5.7.19

ESTIU






L'estiu té solituds i fins i tot
sento l'absència dels qui ja són morts
amb més intensitat que quan l'hivern
escampa l'escalfor de tantes festes
al meu entorn.

L'estiu és un final, la vida passa
entre la xafogor de la ciutat
i les platges on sembla que un mar fràgil
s'empassi navegants i nedadors
en l'anònim conjunt que conformem
els éssers vius, damunt la sorra tendra.

A muntanya és encara més palesa
aquesta solitud. 
                                 A poc a poc
s'escurcen ja les tardes. Els camins
semblen perdre's al fons dels horitzons
en el no res del mar de les distàncies.

Deu ser l'edat, em dic. 
                        Però m'enganyo,
ja quan era petita, quan la vida
estenia misteris davant meu
i tantes existències imprevistes,
sentia, com avui, de tant en tant,
a l'estiu, sota el sol tan inclement,
una mena d'enyor desesperat
que congriava tristors inexplicables
que irritaven, recordo, la gent gran
del meu entorn, car no les entenien.

Tornarà la tardor, serem més grans,
la fresca forjarà seguretats
i ganes de sortir a escampar la boira
sense aquestes frescors artificials
que ens aclaparen i que fan que estiguin
les finestres tancades, soterrats
al cau dels somnis fets de migdiades.

La gent, per oblidar les solituds,
viatja i es distreu. I quan acaba
el viatge, t'ensenya, melangiosa,
un munt inútil de fotografies
i filmacions. 
                               Inútil esperança
de fer eterns els minuts que han esberlat
cercant qui sap quins móns sense sentit.


Imatges i paraules, poèmes inèdits, Júlia Costa, 2017

21.5.19

LA PRIMERA ROSA



Faig un retrat a la primera rosa
que he vist al vell jardí de la infantesa,
avui un lloc on els fantasmes suren
mentre tan sols soc jo qui els pot percebre.

Em costa de percebre sons i olors,
matisos als tons febles de les plantes.
El temps s'emporta engrunes dels sentits
a poc a poc, sense que te n'adonis.

La pluja ha netejat la pols efímera,
xisclen els nous falciots de temporada,
neden cap-grossos als estanys de plata.

Els infants del present embadaleixen
pares i avis, i la vida passa,
sota el miratge de la primavera.


Júlia Costa, Imatges i paraules, poemes inèdits, 2019


11.5.19

ANIVERSARI DE L'ESCRIPTORA OLGA XIRINACS, HOMENATGE





L'amor s'amaga entre la boira,
sota les aigües, al costat d'un vaixell;
l'oculta un tros de seda, un feix de plomes,
una xarxa amb escata
o una màscara negra.
Una bengala il·lumina,
el separa un carrer, una finestra,
la grua, els docs, un mur,
l'aire mateix que passa
entre les ales dels coloms,
que li besa els cabells,que s'emporta el seu cos,
que mira, escolta i calla,
que navega i que es perd.


XIRINACS, Olga,  dins Óssa Major. Poesia Completa (1977-2009)

29.4.19

A MITJA TARDA




A mitja tarda

A mitja tarda, entre el silenci estrany
que s’estén pels carrers
quan s’adorm el diumenge,
em ve a buscar la nena que vaig ser,
i torno a fer el passeig d’altres vegades,
Carrer del Carme, o bé de l’Hospital,
fins a la Rambla, sempre diferent.

Fa molts anys, quan semblava que les coses
per força havien de tornar a anar bé,
després d’haver passat tanta misèria,
amb la mare creuàvem els carrers,
del Raval, tot sovint, per tantes coses!

Anar a la Boqueria, o a mirar
alguna processó, o aquell miracle
del Corpus, amb un ou ballant al cim
d’un garbuix de cireres i ginesta
o el món petit de pastors de Betlem,
després d'haver pregat a Santa Llúcia
que ens conservés la vista sempre més.

El pare, treballava tantes hores!
Mai no podia passejar amb nosaltres!

La ciutat era un llibre de rondalles
que tenien espurnes de veritat,
però que jo confonia amb les mentides.

La mare m’explicava, més d’un cop,
que al mític casalot de Ca l’Erasme
la besàvia hi havia treballat, 
de cambrera,
i que deia que les pedres,
velles i fosques, del carrer del Carme
eren, per ella, plenes de records.

La besàvia, nascuda a l’Empordà,
havia estat molt jove malcasada,
i amb un fill molt petit, que era el meu avi,
va haver de fugir cap a Barcelona.

Més endavant, quan el carrer Fortuny
era més fosc, un atzucac nostàlgic,
havien endegat una dispesa,
que va acabar amb estalvis i salut
i va engrunar les febles esperances
que sovint donen força als més humils.
per intentar aventures impossibles.

I va venir la guerra, i molta por,
i solitud, i fam, i maltempsades,
i tots plegats van acabar en un pis
del Poble-sec, on al final vaig néixer.

La mare recordava, d’aquells temps,
un tapís amb la història d’Absalom
a la sala elegant de Ca l’Erasme,
que l’espantava i li agradava alhora,
amb aquella atracció tendra i cruel
pel mal, de la infantesa encuriosida.

La ciutat era un llibre de rondalles,
i el Raval, el capítol més extens.

Jo contemplava les postals antigues,
amb Santa Eulàlia al mig d’aquella plaça
que encara té el regust d'un temps perdut
i on sembla que encara hagin d’aturar-se
els carreters, cansats i baladrers.

Afortunadament, qui fa diners,
en general, fuig dels vells barris tristos,
on el passat, amb odis i amb amors,
els vindria sovint a tocar l’ànima.

I resten els herois dels fracassats,
aquells que mai no sortiran als diaris
ni a la televisió, si no és per dir
que hi ha mancances, moltes,
o amb motiu,
de crims, de malvestats o robatoris.

Així tot sembla clar. Hi ha una ciutat,
per a gent benestant, civilitzada,
i un altre indret, per als camins obscurs,
de la gent marginal, de costums primitius.

Jo encara hi veig un llibre de rondalles,
en aquest cor de la ciutat antiga.

Ara els contes es tornen de colors
i estan escrits en llenguatges diversos,
que, de vegades, costen de copsar,
si no és té el cor obert a tots els vents.

Veig nens i nenes que van a l’escola,
dones al forn, i a la carnisseria,
homes xerrant a cada cantonada,
contents d’haver-se retrobat tan lluny.

Barbers com els d’abans, pastisseries,
botigues amb joguines per un euro,
I també carrerons on la foscor
amaga allò més fosc de cadascú.

Tot plegat, ja ho veieu, no ha canviat tant!

Sant Ponç cada any retorna, flors i llum,
I plantes remeieres, i mel nova,
com si la història s’afanyés, encara,
a romandre en el cor de la ciutat,
en aquest cor, obert a tantes coses!

Els contes són tan sols per qui els escolta
o els sap llegir en silenci, disposat,
a creure en els miracles que ens expliquen.




Indrets i camins. Edicions joescric.com, 2004

22.3.19

EL CINE CONDAL, EVOCACIÓNS






El cinema del barri
(dedicada al Cine Condal)


Tenia un cert alè de barraca de fira
i un vell sostre pintat amb quadrets de colors.
Passava un aire fresc que feia olor de flors.
S’esmunyia algun gat per sota la cadira.

Viatges i misteris a sis rals la butaca.
Avui una de riure, demà una de plorar.
Comentaris d’escola, mentre que el berenar
es feia llarg de pa i curt de xocolata.

Una fira de somnis de diumenge a la tarda,
amb herois alts i rossos que no morien mai,
amb paisatges pintats i música de ball.

Un món arrecerat, una nova rondalla,
passions poc arriscades i una almosta d’esglai.
                   Un raig de sol vençut, damunt de la pantalla.



                          Júlia Costa. Indrets i camins. joescric.com (2004)

9.2.19

EL VAIXELL RETROBAT


Després de contemplar, al cap dels anys, en la vella pel·lícula familiar d'una amiga, el vaixell de joguina del seu germà petit, que navegava en un estany de Montjuïc,  a finals dels anys cinquanta del segle XX.


Els paisatges urbans esmicolen imatges
al passat amagat als racons mes feréstecs
on un temps enganyós s'ha abaltit al capvespre
d'aquest meu passeig breu pels camins de la vida.

A l'estany retrobat un vaixell de joguina
solcava els oceans de la imaginació,
sense por de naufragis ni d'atacs de pirates,
valent i evocador, sota un sol rutilant.

Agraeixo a l'atzar que l'estany existeixi
en aquest meu present amb foscors a tocar,
on tot ja esdevé fràgil, inconsistent i escàpol. 

Miracle del cinema, de la fotografia,
de la casualitat capriciosa i mutable,
encara avui navega, el vaixell innocent.

Júlia Costa, poemes inèdits, 2019

19.12.18

ESCOLA EN BLANC I NEGRE





ESCOLA EN BLANC I NEGRE



Les nenes fèiem fila al pati de l’escola,
carretejàvem llibres i estoigs acolorits.
Les carteres pesaven, però el futur era noble,
un misteri insondable ple de màgia innocent.

Tocava una campana i pujàvem escales.
les aules eren netes, feien olor de guix,
de llapis i colònia, de lleixiu i humitat.
Esperàvem inquietes l’hora d’anar a jugar.

Mai més faríem pinya, no ho sabíem encara.
Les dones disfressades de monges de convent
ens dictaven boniques paraules castellanes
i maldaven per viure, com la gran majoria.

L’aula era com una balma segura i silenciosa.
El pati era de terra, amb arbres de veritat.
Resàvem convençudes, i els àngels de la guarda,
celestials guardaespatlles, ens eren ben fidels

Veig pel forat del pany aquell passat efímer,
amb el pa amb xocolata de l’esmorzar esperat.
Veig la corda que gira al so d’una sonsònia
i compta els anys de vida de les xiques que salten.



Júlia Costa, poemes inèdits, 2018