4.12.19

PARAULES FRÀGILS I AMISTATS SÒLIDES


Un company de feina, davant les meves queixes sobre el poc ressò d'un dels meus llibres, em va comentar que la literatura tenia, en ocasions, una vida molt llarga. Ho vaig poder comprovar dilluns, llegint els meus poemes de Les Fràgils Paraules i La Pols dels Carrers als participants als tallers de poesia de Calàbria, 66, menats per la Maica Duaigües i als quals em va convidar un amic de la infantesa, també amant de la poesia i molt bon lector, el Lluís Franquesa.






Fotografies: Maica Daigües

Un vespre inoblidable, entre amigues, amics i poesia.

24.11.19

LES FRÀGILS PARAULES I D'ALTRES POEMES


La Maica Duaigües i el Lluís Franquesa, del grup de Tertúlies Poètiques de Calàbria, 66, m'han convidat a llegir la meva poesia el dilluns, 2 de desembre. A les set del vespre, si voleu venir.

13.11.19

A TRENC D'ALBA, UN DIA D'HIVERN


Garbells per als malsons, estranyes caravel•les,
avaren al recer del port dels saltamarges,
mentre la nit s’esmuny darrere les carenes,
somnis d’immensitat, als coixins del matí.

Esvinçades cançons s’esbraven en la fosca,
on escàpola fujo de radiants claredats
i un brot de trepadella floreix a la codina,
i acull tendres carícies d’un sol encara feble.

Màgiques trebinelles foraden murs esfèrics,
per on fugen les fades i els records baladrers,
sota boires antigues, cercant una rondalla,
plena de follets savis, que allunyen els paranys.

Els corcs de les sospites malmeten calaixeres
on reposen antigues camises de dormir,
però un raig de llum novella dibuixa nous paisatges
fets de futur molt tendre, al capçal del meu llit.

Estovo rosegalls amb aigua de gorgs màgics
per endegar un dinar a l’Hostal dels Orats,
i un ordinador nou, abaltit a la sala,
m’acull una comanda d’aliments excessius.

Brogit de festes tendres em floreix a les golfes
de la casa petita on viuen els meus morts,
i em retrobo amb el dia, que dibuixa miratges,
als bassals que la pluja ha deixat al carrer.

Tot es nou uns instants, tot em sembla possible,
un baf d’eternitat amara els viaranys,
les voreres estrenen atzaroses misèries,
i els gratacels s’apropen a un cel emmascarat.

L’esperança reposa a la màgica cambra
dels misteris que encara amaguen el seu truc,
i del barret més negre del firaire que passa
s’escapen papallones de colors resplendents.


Júlia Costa, La Pols dels Carrers, Meteora

10.10.19

EL PARC I LES OMBRES, NOVA NOVEL·LA

Aviat sortirà un altre llibre meu, en aquest cas una novel·la. 

Tot i que al llibre hi trobareu un crim per resoldre crec que no es pot etiquetar ben bé com a novel·la negra ja que hi trobareu molts temes: el pes del passat, la distància entre les classes socials, la immigració, la Barcelona del present, l'inexplicable capteniment humà quan la por ens empeny a defensar la nostra tranquil·litat...

Això sí, hi trobareu dues persones disposades a esbrinar els fets i les seves circumstàncies,  en la millor tradició del gènere d'enjòlit tradicional, una mestra retirada i un seu antic alumne. 

La primera presentació serà, com indica la tarja, a la BIblioteca Francesca Bonnemaison, carrer de Sant Pere Més Baix, 7, Barcelona. El dijous, 7 de novembre, a les 19:00. La presentació la farà l'escriptora i amiga Montserrat Galícia, sobre qui ja he escrit en diferents ocasions.

La segona, que ja aniré anunciant, serà al meu barri, el Poble-sec, a la Biblioteca Poble-sec - Francesc Boix, a les 19:00, el dia 10 de desembre, un dimarts. Comptarem amb la pianista Mònica Trueba i amb l'escriptora Sílvia Romero.

Aquestes presentacions son també una bona excusa per retrobar amics i amigues que fa temps que no veiem. 


5.7.19

ESTIU






L'estiu té solituds i fins i tot
sento l'absència dels qui ja són morts
amb més intensitat que quan l'hivern
escampa l'escalfor de tantes festes
al meu entorn.

L'estiu és un final, la vida passa
entre la xafogor de la ciutat
i les platges on sembla que un mar fràgil
s'empassi navegants i nedadors
en l'anònim conjunt que conformem
els éssers vius, damunt la sorra tendra.

A muntanya és encara més palesa
aquesta solitud. 
                                 A poc a poc
s'escurcen ja les tardes. Els camins
semblen perdre's al fons dels horitzons
en el no res del mar de les distàncies.

Deu ser l'edat, em dic. 
                        Però m'enganyo,
ja quan era petita, quan la vida
estenia misteris davant meu
i tantes existències imprevistes,
sentia, com avui, de tant en tant,
a l'estiu, sota el sol tan inclement,
una mena d'enyor desesperat
que congriava tristors inexplicables
que irritaven, recordo, la gent gran
del meu entorn, car no les entenien.

Tornarà la tardor, serem més grans,
la fresca forjarà seguretats
i ganes de sortir a escampar la boira
sense aquestes frescors artificials
que ens aclaparen i que fan que estiguin
les finestres tancades, soterrats
al cau dels somnis fets de migdiades.

La gent, per oblidar les solituds,
viatja i es distreu. I quan acaba
el viatge, t'ensenya, melangiosa,
un munt inútil de fotografies
i filmacions. 
                               Inútil esperança
de fer eterns els minuts que han esberlat
cercant qui sap quins móns sense sentit.


Imatges i paraules, poèmes inèdits, Júlia Costa, 2017

21.5.19

LA PRIMERA ROSA



Faig un retrat a la primera rosa
que he vist al vell jardí de la infantesa,
avui un lloc on els fantasmes suren
mentre tan sols soc jo qui els pot percebre.

Em costa de percebre sons i olors,
matisos als tons febles de les plantes.
El temps s'emporta engrunes dels sentits
a poc a poc, sense que te n'adonis.

La pluja ha netejat la pols efímera,
xisclen els nous falciots de temporada,
neden cap-grossos als estanys de plata.

Els infants del present embadaleixen
pares i avis, i la vida passa,
sota el miratge de la primavera.


Júlia Costa, Imatges i paraules, poemes inèdits, 2019


11.5.19

ANIVERSARI DE L'ESCRIPTORA OLGA XIRINACS, HOMENATGE





L'amor s'amaga entre la boira,
sota les aigües, al costat d'un vaixell;
l'oculta un tros de seda, un feix de plomes,
una xarxa amb escata
o una màscara negra.
Una bengala il·lumina,
el separa un carrer, una finestra,
la grua, els docs, un mur,
l'aire mateix que passa
entre les ales dels coloms,
que li besa els cabells,que s'emporta el seu cos,
que mira, escolta i calla,
que navega i que es perd.


XIRINACS, Olga,  dins Óssa Major. Poesia Completa (1977-2009)