PANÒPTIC
Des del terrat, amb els prismàtics
veig els turistes enigmàtics
arribar al port del Vell Consol
amb els infants vestits de dol
mentre els seus guies, potser erràtics
enyoren tardes amb més sol.
La pluja cau damunt del mar,
s’encén la llum del darrer far.
Els pescadors són a les cales
acompanyats de les primales
que cerquen noves sensacions
i amors ardits i fins nadons
per recordar velles nadales
en temps de contes i torrons.
Al Cafè Antic de les Arenes
s’hi deixondeixen les sirenes.
Dalt d’un prestatge engreixinat
una pantalla ha il·luminat
els futbolistes milionaris
que retratats a tots els diaris
de tanta gent són admirats
mentre fan bons itineraris.
Escolto els brams de la bubota,
i es baladreja la derrota.
Diuen que és temps de magres vaques,
de quincallers i fullaraques,
de xarlatans i bocamolls,
d’orats, de ximples i de folls.
Arrepapats a les hamaques
dormen els ogres dels rostolls.
Amb els peus nus, els penitents,
tresquen cansats, àdhuc contents.
El qui evadeix grans capitals
endega rutes pels fondals
i amb el sarró damunt l’esquena
enfila el cim i la carena.
Al capdavall no fa cap mal
car pesa molt la bossa plena.
Predicadors molt poc corruptes
bé que els absolen sense dubtes.
Núvols de plata al cementiri,
I focs follets i fum de ciri.
Malgrat les incineracions
els vells costums sempre són bons,
Reso sencer tot el saltiri
i m’agenollo sota els trons.
Per un miracle inesperat
el llamp letal no m’ha tocat.
Faig molts retrats del panorama,
i oïda sorda a tanta brama
i a tanta nyepa sense arrels
que destarota els bons fidels.
Una gavina que s’exclama
em picoteja el nou estel.
Salpa del port del Vent Sinistre
el transatlàntic del ministre.
Júlia Costa. Poemes inèdits (2013)
