17.10.20

TARDOR

 



TARDOR



Pel camí de les ombres s’esmicola la tarda,

les magranes s’apleguen al taulell dels xinesos.

Una boira pietosa embolcalla pomeres

i la tardor mandrosa acomiada escalfors.


Pel camí de les ombres s’escapoleix la mosca,

estiuenca i molesta, familiar i tossuda.

Les papallones minven, han completat el cicle

i ara moren inútils, purpurines i pols.


Pel camí de les ombres les castanyes fumegen,

les fulles s’esvaloten als roures dels jardins

i al pati de l’escola han tornat les rialles.


Pel camí de les ombres les orenetes fugen,

els matins ara apleguen silencis de falciot

i les noves falgueres verdegen vora el rec.



Júlia Costa, poemes inèdits






10.8.20

DALT DEL TERRAT, EN UNA NIT D'ESTIU

 




Dalt d'un terrat, en una nit d'estiu

Accèssit premi Torrell de Prades, 2005


El terrat pertanyia a tots els veïns de l'escala, segons deien. Però el senyor Magí i la senyora Magdalena, habitants del cinquè pis, antic pis de la portera, n'eren els més beneficiats i tothom els reconeixia la sobirania damunt l'humil mirador del capdemunt de l'escala, potser perquè el seu habitatge era el més remenut i incòmode de tot l'immoble. Les dones de l'escala pujaven de tant en tant al terrat per estendre els llençols i les tovalloles sota el sol dels matins lluminosos i la senyora Magdalena regava els seus geranis de colors càlids, plantats a dins de velles llaunes i d'olles escantonades, en desús. Calia anar molt amb compte amb la quantitat d'aigua per tal de no provocar problemes als estadants dels pisos de sota terrat, que feien la seva vida sota aquelles rajoles vermelles i rústegues i que patien de gotelleres periòdiques amb una gran paciència. 

L'home de la Magdalena, en Magí, s'arrapapava a la seva gandula, durant les llargues nits d'estiu, enverinades de calor xafogosa. En moltes ocasions, quan encara la televisió era un estri exòtic lligat a contrades llunyanes, rebia la visita esperada d'alguns veïns de l'escala. La tertúlia improvisada recollia opinions i comentaris sobre el present més immediat, s'enterbolia amb els records, es decandia i s'enquistava de tant en tant, esquitxada de silencis feixucs. Per damunt del terrat se succeïa el pas dels estels, s'endevinava la caiguda d'algun meteorit de vida breu, el moviment d'un avió escadusser, el vol atabalat d'una rata-pinyada. 

Mira, nena, les llumetes de la Plaça de Catalunya… Els anuncis publicitaris de coloraines, que s'encenien i s'apagaven, tancant un horitzó familiar de carrers i edificis, resultaven un espectacle prou engrescador per a la mainada, que, en aquell temps, es conformava amb ben poca cosa. S'engrunaven, enmig d'aquella enlairada tranquil·litat, històries de la gent gran, estranyes, violentes, misterioses: la guerra, la república, els fets de maig… El senyor Magí assenyalava amb una certa cerimònia uns forats a la paret, produïts pels trets d'aquells dies. Allò va ser ben bé una guerra dins de la guerra. Com l'havíem de guanyar, ves, si els que manaven no s'entenien entre ells? 

El senyor Magí, antic cenetista i vergonyant menjacapellans, evocava amb tristor aquella part de la seva vida: quina desgràcia, matar-nos entre nosaltres… Afegia, resignat, que el present no estava malament, que qui treballava anava fent i que si no et ficaves en res, ningú no es ficava amb tu. Que, ben segur, allò mateix devia passar a Rússia. El senyor Magí, en algunes ocasions en els quals se sentia generós, permetia que les criatures de l'escala ocupessin, ordenadament, les gandules més còmodes. Hi havia una certa discussió, calia establir un ordre, per tal d'accedir als cobejats seients. La mainada, però, acabava fent els seus aparts, explicant-se contes de por, amarats de sang i fetge. Sovint les històries intentaven emular les presentacions de les pel·lícules del cinema de barri i esmerçaven tant de temps en la presentació que ja no quedava estona per al desenvolupament del nucli narratiu: Es veuen unes lletres negres que diuen 'muerte en el castillo de la calavera'. Comença a caure sang, molta sant, de tot arreu, a poc a poc, i les lletres es van tornant vermelles, sent la remor del vent, nyiiiic, nyiiiic, i una música estranya, i es veu una porta que s'obre i una sala plena de tombes i caixes de morts… 

Al terrat calia estar-hi molt quiet. Eren prohibides les corredisses, a voltes inevitables, que provocaven les queixes i planys dels veïns de sota. En Tonet, fill tardà de la Magdalena i del Magí, era un noiet educat, supervivent d'una colla de germans i germanes que s'havien mort molt petits, de diferents malalties infantils acompanyades de misèria i manca de nutrició adient. El senyor Magí havia estat un anticlerical visceral i arrauxat però havia evolucionat cap a posicions més tolerants, escaldat per les circumstàncies. Anava a missa perquè, desesperat amb la pèrdua de la descendència, havia arribat a prometre que faria un canvi radical si el petit Tonet era capaç de sobreviure a totes les tempestes. Fins i tot era capaç de contemplar amb indiferència com en Tonet jugava a fer de capellà i organitzava processons amb la quitxalla de l'escala. Mireu, anar a missa no fa cap mal i jo sóc un home de paraula. Ara, em fotria que el nano se'm tornés una rata de sagristia com aquests Casaplana dels collons, aixó sí que no… 

De vegades la conversa dels adults derivava cap a qüestions una mica escabroses i els infants havien de fer un esforç per comprendre'n el sentit i el contingut mentre mostraven una indiferència total i una innocència acurada. Misteris de la vida, senyores que feien de fulanes, meublés plens de vici, homes que eren de l'altra acera, tomàquets i pendons, artistes del Paral·lel amb vides farcides de pecat. Hi ha roba estesa, comentaven. I abaixaven la veu amb tant poc estil que encara estimulaven més la curiositat infantil. Les orelles s'obrien com pàmpols i l'existència d'un món prohibit accelerava la imaginació i els desitjos precoços. 

En un d'aquells estius curulls de tertúlies i d'estels va pujar al terrat, durant uns quants vespres, l'Adelina Pujades. Era parenta d'una gent de l'escala que la tenien amb ells a causa d'una malaltia de la seva mare. L'Adelina procedia d'un altre món, desconegut per a la resta de gent habitual. El seu pare tenia diners i a ella se li notava en tot: en la brillantor dels cabells, en el color de la pell, en la qualitat de la roba dels vestits i en la conversa. S'afegia amb una certa distància classista als jocs i la xerrameca dels altres infants però parlava d'un món exòtic, ple de platges de la Costa Brava, de torres a Valldoreix, de bicicletes brillants, de cosins ben plantats, de gent que tenia negocis, de viatges, de festes i d'escoles fines. En Tonet trontollava d'enamorament i contemplava embadalit la nena, que semblava haver sorgit d'una revista de cinema. L'Adelina va marxar com havia arribat, com un somni, i fins i tot els seus parents, amb aspiracions i possibles, van abandonar el barri. L'amor primerenc d'en Tonet, efervescent i sobtat, sincer i impossible, es va cremar a la foguera dels somnis perduts. Va ser aquell any en què pujaven a mirar el satèlit artificial, el Telstar, tot allò de l'Adelina. 

El pobre senyor Magí, que feia d'electricista, va morir de forma absurda, electrocutat a causa d'una imprudència. Aquell fet va enfonsar les il·lusions de la Magdalena, que volia veure el seu noi convertit en un senyor de carrera. En Tonet, que era molt treballador i responsable, va entrar de molt jovenet a la lampisteria d'un oncle, per fer d'aprenent. Mare i fill vivien amb poca cosa, però moderadament feliços. Les tertúlies s'havien acabat, els infants de la colla es feien grans i l'escala ja no era cap comunitat coherent i solidària. Acomplexats de viure en un barri suburbial, molts veïns van fer grans esforços per comprar pisos a indrets de més prestigi, per enyorar després, durant tota la resta de la seva vida, els temps de les tertúlies al terrat. Finalment, quan en Tonet es va casar, la família es va comprar un pis a les Corts. Per justificar-se, la Magdalena explicava a les poques veïnes del seu temps que romanien encara a l'escala: Aquell pis, amb el temps, augmentarà de valor, no com aquest, és clar… Aquest barri va a menys, està degradat… A més, sense ascensor, què faria, jo? 

El terrat comunitari va quedar reduït a les seves funcions d'estenedor per a la roba blanca, les llumetes de la Plaça de Catalunya es van amagar darrera dels nous blocs de pisos i la contaminació de tota mena va acabar d'esvanir-les en el conjunt del paisatge urbà. També els estels semblaven haver reduït el seu nombre i la seva qualitat. Amb molt pocs mobles, perquè al nou pis ho volien tot nou, la Magdalena i en Tonet van marxar contents, encara que a la dona allò d'haver de compartir casa i fill amb la jove no li feia massa peça. Les televisions començaven a acolorir-se i durant les nits d'estiu repetien els seus missatges multiplicats, des de les cases amb els balcons oberts de bat a bat per tal de suportar la calor. Amb el temps, el petit pis del terrat el va ocupar una parella centramericana, amb molts nens, un gos i dos gats, que campaven pel terrat lliurement, un terrat infrautilitzat quant a les seves possibilitats socials. L'home, un dia, fent algunes reformes d'urgència, va tapar uns forats a la paret, uns estranys forats que semblaven, però, és clar, no ho devien ser pas, produïts per trets de fusell, i així, definitivament, va quedar esborrat de la història el record veïnal d'un maig malastruc, de tràgiques conseqüències per a la dignitat de l'esquerra. 

3.8.20

OBJECTIUS



OBJECTIUS



Viure el present, tan breu i fràgil,
sentir el passat com un pes mort,
veure el futur sense miratges
i ser el que s’és i fer el que es pot.

Estimar sense floritures,
llegir novel·les d’un temps vell
sentir que tot és res i passa,
que tothom cau de l’escambell.

Fer relatives les misèries
els goigs, la joia, els desenganys,
l’enyorament o l’esperança
i dir: tal dia farà un any.

Sentir el present sense miratges
viure el passat sense rancor,
pensar en futurs sense projectes
passar discretament per tot.

Poesia inèdita, 2019

12.7.20

BALADA DE LA JOVENTUT ARDIDA



Tinc textos que ni recordo haver escrit, com ara aquest poema.




BALADA DE LA JOVENTUT ARDIDA


La llum del sol s’esquitllava
vora la platja dels morts,
matinejaven sirenes
a la roca dels voltors.
Amb la motxilla de sarja
enfilàvem corriols,
i baixàvem a les cales
per banyar-nos i fer un mos.

La llum del sol flamejava,
s’obrien els gira-sols,
les vinyes d’or i maragda
retratàvem des del port.
Volíem llogar una barca
per fer camí cap al nord,
on segons un vell poeta
tot és net i esponerós.

Cantàvem cançons amables,
collíem mores i flors,
una esperança de nacre
es covava als nostres cors.
Ens van dir que a les contrades
més enllà dels set turons
tindríem taula parada
i feina, casa i un hort.

Vorejàvem atzavares,
a les sabates, la pols,
a l’infinit s’encrespava
el mar vora els farallons.
D’aquells dies de miratges
me n’han quedat pocs records,
més enllà de les muntanyes
tot era encara més fosc.

Joventut, com m’enganyaves
quan grimpava pels pujols,
amb un ramell d’esperança
i la frescor d’una font,
i un llibret a la butxaca
fet de terra, d’aire i foc,
i de l’aigua esmunyedissa
d’oceans de tots colors.


Júlia Costa, poemes inèdits (2017)

17.6.20

EL PARC I LES OMBRES: ENTREVISTA




Entrevista feta per l’escriptora Montserrat Galícia, amb motiu de la primera presentació  de la novel·la.


1.-Has nascut i vius al Poble-sec,  però part de la teva família provenia de la Garrotxa, i això es reflecteix a la novel.la, ens en podries parlar?

De la Garrotxa era la meva família paterna, el meu pare va néixer a Mieres. Amb el temps he sabut que el seu avi va anar a Mieres a causa del final de les guerres carlistes, però que era de Beget. És una comarca fascinant, misteriosa, amb molta història i que m’ha inspirat una mena de geografia imaginària centrada en un poble inventat, que recorda Mieres però no ho és, Userda.

2.-Fes-nos cinc cèntims dels teus autors de referencia, allò que es diria, els que t’han influït...

Podria fer una llarga llista i me’n deixaria molts. Fa anys sempre mencionava els grans autors del XIX, Tolstoi, Balzac, Galdós. Però m’agrada molt llegir i sempre descobreixes coses noves i tot acaba per tenir un pes a l’hora d’escriure, de vegades, fins i tot, sense ser-ne conscient.

3.-A l’hora de fer la novel.la, què va ser primer, el crim o la investigadora, la Mila?
Potser la Mila, tot i que va ser un personatge que em va venir al cap amb una certa dosi d’ironia, una mena de mestra com jo, jubilada, sense cap aspecte personal rellevant... Una mena de Marple del Poble-sec. Però el personatge se’m va anar complicant i va agafar vida pròpia.

4.-Que té de novel·la de gènere?
Alguns elements recurrents en els llibres d’enjòlit, un crim, misteris del passat, secrets familiars, uns quants sospitosos, una dona tafanera que no ho veu clar, un investigador jove i sense massa ambicions, rebotat d’altres feines...

5.-Destrueix la idea de gènere que podríem tenir? I això és bo?
Crec que, en molts aspectes, si que no respon al que entenem per novel·la de misteri, avui els límits, fins i tot del que és o no és novel·la, un tema que fa anys va generar moltes discussions i molt debats, son prims i estantissos. No sé si és bo o dolent, això depèn de la percepció dels lectors i del valor literari que pugui tenir, més enllà, fins i tot, de l’argument.

6.- En algunes ocasions has dit que en aquesta novel·la hi ha personatges de novel·les anteriors, quins serien?

A moltes novel·les recupero personatges anteriors o que, en algun altre llibre, van sortir de passada. Això ho feia Galdós i ho han fet d’altres autors, jo crec que en ocasions sap greu abandonar del tot personatges que t’has inventat. Aquí hi ha, per exemple, l’evocació d’un personatge tèrbol, una mena de patum de la cultura catalana però que, en realitat, tenia moltes ombres i una tirada inquietant a les adolescents.  També hi ha referències a esdeveniments reals, amb noms i circumstàncies canviades, i que es mencionen en alguna altra novel·la meva.

7.- I finalment,  la Mila continuarà resolent misteris
 M’agradaria força, i, de fet, tinc alguns arguments al cap. Però tot vol temps, reflexió i endegar una història sòlida i ben explicada. Espero que sigui així.


14.6.20

EL PARC I LES OMBRES, ESTAT DE LA QÜESTIÓ

EL PARC I LES OMBRES - Júlia Costa | Stonberg Editorial

Les circumstàncies han fet que això del virus i el confinament coincidís amb la promoció del meu darrer llibre. Algunes presentacions no s'han pogut fer i ara, de cara a l'estiu, i encara sense una normalitat efectiva, em temo que tot plegat quedarà abaltit. De tant en tant, en aquest blog, aniré recordant el llibre i alguns comentaris que m'han fet sobre el seu contingut, gent que també escriu tot i que no pertanyin al grem de les patums oficials del sector.

Fa anys l'antic diari AVUI, els dijous, publicava un suplement literari molt interessant en el qual el llibre català, escrit i pensat en català, hi tenia un espai gairebé sempre. El diari va ser abduït pel PUNT i ja no és el mateix. La Vanguardia havia tingut un bon suplement literari al qual, durant un temps, va dedicar un espai al llibre català. Aquell suplement es va reconvertir en una barrija-barreja que es diu Cultura i fins i tot això tan eclèctic de la cultura ha quedat darrerament reduït a la minima expressió.

Com que cada dia surten més llibres i hi ha menys espais on comentar llibres, sigui a la premsa o als mitjans de comunicació, que algú mencioni algun volum no mediàtic és un miracle, si no tens coneguts i saludats en el sector. I encara. Molts llibres que s'arriben a ressenyar i comentar als diaris convencionals els ha escrit gent del mon del periodisme, habituals de les tertúlies, persones que ja son 'a dins', vaja. A més a més existeix una tendència estranya a escriure 'la novel·la', sembla que és un gènere de prestigi i cantants, historiadors, actors i, evidentment, periodistes, intenten incidir en un mercat saturat i complex. Molts llibres que es venen -relativament- bé pertanyen a autors i autores que ja son 'famosos' o populars. No entro en el tema de la qualitat, subjectiu i espinós i que podria generar molta teoria inútil.

Al blog, per tots aquests motius i d'altres, aniré donant ressò a fragments d' alguns comentaris que m'han fet sobre el llibre persones amigues, moltes de les quals, també, escriptores. Com ara aquest, que pertany al programa Cafis de Lletres, de Ràdio Sant Celoni, de Sílvia Romero:

...la riquesa expositiva de la novel·la que ens ofereix Júlia Costa no acaba pas aquí. Perquè les investigacions els duen a documentar-se i indagar al voltant d’assassinats i morts antigues. Em refereixo a crims ocorreguts fa un munt d’anys, en alguns casos inventats de cara a la recreació literària, però en altres casos basats en crims reals que van tenir lloc aquí, a casa nostra. Cosa que provoca en nosaltres, el lectors, la curiositat d’indagar, també, per conèixer més aquestes truculentes històries d’una època passada però que, ben mirat, tenim encara aquí, ben a prop. 

És, doncs, una novel·la que es mou entre el thriller i la denúncia, amb alguna que altra dosi d’ironia, i ambientada a cavall de Barcelona, que és on té lloc l’assassinat amb què iniciem la lectura, i d’altres poblacions de Catalunya o del microcosmos literari a què ens té acostumats Júlia Costa, que llibre rere llibre ha creat la seva geografia personal, ben sovint fàcilment identificable. 


El tema de la distribució editorial, avui, és també complicat. El Parc i les Ombres el podeu comprar directament a l'Editorial Stonberg i, és clar, a Amazon. Qualsevol llibreria amb interès el pot aconseguir, així mateix, amb facilitat. Al meu barri tinc sort de la Núria de la Papereria llibreria Nitus, que té tots els meus llibres i m'avisa quan se'n ven algun. 

A la web de l'editorial també es poden llegir alguns comentaris sobre el llibre que han fet els seus primers lectors i lectores.




23.3.20

COBLES POBLE-SEQUINES DEL CONFINAMENT (2)


Confinada a la llar meva, 
jo, presonera innocent
ploro quan pelo la ceba
per fer el menú del present.

Molt lenta la vida passa
mentre endego el meu dinar,
no goso sortir de casa
per si em renya algun urbà.

La primavera s'amaga
més enllà del meu balcó
i aquesta imprevista plaga
sembla que va de debó.

M'envien moltes cantades,
i missatges filosòfics
i consells i parrafades
amanides amb grans tòpics.

Molta gent va perdent feines,
menys els polítics, crec jo,
que ens avisen cada dia
dient que ens portem millor.

Sort del guasap, amb el qual,
parlo amb amics a tot hora
un invent fenomenal
que molta gent no valora.

No em vull fer il·lusions estranyes
sobre la fi del conflicte
ni per matar les migranyes
somniar en viatges a Egipte.

Ara he de dur un paperet
com allò del 'vull anar'
que digui d'on he sortit
i fins on vull arribar.

Vestida de confinada
surto per llençar la brossa
i torno a casa apressada
ja que pel carrer fas nosa.

S'acabarà aquest excés?
Tornaran els dies clars?
Anirem al Corte Inglès
a consumir adelerats?

En lloc de a casa tornar,
per Nadal, amb els torrons,
més aviat volem guillar-ne
i rodar per aquests mons. 

M'enfonso en el bon consol
d'una lectura encertada
per passar aquest feixuc dol
de tan incerta durada.