueix, indiferent, la seva cursa,

sense contemplar els nàufrags que arrosseguen

les ones, fredes, sobre el mar del temps.

 

I ja no trobarem a les rebaixes

l'abric calent, ni la flassada flonja,

ni el paisatge somniat, ni les mentides,

que ens ajudaren a enlairar senyeres

als cims més alts de les passions perdudes.

 

Vindrà el bon temps, quan el falciot retrobi

el vell camí del cel, sota les boires.

17.10.20

TARDOR

 



TARDOR



Pel camí de les ombres s’esmicola la tarda,

les magranes s’apleguen al taulell dels xinesos.

Una boira pietosa embolcalla pomeres

i la tardor mandrosa acomiada escalfors.


Pel camí de les ombres s’escapoleix la mosca,

estiuenca i molesta, familiar i tossuda.

Les papallones minven, han completat el cicle

i ara moren inútils, purpurines i pols.


Pel camí de les ombres les castanyes fumegen,

les fulles s’esvaloten als roures dels jardins

i al pati de l’escola han tornat les rialles.


Pel camí de les ombres les orenetes fugen,

els matins ara apleguen silencis de falciot

i les noves falgueres verdegen vora el rec.



Júlia Costa, poemes inèdits






10.8.20

DALT DEL TERRAT, EN UNA NIT D'ESTIU

 




Dalt d'un terrat, en una nit d'estiu

Accèssit premi Torrell de Prades, 2005


El terrat pertanyia a tots els veïns de l'escala, segons deien. Però el senyor Magí i la senyora Magdalena, habitants del cinquè pis, antic pis de la portera, n'eren els més beneficiats i tothom els reconeixia la sobirania damunt l'humil mirador del capdemunt de l'escala, potser perquè el seu habitatge era el més remenut i incòmode de tot l'immoble. Les dones de l'escala pujaven de tant en tant al terrat per estendre els llençols i les tovalloles sota el sol dels matins lluminosos i la senyora Magdalena regava els seus geranis de colors càlids, plantats a dins de velles llaunes i d'olles escantonades, en desús. Calia anar molt amb compte amb la quantitat d'aigua per tal de no provocar problemes als estadants dels pisos de sota terrat, que feien la seva vida sota aquelles rajoles vermelles i rústegues i que patien de gotelleres periòdiques amb una gran paciència. 

L'home de la Magdalena, en Magí, s'arrapapava a la seva gandula, durant les llargues nits d'estiu, enverinades de calor xafogosa. En moltes ocasions, quan encara la televisió era un estri exòtic lligat a contrades llunyanes, rebia la visita esperada d'alguns veïns de l'escala. La tertúlia improvisada recollia opinions i comentaris sobre el present més immediat, s'enterbolia amb els records, es decandia i s'enquistava de tant en tant, esquitxada de silencis feixucs. Per damunt del terrat se succeïa el pas dels estels, s'endevinava la caiguda d'algun meteorit de vida breu, el moviment d'un avió escadusser, el vol atabalat d'una rata-pinyada. 

Mira, nena, les llumetes de la Plaça de Catalunya… Els anuncis publicitaris de coloraines, que s'encenien i s'apagaven, tancant un horitzó familiar de carrers i edificis, resultaven un espectacle prou engrescador per a la mainada, que, en aquell temps, es conformava amb ben poca cosa. S'engrunaven, enmig d'aquella enlairada tranquil·litat, històries de la gent gran, estranyes, violentes, misterioses: la guerra, la república, els fets de maig… El senyor Magí assenyalava amb una certa cerimònia uns forats a la paret, produïts pels trets d'aquells dies. Allò va ser ben bé una guerra dins de la guerra. Com l'havíem de guanyar, ves, si els que manaven no s'entenien entre ells? 

El senyor Magí, antic cenetista i vergonyant menjacapellans, evocava amb tristor aquella part de la seva vida: quina desgràcia, matar-nos entre nosaltres… Afegia, resignat, que el present no estava malament, que qui treballava anava fent i que si no et ficaves en res, ningú no es ficava amb tu. Que, ben segur, allò mateix devia passar a Rússia. El senyor Magí, en algunes ocasions en els quals se sentia generós, permetia que les criatures de l'escala ocupessin, ordenadament, les gandules més còmodes. Hi havia una certa discussió, calia establir un ordre, per tal d'accedir als cobejats seients. La mainada, però, acabava fent els seus aparts, explicant-se contes de por, amarats de sang i fetge. Sovint les històries intentaven emular les presentacions de les pel·lícules del cinema de barri i esmerçaven tant de temps en la presentació que ja no quedava estona per al desenvolupament del nucli narratiu: Es veuen unes lletres negres que diuen 'muerte en el castillo de la calavera'. Comença a caure sang, molta sant, de tot arreu, a poc a poc, i les lletres es van tornant vermelles, sent la remor del vent, nyiiiic, nyiiiic, i una música estranya, i es veu una porta que s'obre i una sala plena de tombes i caixes de morts… 

Al terrat calia estar-hi molt quiet. Eren prohibides les corredisses, a voltes inevitables, que provocaven les queixes i planys dels veïns de sota. En Tonet, fill tardà de la Magdalena i del Magí, era un noiet educat, supervivent d'una colla de germans i germanes que s'havien mort molt petits, de diferents malalties infantils acompanyades de misèria i manca de nutrició adient. El senyor Magí havia estat un anticlerical visceral i arrauxat però havia evolucionat cap a posicions més tolerants, escaldat per les circumstàncies. Anava a missa perquè, desesperat amb la pèrdua de la descendència, havia arribat a prometre que faria un canvi radical si el petit Tonet era capaç de sobreviure a totes les tempestes. Fins i tot era capaç de contemplar amb indiferència com en Tonet jugava a fer de capellà i organitzava processons amb la quitxalla de l'escala. Mireu, anar a missa no fa cap mal i jo sóc un home de paraula. Ara, em fotria que el nano se'm tornés una rata de sagristia com aquests Casaplana dels collons, aixó sí que no… 

De vegades la conversa dels adults derivava cap a qüestions una mica escabroses i els infants havien de fer un esforç per comprendre'n el sentit i el contingut mentre mostraven una indiferència total i una innocència acurada. Misteris de la vida, senyores que feien de fulanes, meublés plens de vici, homes que eren de l'altra acera, tomàquets i pendons, artistes del Paral·lel amb vides farcides de pecat. Hi ha roba estesa, comentaven. I abaixaven la veu amb tant poc estil que encara estimulaven més la curiositat infantil. Les orelles s'obrien com pàmpols i l'existència d'un món prohibit accelerava la imaginació i els desitjos precoços. 

En un d'aquells estius curulls de tertúlies i d'estels va pujar al terrat, durant uns quants vespres, l'Adelina Pujades. Era parenta d'una gent de l'escala que la tenien amb ells a causa d'una malaltia de la seva mare. L'Adelina procedia d'un altre món, desconegut per a la resta de gent habitual. El seu pare tenia diners i a ella se li notava en tot: en la brillantor dels cabells, en el color de la pell, en la qualitat de la roba dels vestits i en la conversa. S'afegia amb una certa distància classista als jocs i la xerrameca dels altres infants però parlava d'un món exòtic, ple de platges de la Costa Brava, de torres a Valldoreix, de bicicletes brillants, de cosins ben plantats, de gent que tenia negocis, de viatges, de festes i d'escoles fines. En Tonet trontollava d'enamorament i contemplava embadalit la nena, que semblava haver sorgit d'una revista de cinema. L'Adelina va marxar com havia arribat, com un somni, i fins i tot els seus parents, amb aspiracions i possibles, van abandonar el barri. L'amor primerenc d'en Tonet, efervescent i sobtat, sincer i impossible, es va cremar a la foguera dels somnis perduts. Va ser aquell any en què pujaven a mirar el satèlit artificial, el Telstar, tot allò de l'Adelina. 

El pobre senyor Magí, que feia d'electricista, va morir de forma absurda, electrocutat a causa d'una imprudència. Aquell fet va enfonsar les il·lusions de la Magdalena, que volia veure el seu noi convertit en un senyor de carrera. En Tonet, que era molt treballador i responsable, va entrar de molt jovenet a la lampisteria d'un oncle, per fer d'aprenent. Mare i fill vivien amb poca cosa, però moderadament feliços. Les tertúlies s'havien acabat, els infants de la colla es feien grans i l'escala ja no era cap comunitat coherent i solidària. Acomplexats de viure en un barri suburbial, molts veïns van fer grans esforços per comprar pisos a indrets de més prestigi, per enyorar després, durant tota la resta de la seva vida, els temps de les tertúlies al terrat. Finalment, quan en Tonet es va casar, la família es va comprar un pis a les Corts. Per justificar-se, la Magdalena explicava a les poques veïnes del seu temps que romanien encara a l'escala: Aquell pis, amb el temps, augmentarà de valor, no com aquest, és clar… Aquest barri va a menys, està degradat… A més, sense ascensor, què faria, jo? 

El terrat comunitari va quedar reduït a les seves funcions d'estenedor per a la roba blanca, les llumetes de la Plaça de Catalunya es van amagar darrera dels nous blocs de pisos i la contaminació de tota mena va acabar d'esvanir-les en el conjunt del paisatge urbà. També els estels semblaven haver reduït el seu nombre i la seva qualitat. Amb molt pocs mobles, perquè al nou pis ho volien tot nou, la Magdalena i en Tonet van marxar contents, encara que a la dona allò d'haver de compartir casa i fill amb la jove no li feia massa peça. Les televisions començaven a acolorir-se i durant les nits d'estiu repetien els seus missatges multiplicats, des de les cases amb els balcons oberts de bat a bat per tal de suportar la calor. Amb el temps, el petit pis del terrat el va ocupar una parella centramericana, amb molts nens, un gos i dos gats, que campaven pel terrat lliurement, un terrat infrautilitzat quant a les seves possibilitats socials. L'home, un dia, fent algunes reformes d'urgència, va tapar uns forats a la paret, uns estranys forats que semblaven, però, és clar, no ho devien ser pas, produïts per trets de fusell, i així, definitivament, va quedar esborrat de la història el record veïnal d'un maig malastruc, de tràgiques conseqüències per a la dignitat de l'esquerra. 

3.8.20

OBJECTIUS



OBJECTIUS



Viure el present, tan breu i fràgil,
sentir el passat com un pes mort,
veure el futur sense miratges
i ser el que s’és i fer el que es pot.

Estimar sense floritures,
llegir novel·les d’un temps vell
sentir que tot és res i passa,
que tothom cau de l’escambell.

Fer relatives les misèries
els goigs, la joia, els desenganys,
l’enyorament o l’esperança
i dir: tal dia farà un any.

Sentir el present sense miratges
viure el passat sense rancor,
pensar en futurs sense projectes
passar discretament per tot.

Poesia inèdita, 2019