2.3.14

SÓC DELS MEUS ANYS

Sóc dels meus anys

Sóc dels meus anys, agemolida, incauta,
L'urc de l'ahir es va enfonsar en la nit.
La melodia no segueix cap pauta.
Violí, guitarra, clavicèmbal, flauta,
renill, gardeny, clapit.

Vaig fent forat al temps que breu s'escola.
No he fet atots, però no trobo consol.
Un esparpall de somnis m'agombola.
Rònega, broixa, despullada, sola,
metzina al bol.

No em queixo pas, ni crec anar lluny d'osques,
ni a l'orsa vaig, ni m'he perdut enllà.
Platja lluent, empedrada de closques,
petxines d'or i aquest revolt de mosques
damunt la mà.

Ai, joventut. Què lluny, foragitada,
del meu recer, sense remei te'n vas!
Galivances d'etern, miratge, onada,
muntanya, barca, so de torbonada,
ponent, ocàs.

Encara no, em diu la veu amiga.
Es porta a dins la tresca, el somniar.
Flor, fruit, llavor, esqueix, arrel, espiga.
Cansada ja, m'urpeja la fatiga.
Avui, demà.


 Júlia Costa, Indrets i Camins (joescric.com, 2005)

2 comentaris:

Miquel ha dit...

Denoto cierta añoranza en el poema.
Cierta melancolía.
Si tuviera que sacar la espiga a cada renglón, lo haría diciendo que si, que soc dels meus anys, y así de esta manera aprovecho cada tiempo de cada año.
de aquellos la inocencia, la fuerza después, la perseverancia siempre, la templanza un poco más tarde...y ahora la picardía (experiencia le dicen algunos) de la senectud.
Un abrazo muy fuerte.
salut

Júlia ha dit...

Bueno, el poema ya tiene unos cuantos años aunque el libro sea de 2005, es de esa época en la cual los hijos vuelan y constatas que el tiempo pasa sin remedio. Luego te acostumbras y se recupera cierto optimismo, dicen que los sesenta son la adolescencia de la vejez.