9.2.19

EL VAIXELL RETROBAT


Després de contemplar, al cap dels anys, en la vella pel·lícula familiar d'una amiga, el vaixell de joguina del seu germà petit, que navegava en un estany de Montjuïc,  a finals dels anys cinquanta del segle XX.


Els paisatges urbans esmicolen imatges
al passat amagat als racons mes feréstecs
on un temps enganyós s'ha abaltit al capvespre
d'aquest meu passeig breu pels camins de la vida.

A l'estany retrobat un vaixell de joguina
solcava els oceans de la imaginació,
sense por de naufragis ni d'atacs de pirates,
valent i evocador, sota un sol rutilant.

Agraeixo a l'atzar que l'estany existeixi
en aquest meu present amb foscors a tocar,
on tot ja esdevé fràgil, inconsistent i escàpol. 

Miracle del cinema, de la fotografia,
de la casualitat capriciosa i mutable,
encara avui navega, el vaixell innocent.

Júlia Costa, poemes inèdits, 2019

19.12.18

ESCOLA EN BLANC I NEGRE





ESCOLA EN BLANC I NEGRE



Les nenes fèiem fila al pati de l’escola,
carretejàvem llibres i estoigs acolorits.
Les carteres pesaven, però el futur era noble,
un misteri insondable ple de màgia innocent.

Tocava una campana i pujàvem escales.
les aules eren netes, feien olor de guix,
de llapis i colònia, de lleixiu i humitat.
Esperàvem inquietes l’hora d’anar a jugar.

Mai més faríem pinya, no ho sabíem encara.
Les dones disfressades de monges de convent
ens dictaven boniques paraules castellanes
i maldaven per viure, com la gran majoria.

L’aula era com una balma segura i silenciosa.
El pati era de terra, amb arbres de veritat.
Resàvem convençudes, i els àngels de la guarda,
celestials guardaespatlles, ens eren ben fidels

Veig pel forat del pany aquell passat efímer,
amb el pa amb xocolata de l’esmorzar esperat.
Veig la corda que gira al so d’una sonsònia
i compta els anys de vida de les xiques que salten.



Júlia Costa, poemes inèdits, 2018


26.8.18

EL VELL PARC D'ATRACCIONS

Resultat d'imatges de parc d'atraccions montjjuic

Encara amb restes vives de barraques,
enmig de la muntanya dels humils,
aquell parc aplegava les rialles
de famílies modestes i gent jove
amb ganes de patir sense cap risc.

Des dels terrats del barri contemplàvem
la nòria, lluminosa, agosarada,
i escoltàvem la música de festa
en aquell temps de tantes esperances
després de tantes ombres afamades.

Inoblidables tardes de diumenge,
estius barcelonins, festeigs difícils,
infants a coll de pares optimistes,
llaminadures i xisclets amables
quan es mirava el món cap per avall.

La memòria dels pobres no es respecta,
van deixar morir el lloc amb cent excuses
aquests que manen i que no coneixen
allò que sense cap pietat ni cap consulta
esborren dels vells mapes de la vida.

No em queixo del present ni dels silencis
ni de les flors que creixen als indrets
on un dia la gresca desfermada
aplegava persones conformades
amb un lleure possible i ple de joia.

Tot és record a la memòria breu
d'infants i joves que avui ja no poden
portar els seus néts al tren de l'aventura
ni a aquell vaixell del riu Mississipí
ni a la casa encantada i misteriosa.

Tot canvia i s'oblida, prou que ho sé,
els llibres que ens evoquen el passat
justifiquen els canvis i els admeten
com si fossin del tot inevitables
i tinguessin motius que se'ns escapen.

A la roda del temps, la vida passa.
Pugem a dalt de tot, fem quatre voltes,
contemplem la ciutat que sembla nostra
i després el descens ens foragita
per tal que hi pugin nous consumidors.

Júlia Costa, Imatges i Paraules, poemes inèdits, 2018

16.8.18

HE TORNAT AL JARDÍ...

He tornat al jardí dels xiprers i els baladres
on el temps ha arrelat als antics caminals,
on la tarda d'estiu arracona els silencis
i les ombres amaguen els desigs abaltits.

Innocències d'infant feien surar unes barques
a les aigües tranquil·les del llac artificial,
mentre els lotus s'obrien com estels sense pressa
i el cel d'estiu pintava el seu doble a l'estany.

Esborraven les hores els fantasmes inútils,
les paraules antigues, les amigues absents
i els amors impossibles dels poemes apresos.

He esbossat un dibuix, l'he acolorit amb cura,
hi he posat una data i el nom del vell indret
i he retornat a casa, pels carrers de la vida.

Júlia Costa, Imatges i paraules, poemes inèdits, 2018




12.7.18

OLORS




Recuperant poemes antics davant el mar de tota la -meva- vida...



Pel cel de Montjuïc, Peter Pan navegava
cap als confins remots del país de Mai Més.
Entre núvols de plata, jo sovint m’encantava
cercant aquella nau, sota la volta blava,
quan el sol, al ponent, encara estava encès.

Recordo un vell tebeo, una flor, una rondalla,
un llaç de verd setí, un cromo de colors,
un pessebre guarnit amb caminets de palla,
reis de cartró gentils als pals de la baralla,
i sobretot olors, tantes velles olors…

Olor de nens jugant pels carrers del veïnat,
de pilotes de drap, de lleixiu i blauet,
d’un conte de cartró, d’algun diari estripat,
olor de carbonet, de fum, de llibertat,
de colònies barates, de petroli, de llet.

Olor del temps d’estiu, amb tramvies oberts
guarnits amb banderoles de color blanc i blau,
olor de mar, de llum, de tots els tons del verd,
de sorres, de suor, d’un temps del tot incert,
de basses enllotades on festeja el gripau.

Olor de llibres nous, de castanyes, de mel,
de plàtans, de cafè, de coca, de llardons,
de pernil, de carrer, de fred, de llum, d’estel,
d’aigua fresca, de vi, de cervesa, de gel,
de gos perdut, de llet, de col i de nadons.

Olor de les bombetes de llum pobra i modesta,
de diumenges encesos, d’humitat, de tristor,
de cardots, de garrofes, lligabosc i ginesta,
de dinars excessius, de rostits i de festa,
de galliners petits, amagats al balcó.

La nau de Peter Pan vaig veure una vegada,
s’allunyava a les illes on el temps és silent,
l’ encalçava un pirata amb una mà esguerrada,
s’enduia les sirenes, i la meva mirada
i mil olors perdudes, escampades pel vent.


Júlia Costa


24.5.18

RENOVACIÓ



RENOVACIÓ

Amb acritud el vell cavall renilla. 
L’adob d’ahir cobreix els camps d’avui. 
El pelegrí aplega a la motxilla 
quatre records i una tarja de crèdit.

Imperceptible, torna la bonança, 
els dies llargs, la llum recuperada, 
tot i que el fred encara campi alegre 
damunt congestes irisades, sòlides.

Pel codolar, pels vells camins del sol, 
cerco el sentit de totes les mirades, 
l’urc juvenil, els clots de les cadolles 
on s’hi emmiralla un cel inexistent.

Pluges pietoses damunt les ermes prades, 
llavors badades als murs dels hospitals, 
borrons a l’om que sura al broix carrer, 
el plor novell d’un nadó desitjat.

Tot es renova, cada any aquest miracle 
es fa present, la roda no s’atura. 
Cap a ponent em crida la tendresa 
d’aquell temut i ben segur crepuscle.

Roda dels anys, infinites nostàlgies, 
esperances d’avui, vida estimada. 

Júlia Costa, poemes inèdits, 2018


9.5.18

MAIG, 2018



Porque ese cielo azul que todos vemos,
ni es cielo ni es azul. ¡Lástima grande
que no sea verdad tanta belleza!


(Germans Argensola)

Cau una pluja tendra damunt la pols dels dies,
el mes de maig aplega la joia del temps nou,
les roses dels jardins atrauen els insectes
i noves mallerengues cerquen parella avui.

El present, com la sorra, s'esmuny de les butxaques,
mentre tot es renova també tot es fa fum,
la cançó de la vida esclata i ens sacseja
i mares primerenques estrenen un goig nou.

Tot és un gran misteri o atzar incomprensible,
girem als cavallets d'un món inconsistent
i aquesta pau dels dies sempre resulta fràgil
davant de l'evidència d'un món violent i injust.

Notícies amb tragèdies a voltes ens inquieten,
davant de la impotència mirem al cel amic,
encara que la ciència digui que és un miratge
creure que allà hi romanen els àngels immortals.

Julia Costa, poemes inèdits, 2016