12.3.17

HAN PASSAT TRETZE ANYS I EL MON SEGUEIX DONANT VOLTES

Resultat d'imatges de 13 años 11 m

Ahir va fer tretze anys de l'atemptat de l'onze de març, a Madrid. Jo era a l'aula d'informàtica, aleshores n'era la coordinadora, i una companya va entrar esverada i em va explicar que a Madrid havia explotat una bomba, que hi havia més de vint morts, i va començar a cercar informació a la xarxa. Aquell nombre inicial es va multiplicar per deu i els fets van tenir conseqüències diverses, aquelles van ser unes víctimes incòmodes en molts aspectes, per desgràcia.

Anys després vaig anar a Madrid i vaig visitar el memorial que se'ls havia dedicat, a l'estació. Aleshores estava cuidat però fa un temps algú va cridar l'atenció sobre la deixadesa en la qual havia caigut aquell espai. M'imagino que enguany el deuen haver endreçat, s'ha inaugurat un monument i tot i els poders públics han aprofitat l'avinentesa per sortir als diaris. La historia dels atemptats i de tot el que va passar després va evidenciar moltes de les febleses d'una Pell de Brau, amb país nostrat inclòs, que no acaba de trobar el seu camí i on tot topa amb capelletes, partidismes, prejudicis, fatxenderies i covardies.

Els problemes als avions han generat un munt de mides de seguretat que freguen l'absurd, però resulta impossible establir aquestes mides tan exagerades al món quotidià dels metros i els trens de rodalies, és clar, on resultaria molt fàcil fer-ne una altra de grossa si en algun moment quatre desgraciats a qui han adoctrinat es veiessin empesos a venjar-se d'un món injust estossinant innocents que tenen poc a veure amb els seus problemes. Quan passa el que sigui, avui, ens envien els psicòlegs i es generen protocols però poden passar tantes coses que hem d'assumir que fins en el món ben peixat que ens envolta ens cal anar a les festes amb el cor esforçat, com a la guerra, com va escriure Maragall en el temps de la bomba del Liceu.

Amb motiu de l'atemptat la televisió, aquells dies, va aturar la programació, amb dues excepcions: va continuar l'emissió de publicitat i no es va suprimir el futbol, faltaria més. A això de la publicitat fa referència aquest poema que vaig escriure aleshores i que més endavant es va publicar, amb d'altres, a La Pols dels Carrers.  El recupero avui, per recordar, però ens enganyem a fons si pensem que en no oblidar evitem que els disbarats es repeteixin. La publicitat, amb el consum que se'n deriva, i el futbol, però també un esport de consum de masses que avui ens paralitzarà la ciutat durant tot el matí, evidencien el surrealisme vital del qual escrivia fa poc en l'altre blog. Potser és que ens calen aquestes frivolitats, per sobreviure amb una mica d'alegria vital, ni que sigui de plàstic, qui sap. Els opis del poble, avui, compten amb un munt de variables. Un altre tema és si es pot viure sense una mica d'opi.


FEM UNA PAUSA, PER ANAR A PUBLICITAT

(11-3-2004)


La televisió parla de desgràcies i penes
de guerres que no acaben, d’un atemptat sagnant.
Els cossos esqueixats ens amarguen la tarda
i el dolor ens aclapara, impotents, al sofà.

Però s’atura de sobte la desgràcia propera
i una noia mig nua ens ofereix perfum.

La televisió explica com els valors es perden,
els experts pontifiquen sobre el com i el perquè.
la violència arrossega els infants i les cases
i dones maltractades no troben protecció.

Però s’atura de sobte tota pena excessiva
i un cuiner somrient ens prepara un pastís.

I quan una tragèdia ens toca de la vora
i tot es paralitza a l’entorn d’aquell fet
i els rostres s’enfosqueixen i moren els somriures
i s’apaga el cinema i el teatre i el ball,

fins i tot aleshores les pauses dels anuncis
entonen un rosari de greus frivolitats
i obren el seu mercat de productes inútils
sense por ni respecte ni pietat ni dolor.

El gran supermercat del món i de la vida
sempre roman obert, proper i acolorit,
al racó de la llar on plorem infortunis
i apedacem amb cura un mitjó foradat.


Júlia Costa (La Pols dels Carrers, Meteora. 2006)

1.2.17

RESIGNACIONS


La ciutat, ni llunyana ni propera,
acull els esperits dels resignats:

els escriptors inèdits,
sense fama
i amb talent condemnat a fer-se fum,
poetes ignorats 
o poc llegits,
actors i actrius que foren secundaris,
amables rostres d'un repartiment
on mai van ser els primers 
ni inoblidables,
ballarines efímeres, etèries,
sense sort ni mitjans ni tan sols feina,
dependents  de comerç, 
sense botiga pròpia,
emprenedors que es varen arruïnar
malgrat el seu enginy,
les malcasades,
que creien que l'amor era una sòlida
raó per a una vida compartida,
els concos vells 
que van deixar passar
la joventut, cercant una princesa,
el pintor de parets 
que potser un dia
va voler ser Picasso,
la metgessa
impotent quan moria aquell infant
que no va tenir temps de resignar-se,
la mestra, 
que ensenyava bajanades
i avui recorda les lliçons inútils
convertides en dogmes estantissos,
el paleta, 
enfilat a les teulades
de cases que en cap cas serien seves,
músics sense auditoris, 
condemnats
al racó d'un carrer on tot just s'aturen
quatre passavolants,
el futbolista
que jugava tan bé i no va passar
d'un equip de tercera regional,
el lluitador per tantes grans idees
que contempla, 
impotent,
com els fatxendes
somriuen als cartells electorals,
i el pidolaire
que un dia va ser infant, va tenir somnis
modestos,
una casa, una família, 
una feina 
malgrat que fos precària,
una vida mediocre però segura,
i avui dorm al portal d'un gratacels
on s'apleguen els somnis impossibles
dels resignats anònims del demà.

Julia Costa, poemes inèdits, 2017

21.1.17

SANT PAU DEL CAMP


On el món del present aplega vida
humil, i passatgers de tot arreu,
al costat d'una escola sorollosa
on els infants aprenen a estimar-se
malgrat els prejudicis i les pors,
al camí cap a la ciutat fatxenda,
que passa per bars vells, botigues noves,
mercenaris amors, amb grans fornades
de noies destinades a l'oblit,
i per l'amable magatzem de somnis
on s'acullen històries del cinema
a preu modest, amb marginats que dormen
arrecerats als murs contemporanis,
a prop d'un animat poliesportiu
on els adolescents que s'enamoren
per primera vegada, fan barrila
sense pensar en futurs ni en galindaines, 
Sant Pau del Camp, testimoni dels segles,
em veu passar sovint i li dedico
el record de pregàries oblidades
al cartipàs de la meva infantesa.

Alguns carrers amb noms de sants aplegeun
pecats antics, de dames del capvespre, 
d'aquí que un d'ells, després dels sants, recordi 
la redempció de pobres penedides
que la misèria va confondre un dia
amb pecadores de categoria,
aquelles que poblaven enjoiades
les llotges cares del Liceu proper,
allà on el carreró dels més humils
desemboca a la Rambla sempre plena
de gent d'aquí i d'allà, que, encuriosida
retrata les escenes pintoresques
d'un decorat que amaga les misèries.

Aquí els records de la infantesa suren,
i veig encara, de la mà del pare,
acostar-se una tieta resistent,
cosina del meu avi, ben mudada,
amb el tortell tan bo de can Massana
i un paquet misteriós amb la joguina
que al seu carrer de Santa Margarida
havien dut els reis, per a nosaltres,
mentre els embriacs insomnes inquietaven
la innocència d'aquells dies de festa.

Vells jubilats encara tenen cura
d'uns horts moderns, com els monjos d'abans,
on l'univers, contradictori i tendre,
atemporal, romàntic i maldestre,
atura el temps, oblida les mancances
i forneix esperança als pelegrins.

Sant Pau del Camp espera i reconforta,
i escampa el seu alè d'eternitat
entre els sorolls de la ciutat inquieta,
com un oasi de sagrats silencis
on jo destijaria fer ben meus
tots els llenguatges, tots els déus possibles,
totes les pàtries, totes les ciutats
i totes les riqueses que no poden
comprar res més que pau entre tants dubtes
o una almosta de fe en què tot millori
per a tothom. 

                    La història es fa petita
davant del campanar, i el sol escampa
vida, llum i esperança inalterable
damunt de tots nosaltres, amb tendresa.


Júlia Costa, poemes inèdits, 2017






6.1.17

NIT DE REIS I MATÍ DE JOIA

Resultat d'imatges de epifania

Recupero un parell de poemes dedicats a la festa d'avui, un de més nostàlgic i un de més alegre:



Nit de Reis

Venien els Tres Reis de llunyanes muntanyes
al barri on l’hivern nou feia cristalls de festa
i aquell temps vell farcit de migradeses
escampava un alè de gran prosperitat.

No hi havia cap altre instant de meravelles
com el matí de Reis en una casa humil
amb els paquets guarnits que s’acaramullaven
damunt d’aquella vella taula del menjador.

Oblidaven neguits, els grans, i maltempsades,
i guerres, desenganys, feines sense futur,
davant de l’evidència d’uns Reis sense cap regne
amb camells voladors i patges esforçats.

Dels misteris antics, cap com aquell em sembla
avui tan evident, i no pas pels regals
ni per la nit de somnis, quan tot era possible,
ni per aquelles nines ni per aquells soldats.

El miracle més gran eren els grans, la joia
dels seus ulls que brillaven, tan innocents i clars.
Les seves il·lusions, més que no pas les meves,
poblaven el matí de joia resplendent.

Ara també sóc gran i veig com n’és de fàcil
fer-te estimar de xic, sense esforçar-te gens,
tan sols si creus els contes que expliquen els qui enyoren
allò que un dia creien, quan també eren infants.

No és pas aquesta festa cosa de criatures,
és una primavera de records escapçats.
Comprovar que tot torna i que tot és possible,
a les grans caravanes dels reis omnipotents.





NIT DE REIS


Sota la nit de gener
entre boires i muntanyes,
han viatjat els tres reis ,
resplendents de pols daurada,
pel desert de l’infinit,
en camells de xocolata.

Porten les carrosses plenes
de joguines ben triades.
Pilotes, nines i trens,
i ordinadors amb pantalles,
on pots veure tot el món
des de les cambres de casa.

Porten mitjons i jerseis,
abrics, barrets i flassades,
disfresses, fireta, jocs
d’aquests per jugar a la taula,
llaminadures, titelles,
i un munt de coses estranyes.

-Com està canviant el món!
-Melcior, enfadat, s’exclama-
No m’agraden els joguets
electrònics, que fan ara-.
És un rei tradicional,
de costums encarcarades.

-Melcior, estàs envellint!
-en Gaspar respon amb calma-.
És jove i és coratjós
I  la novetat l’exalta.
Amb els estris tecnològics,
ell hi té la mà trencada.

Baltasar, el morenet,
cavalca en silenci, calla.
Porta a les mans un antic
llibre de tapes folrades
on hi ha la història del món
i cinquanta mil rondalles.

El sol comença a sortir
rere muntanyes de nata.
Els reis estan molt cansats,
la seva gent, esgotada,
de tant pujar pels balcons,
amb la bossa carregada.

Tornaran cap a l’orient,
ho faran ben a trenc d’alba,
doncs tenen un hotelet
a un oasi amb llacs de plata
on reposen durant l’any
de tota aquesta feinada.


Júlia Costa, Les fràgils paraules, Ushuaia, 2015

2.1.17

ANTICS SILENCIS


L'hivern damunt del mar. Antics silencis
s'esmicolen al port domesticat
per on passeja un munt de pelegrins
que compren galindaines i es retraten
amb un paisatge de clarors somortes
darrere seu, sense pensar en tragèdies
ni en mars amb ones ben poc innocents.

El temps s'emporta els morts i la nostàlgia,
les il·lusions, tan fràgils, les proclames,
les frases fetes, les consignes velles,
la joventut, les festes i les frases
repetides a un munt de samarretes
i a les acolorides enganxines
que esquitxen aquest món tan poc amable.

Cal viure, no sé com ni els objectius
que ens empenyen a riure i fer barrila,
a esmerçar en francesilles els estalvis,
a embolicar presents i fer llaçades,
i a marcar el calendari amb vermellors
lligades a la història, a les rondalles
i a les celebracions de tota mena.

Potser ens han conformat, qui sap per què,
amb un ordinador com de fireta,
que fa que encara ens aturem seriosos
davant d'un sol ponent, d'un mar en calma,
d'un moment tan estrany i imprescindible
com aquest del capvespre vora l'aigua
on s'emmiralla la ciutat amable.

Júlia Costa, Imatges i Paraules, poemes inèdits, 2017


19.12.16

NADAL, 2016


NADAL, 2016



Enmig de multituds retrobarem silencis,
penjarem fanalets i papers de colors.
Lluentons fets d’espurnes de mirallets de pluja
encendran  noves torxes pel camí dels pastors.

Amb farina de neu, amb àngels i amb dimonis,
amb àvies amb filoses i un pescador pacient,
amb llenyataires vells i rabadans escèptics,
conformarem un poble igual i diferent.

Un infant, una cova, un pare i una mare,
una mula i un bou, les antigues cançons,
uns records esvaïts, avantpassats que tornen
als instants que acomboien les neules i els torrons.

Un any que ja s’escola pel cistell de la vida,
uns reis que cerquen sempre un miracle imprecís,
una pau a la terra que sembla tan llunyana,
la bona voluntat, que acull el desencís.

Una esperança encara, imprescindible i sàvia,
un camí il·luminat per un estel etern,
i la gent que ens estima i paquets amb llaçades
al balcó de la llar, en un mati d’hivern.

Júlia Costa, desembre 2016

8.12.16

PUNTUACIÓ




Resultat d'imatges de TRACTAT DE PUNTUACIÓ

PUNTUACIÓ           

Vaig iniciar amb majúscula el quadern de bitàcola,
després hi vaig escriure projectes en negreta,
vaig posar entre cometes els amors fet distància,
en cursiva paraules que no havien de ser.

Vaig separar amb les comes les esperances febles,
després de la disbauxa vaig fer punt i seguit,
punt i apart quan la vida se’m va mostrar difícil.
Vaig escampar a les pàgines un munt d’interrogants.

Signes admiratius van cloure les sorpreses,
amb dos punts iniciava les enumeracions
de tants somnis efímers i  d’il·lusions perdudes
vora d’un punt i coma absurd i ben sobrer.

Avui he perdut grapa per la cal·ligrafia,
L’ortografia em pesa, la norma m’és distant.
Ara escric llibertat en lletra molt menuda,
subratllo la paraula i poso punt final.