23.3.20

COBLES POBLE-SEQUINES DEL CONFINAMENT (2)


Confinada a la llar meva, 
jo, presonera innocent
ploro quan pelo la ceba
per fer el menú del present.

Molt lenta la vida passa
mentre endego el meu dinar,
no goso sortir de casa
per si em renya algun urbà.

La primavera s'amaga
més enllà del meu balcó
i aquesta imprevista plaga
sembla que va de debó.

M'envien moltes cantades,
i missatges filosòfics
i consells i parrafades
amanides amb grans tòpics.

Molta gent va perdent feines,
menys els polítics, crec jo,
que ens avisen cada dia
dient que ens portem millor.

Sort del guasap, amb el qual,
parlo amb amics a tot hora
un invent fenomenal
que molta gent no valora.

No em vull fer il·lusions estranyes
sobre la fi del conflicte
ni per matar les migranyes
somniar en viatges a Egipte.

Ara he de dur un paperet
com allò del 'vull anar'
que digui d'on he sortit
i fins on vull arribar.

Vestida de confinada
surto per llençar la brossa
i torno a casa apressada
ja que pel carrer fas nosa.

S'acabarà aquest excés?
Tornaran els dies clars?
Anirem al Corte Inglès
a consumir adelerats?

En lloc de a casa tornar,
per Nadal, amb els torrons,
més aviat volem guillar-ne
i rodar per aquests mons. 

M'enfonso en el bon consol
d'una lectura encertada
per passar aquest feixuc dol
de tan incerta durada.





20.3.20

COBLES POBLE-SEQUINES DEL CONFINAMENT (1)




Més d'una persona coneguda em demana literatura i opinió sobre el tema central dels dies que ens acullen. De moment tan sols se m'acudeixen frivolitats com aquestes, la meva inspiració no es troba en el seu millor moment:




Fa com qui diu, quatre dies,
ens fotíem dels xinesos,
i ara en això d’aquest virus
ells ja son uns grans entesos.

I els coreans, ja ho veieu,
la pandèmia han controlat
i aquí encara no entenem
el perquè ens han confinat.

Fa una setmana tot just
fèiem vida rutinària,
i ens han donat un disgust
que ja em provoca urticària.

Dibuixo, llegeixo, canto,
escric guasaps a tot déu
i em poso la mascareta
quan surto pel meu conreu.

D’acudits tothom en pensa,
buidem el supermercat,
i enyorem la vida antiga
i l’antiga llibertat.

Em deien: ‘encara ets jove’
i ara sóc del grup de risc,
aviat canvien les coses
en aquest món imprecís.

Teletreball, cap a casa,
criatures engabiades,
sort dels ipods i tauletes
que van ser tan bescantades.

Dels polítics inefables
ni ho comento, no m’agrada
que m’ho expliquin tot a mitges
i que em tinguin arrestada.

Què hi farem. Ben poca cosa
es pot fer en aquest moment.
Si t’escapes, ve un urbano 
i et botzina amablement:

-Jaia, vaig cap a casa,
i no aturi el seu camí,
que la propera vegada
la multaré si o sí.

Ja sé que al nostre planeta
hi ha gent que està molt pitjor,
i que, per cert, aquests dies,
no veig al televisor.

Avui molt ben habillada,
he anat a comprar manduca,
i ja no penso sortir
si no és que tot  em caduca.

Bé doncs, què us haig d’explicar?
en aquesta situació
tots esteu si fa no fa
i en perill d’estar pitjor.

Paciència doncs, a llegir,
a mirar-nos culebrots,
a fer puntes al coixí
i a telefonar els nebots.

(continuarà)





18.2.20

NOVA PRESENTACIÓ DE 'EL PARC I LES OMBRES', A BADALONA


El dia 2 de febrer, dilluns, faig  una nova presentació de la meva darrera novel·la, en aquest cas, a Badalona, gràcies a la Roser Padrós i la Plataforma Anastàsies. Si voleu fer turisme de proximitat, ja ho sabeu, us espero en aquesta bonica i històrica ciutat!!!

15.2.20

EL PARC I LES OMBRES

EL PARC I LES OMBRES - Júlia Costa

La meva darrera novel·la segueix el seu camí, després de dues presentacions, una a la Biblioteca Francesca Bonnemaison i, l'altra, a la Biblioteca Francesc Boix. A primers de març en faré una altra a Badalona. Copio les referències sobre el seu contingut, que també podeu llegir a la web de l'editorial:

EL PARC I LES OMBRES pot semblar, d’entrada, una novel·la de gènere. Hi trobarem una mort que cal esbrinar, la d’un jove periodista que està investigant crims del passat, oblidats i que van passar a Catalunya. Però la narració va molt més enllà, reflecteix la distància entre les classes socials, a Catalunya, malgrat la relativa permeabilitat assolida en les darreres dècades, els prejudicis, que sovint freguen el racisme, vers els nouvinguts actuals, l’egoisme inevitable que sura quan cal defensar els nostres, la corrupció assumida i les ferides mal curades. 

En aquest context la Mila, una mestra jubilada, vídua i desvagada, ajudarà un seu antic alumne, immers en un cert desconcert vital, a treure l’entrellat d’uns fets en els quals convergeixen molts personatges, tot un mosaic de gent molt diferent, unida pel destí, la casualitat i les circumstàncies, en un moment precís, al volt d’un fet violent imprevisible. El passat no desapareix mai del tot, per més que a vegades el vulguem oblidar. Pot afectar el present i pot ser que no interessi evocar coses com ara les seqüeles de la Guerra Civil, les misèries de la postguerra, el franquisme sòrdid, el catolicisme aclaparador, o aspectes més recents, com ara el consum de droga o els efectes del VIH. 

Avui els nouvinguts de tot el món són mirats amb recança potser, fins i tot, per aquells que també van ser mirats de la mateixa manera, en uns altres temps. El foraster sempre inquieta, encara més si és pobre i diferent de la majoria. No és fàcil tirar endavant quan les condicions són poc favorables i els sectors amb poder i diners tenen interès, en general, a mantenir els seus privilegis. 

No hi ha bons ni dolents del tot, en aquesta història, depèn del moment, de l’entorn, del context. No som sempre iguals ni inalterables. No podem viure sense riscos ni deixar de cometre errors, que de vegades poden ser molt greus. El llibre transita per diferents zones urbanes i rurals, Montjuïc, L’Hospitalet, la part alta de Barcelona, la Catalunya profunda, les colònies tèxtils. Hi ha molts mons, i la gran majoria són ben a prop nostre.

Avui la distribució és complicada i els llibres no mediàtics duren poc als taulells de les llibreries però el podeu trobar demanant-lo a l'editorial, que té molt bon servei, o bé a Amazon. I al meu barri, com sempre, a l'emblemàtica i històrica papereria-llibreria NITUS, on també podeu trobar d'altres llibres meus, de narrativa o poesia.

4.12.19

PARAULES FRÀGILS I AMISTATS SÒLIDES


Un company de feina, davant les meves queixes sobre el poc ressò d'un dels meus llibres, em va comentar que la literatura tenia, en ocasions, una vida molt llarga. Ho vaig poder comprovar dilluns, llegint els meus poemes de Les Fràgils Paraules i La Pols dels Carrers als participants als tallers de poesia de Calàbria, 66, menats per la Maica Duaigües i als quals em va convidar un amic de la infantesa, també amant de la poesia i molt bon lector, el Lluís Franquesa.






Fotografies: Maica Daigües

Un vespre inoblidable, entre amigues, amics i poesia.

24.11.19

LES FRÀGILS PARAULES I D'ALTRES POEMES


La Maica Duaigües i el Lluís Franquesa, del grup de Tertúlies Poètiques de Calàbria, 66, m'han convidat a llegir la meva poesia el dilluns, 2 de desembre. A les set del vespre, si voleu venir.

13.11.19

A TRENC D'ALBA, UN DIA D'HIVERN


Garbells per als malsons, estranyes caravel•les,
avaren al recer del port dels saltamarges,
mentre la nit s’esmuny darrere les carenes,
somnis d’immensitat, als coixins del matí.

Esvinçades cançons s’esbraven en la fosca,
on escàpola fujo de radiants claredats
i un brot de trepadella floreix a la codina,
i acull tendres carícies d’un sol encara feble.

Màgiques trebinelles foraden murs esfèrics,
per on fugen les fades i els records baladrers,
sota boires antigues, cercant una rondalla,
plena de follets savis, que allunyen els paranys.

Els corcs de les sospites malmeten calaixeres
on reposen antigues camises de dormir,
però un raig de llum novella dibuixa nous paisatges
fets de futur molt tendre, al capçal del meu llit.

Estovo rosegalls amb aigua de gorgs màgics
per endegar un dinar a l’Hostal dels Orats,
i un ordinador nou, abaltit a la sala,
m’acull una comanda d’aliments excessius.

Brogit de festes tendres em floreix a les golfes
de la casa petita on viuen els meus morts,
i em retrobo amb el dia, que dibuixa miratges,
als bassals que la pluja ha deixat al carrer.

Tot es nou uns instants, tot em sembla possible,
un baf d’eternitat amara els viaranys,
les voreres estrenen atzaroses misèries,
i els gratacels s’apropen a un cel emmascarat.

L’esperança reposa a la màgica cambra
dels misteris que encara amaguen el seu truc,
i del barret més negre del firaire que passa
s’escapen papallones de colors resplendents.


Júlia Costa, La Pols dels Carrers, Meteora