18.3.18

POETES DE L'EBRE, ANTOLOGIA 2017






Poemes publicats a l'Antologia de Poetes de l'Ebre, 2017





El meu mal no vol soroll


El meu mal no vol soroll
ni crits dels abanderats
ni trets d'armes als terrats
ni un foc encès al rostoll.

El meu mal no vol soroll

ni consignes ni proclames,
ni cants de terres llunyanes
ni el discurs del bocamoll.

El meu mal vol pau senzilla

poruga i sense passions,
vol quatre banals cançons
i cap tresor a cap illa.

No és pas estrany, el meu mal:

el pas del temps, el comiat
de tanta gent que he estimat,
tot ben poc original.

Joves ardits i amb coratge

em miren amb compassió,
ells, que són com vaig ser jo 
en encetar el meu viatge.

El meu mal no vol remor,

l'experiència és tot un llast
que evidencia el contrast
entre els fets i la il·lusió.

No em jutgeu sense pietat

si els himnes ja no em fan peça,
si m'amara la tristesa
i defujo tot combat.

El meu mal no vol res més 

que un llibre i un finestral,
una agulla i un didal,
un record i un braser encès.

No em mouen les profecies

ni una nova rebel·lió.
Miro a la televisió
les guerres de tots els dies.


El meu mal no vol soroll,
sí, ho admeto, ja sóc vella.
S'abalteix la meva estrella
esporgada amb el gatzoll.

El meu mal és mal de vida,

malaltís enyorament.
La flor del darrer moment
es decandeix a l'eixida.





El riu


No és gens original comparar un riu
amb la vida, que neix i creix i fina
i es barreja amb el llot i amb altres aigües
i tan aviat sembla tranquil i plàcid
com perillós i a punt de desbordar-se
o bé pateix una sequera llarga
i un temps d'escassedat i deixadesa.

L'Ebre té avui la llum d'un estiu tendre,

reflecteix les mirades ancestrals
de tanta gent com n'ha sabut el tast
i els perills i n'ha fet camí feixuc
arrossegant, per vells senders de sirga,
llaguts que avui són un reclam turístic.

Al seu fons hi reposen ofegats,

i els ossos dels soldats de les tragèdies,
junts avui, entre còdols, malgrat fossin
d'un bàndols o de l'altre. Vides breus,
escapçades de forma prematura
en aquell temps que avui sembla teatre
destinat a acollir els encuriosits
viatgers del present, enamorats
d'un passat que no hauran de patir mai.

He seguit caminals sota pollancres,

he escoltat els ocells de la ribera
i he vist, damunt de l'enllotada bassa,
orenetes d'avui, que s'empassaven
els insectes daurats de vida efímera.

Les criatures juguen i s'encalcen

damunt la gespa, avui la xafogor
s'ha abaltit una mica. I uns quants núvols
conformen un paisatge pintoresc,
bellíssim, lluminós. La vida passa
damunt del riu, sense aturar el seu ritme.




Primavera

Floreix el romaní, la ginesta daurada
escampa el seu record d'abrils i sols antics,
pels carrers més estrets dels barris menys amables
s'escola la llum nova que pinta els murs hostils.

Una cançó oblidada s'esmuny al celobert

per damunt de mitjons i tovallons estesos.
Al carrer noves mares passegen criatures
que dormen somnis plàcids, sense històries ni planys.

Espero els nous falciots, orenetes urbanes,

que vinguin cridaneres a alegrar-me els matins.
Engego indiferent el televisor, parlen
de paus sempre difícils, de morts que no conec.

No em vull sentir culpable de tantes maltempsades,

si algú he perjudicat ho he fet sense voler,
he conreat bondats als testos del balcó
i avui he vist brollar les flors de l'esperança.

Ja la ciutat no es meva, com quan era tan jove,

sento que m'acomiado de forma poc conscient
de la vida que empeny i que sempre fa via
per tal de recordar-nos que tot s'ha d'acabar.

Resisteixo el seu gest com quan a les ballades

d'un temps més gris i ranci apartava els xicots
que sense cap malícia excessiva em cenyien
amb força la cintura, en càlides revetlles.

Fou resistència inútil, la vida sempre ens crida,

avui és la vellesa qui m'aferra en dansar,
i sé que malgrat tot cediré a l'abraçada
quan la tardor esdevingui un final pressentit.




Novembre


Per camins d'incertesa
sota la nuvolada
als nous bassals de pluja
retrobo somnis vells.
La tarda de diumenge
s'esmuny entre silencis
i els follets de la plaça
encenen els fanals.

Han obert ja la fira

de Nadal, tot s'avança,
Santa Llúcia remuga
al seu altar oblidat.
Els llums de coloraines
nuen noves garlandes,
i foragiten àngels
destinats a l'atur.

Botiguetes absurdes

ofereixen rampoines,
els carrers que estimava
ja no són com abans.
I malgrat tot espero
el miracle de sempre,
aquell estel amb cua,
i aquells pastors amics.

Repasso en els meus llibres

els versos tan inútils,
les rondalles perdudes,
les cançons d'altres temps.
Dibuixo unes muntanyes
amb tinta, sense pressa,
i les ombres d'un poble
que sé que no existeix.

Però qui sap, expliquen

que a la Xina llunyana
un pintor de paisatges
presoner del poder
va fugir a dins d'un quadre
cercant llibertats tendres
i unes mans amoroses
als llunyans horitzons.




Ens hem tornat escèptics,
descreguts i fatxendes.
Juguen a la vorera
fulles de lladoner.
A ciutat el fred feble
té pietat amb les velles,
la sorra de la platja 
acull tresors antics.

I torno a parar taula

i a llegir alguna cosa
i a escoltar que m'expliquen
els saberuts d'avui.
Per sort tot es renova
al cor de la gent jove,
altrament què en seria
d'aquest món tan absurd?


11.2.18

HEROIS DE LA VIDA QUOTIDIANA


Aquests dies ha sorprès l'esquela al diari d'un senyor que va deixar una part del seu redactat a punt i en la qual confessa no aportat al món res interessant i tenir una certa esperança en la improbable existència d'un déu en el qual ha cregut. 

Com que la modèstia no és avui una virtut gaire fomentada, el difunt s'ha fet gairebé famós a causa d'aquest detall, ben original, considerant el context. 

M'ha vingut al cap un poema que vaig escriure fa temps i que un amic de la meva edat em va demanar que llegís en el comiat del seu pare, un senyor amb una gran cultura i molt intel·ligent que havia estat veí nostre i amic de la infantesa de la meva mare, fins i tot.

La grandesa de viure rau en viure i prou. No sé ni tan sols si hi ha grandesa en un fet que no has triat en cap moment. Sobre les aportacions a la humanitat, totes són relatives i limitades, fins aquelles que han contribuït a millorar el camí per aquesta vall de llàgrimes, com deien abans, i que avui es vol pensar que és un parc temàtic amb atraccions incloses.

De tot el que vaig escriure en aquest poema avui em quedo amb l'aspiració a no haver fet nosa, ben poc banal, si s'hi pensa a fons. Ara potser hi hauria qui m'exigiria un títol com ara balada de l'home gris i de la dona grisa, qui sap.


Balada de l'home gris

Feliç qui mor sense saber que mor
feliç aquell que viu sense pensar-hi
feliç aquell que troba el seu amor
ensopit, i vulgar, i rutinari.

Feliç qui té la fe del més enllà
enterbolida amb fum d'espelma antiga,
i que tot el que arriba a desitjar
ho pot comprar a qualsevol botiga.

Feliç el conformista i el badoc
i aquell que no vol fama ni diners,
feliç aquell que no ha tastat el foc,
feliç aquell que no cobeja res.

Passar pel món com una ombra arraulida
sense desvetllar enveja ni passió,
passar tan sols, acaronant la vida,
com la tonada breu d'una cançó.

Passar de ser tingut per poca cosa
a la pols on tots hem de davallar.
no tenir nom, ni fets, ni haver fet nosa.
Passar sense remor. Tan sols passar.

Júlia Costa. La pols dels carrers (Meteora, 2006)

1.1.18

CAP D'ANY A LA CIUTAT


Celebrar el pas del temps
la possibilitat
remota i imprecisa
d'una felicitat lligada a algun futur
ballar perquè avui toca
empassar-nos de pressa
aquests grans de raïm
preceptius 
oblidar
el gust d'aquesta fruita
quan madura a prop nostre
i no té cap horari
ni cap data canònica
obrir una bossa inútil
posar-nos un barret
de cartró
i una màscara
de vida ben efímera
felicitar-nos sense
cap motiu especial
i no voler entomar
lúcides veritats
ben demostrables:

que la vida passa
que envellim, que morim
que milers d'innocents
avui, com altres dies
s'ofeguen i pateixen
i no tenen futur
ni calcetes vermelles
ni copes de xampany
ni patxangues rituals.

Escolto pel carrer
els noctàmbuls que tornen
d'algun lloc
segur que hi ha feliços
joves esperançats
parelles que s'estimen
amics que fan barrila
de forma ben sincera
però també amargor
i solitud i mort
al llit d'un hospital
i velleses nostàlgiques
i tantes coses lletges
que sabem 

malgrat tot
la vida té les seves
raons
ben poc fonamentades
però que són capaces
de fer-nos oblidar
allò que no ens agrada
si no hi podem fer res

un any més, 
un any menys,
gent que neix i no sap
encara que l'espera
si un bressol envejable
o un camí pedregós
o una màrfega aspra
no demanem permís
als nostres descendents
per arribar a aquest món
galdós
sense sentit
però tan cobejable
que enmig de riscos greus
ens empeny
i arrossega
a continuar arrauxats
amb la funció prevista
sense poder conèixer
el final ni el sentit
d'aquest estrany teatre
que els venedors de fum
il·luminen maldestres
amb bombetes de fira
i decorats ben fràgils.

Júlia Costa, poemes inèdits, 2018





24.12.17

POSTAL DE NADAL


NADAL 2017

Ara és el temps dels records que retornen,
l’època freda que encalça el futur,
la de nits llargues i neu a muntanya,
la  de botigues farcides de fum.

En aquests dies la molsa s’escampa
damunt la terra abaltida i silent,
i les cançons oblidades reviuen
i uns reis segueixen la ruta del vent.

Potser les coses no són com voldríem
i el desengany s’arreceri al llindar,
i ens anguniegi aquest buit de l'absència
dels qui algun dia vam poder estimar.

I malgrat tot, una nova esperança
s’encén a un cel amagat i remot,
rere les tendres bombetes de fira
i avets guarnits que  s’enyoren del bosc,

mentre un infant, el petit de la casa,
ens enfarina teulades i pous,
a aquest Betlem a la mida dels àngels,
amb serralades de suro cendrós.

Torna la llum, amagada i pregona,
espurna lleu d’un estel de cartró.
I una miqueta de pau entendrida
esquitxa el cor d’un escèptic pastor.

Júlia Costa, poemes inèdits, Nadal 2017

26.11.17

FINAL DE NOVEMBRE


Per camins d'incertesa
sota la nuvolada
als nous bassals de pluja
retrobo somnis vells.
La tarda de diumenge
s'esmuny entre silencis
i els follets de la plaça
encenen els fanals.

Han obert ja la fira
de Nadal, tot s'avança,
Santa Llúcia remuga
al seu altar oblidat.
Els llums de coloraines
nuen noves garlandes,
i foragiten àngels
destinats a l'atur.

Botiguetes absurdes
ofereixen rampoines,
els carrers que estimava
ja no són com abans.
I malgrat tot espero
el miracle de sempre,
aquell estel amb cua,
i aquells pastors amics.

Repasso en els meus llibres
els versos tan inútils,
les rondalles perdudes,
les cançons d'altres temps.
Dibuixo unes muntanyes
amb tinta, sense pressa,
i les ombres d'un poble
que sé que no existeix.

Però qui sap, expliquen
que a la Xina llunyana
un pintor de paisatges
presoner del poder
va fugir a dins d'un quadre
cercant llibertats tendres
i unes mans amoroses
als llunyans horitzons.

Ens hem tornat escèptics,
descreguts i fatxendes.
Juguen a la vorera
fulles de lladoner.
A ciutat el fred feble
té pietat amb les velles,
la sorra de la platja 
acull tresors antics.

I torno a parar taula
i a llegir alguna cosa
i a escoltar que m'expliquen
els saberuts d'avui.
Per sort tot es renova
al cor de la gent jove,
altrament què en seria
d'aquest món tan absurd?




28.10.17

PEIXOS A L'AQUARI


Llisquen els peixos, desconeixen límits,
no saben que no són a l'oceà,
que tan sols neden entre els decorats
de l'aquari d'un museu modern.

Els dibuixem mentre els minuts s'escolen
en aquest mar tan limitat on suren
els vells records i les paraules tendres,
peixos perduts entre coralls de plàstic.

Potser són prou feliços. O inconscients.
Expliquen els etòlegs saberuts
i els filòsofs que pensen i mediten
que ells no poden saber que han de morir. 

Són tan bonics! Semblen de sucre candi,
de cristall de colors, se'ls transparenta
l'espina que sosté el seu cos tan fràgil
però més àgil que el meu, entre les aigües.

Llisca el pinzell, sucat en l'aquarel·la
damunt del meu dibuix, massa maldestre,
i ells s'esmunyen, gentils, entre les roques
d'un fons marí que sembla ben real.

7.10.17

DES DE LA MORT, LA VIDA

Fotografia: Júlia Costa. Vista de Barcelona des del Tanatori de la Ronda de Dalt

...quan jo mori,
tots, tots,
bons o dolents,
sereu només els meus supervivents.


Joan Oliver, Pere Quart



La tardor té aquest caire de nostàlgia,
comença a fresquejar, el dia s'escurça,
i esperem la diada de Tots Sants
per recordar els difunts que encara tenen
un lloc a la memòria dels que viuen
com si el món fos etern,
                              potser immutable.

Hi ha moltes coses que avui ens trasbalsen:
les vanitats, les ambicions, els canvis,
la incomprensió de tanta gent que mana
encimbellada en un estrany indret
des d'on tot es contempla en la distància,
com des del mirador del tanatori
vaig mirar la ciutat, fa ben pocs dies.

L'amic mort reposava ja per sempre 
en una cambra higiènica i bonica,
car avui no existeix gran diferència
entre l'habitació d'un bon hotel
i aquestes sales on els mors es vetllen
fent una estada breu que sol pagar-se
                          a preu d'or, ben mirat.

La família plorava i els amics
també estàvem molt tristos.
                               Va ser un home
que va estimar, que va patir, gaudia
amb lectures i amb festes i amb els néts
i anant a la muntanya
                                 i, quan calia,
fent voleiar banderes arrauxades
pels carrers on la gent crida i s'estima
i passeja i contempla embadalida
els nous aparadors de temporada.

Tan sols ja sóc avui la seva
                  supervivent.
El seu record viurà
en la meva memòria, alguns anys més.
Era un home de pau, amb una mica
d'inofensiu mal geni, temporal,
incapaç de congriar ressentiments,
amic dels acudits i les facècies.

Descansa en pau, o així ho voldria creure.

Sobre la mort i el més enllà ben pocs
debats es fan a les televisions.

La mort no és misteriosa,
és lletja, inesperada, corruptora. 

Envejo avui la fe dels convençuts 
i fins i tot credulitats antigues
sobre esperits vagarosos i presents
en algun lloc, potser ben a prop nostre.

Encara fa calor. Les castanyeres
malgrat tot, ja comencen a escampar-se
per la ciutat on tot sembla immortal
i que aplega misèries i alegries.

Tot sembla retornar, però tot passa,
mentre fem el dinar o anem al súper
o ens comprem uns mitjons o unes sabates
i ens arribem al cine, o al concert,
o al cementiri, allà on la pols dels nostres
s'amuntega a les lleixes com els llibres
que ningú no fulleja ni llegeix.

Adeu, amic. Aquells que em precediren
ja conformen llistats d'evident gruix
a la meva memòria, encara viva.

Et vam acomiadar amb sons estimats,
amb poemes d'aquests de circumstàncies,
amb una evocació sentimental
escrita per algú amb grapa poètica.

I després van tornar, sense remei
al món tan estimat de cada dia,
amb aquell sentiment, inevitable,
de voler aprofitar les hores bones
mentre durin. 
                  Car tots, un dia o altre
serem records per als supervivents.


Júlia