14.7.13

DESPRÉS DE LES BALLADES





Plany al congost.

S’escapça l’esperança.

El vell manxaire
no ha aconseguit mestratge al seu ofici.

Es decandeix la fressa de la festa.

Els llums es tanquen,
l’alba es deixondeix.

Tornen a casa els balladors exhausts
deixant al seu darrera una sentor
d’alcohol cremat, de beuratges inútils
i de suors i fums i malaurances.

Els amants, avorrits,
somnien infanteses impossibles.


Breu és el temps, s'apaguen les fogueres.

Júlia Costa. Poemes inèdits (2013)

4 comentaris:

Miquel ha dit...

"somnien infanteses impossibles."

Todos lo hacemos, a veces, sin la necesidad de tener amantes, solo que sepamos escucharnos es más que suficiente.

Me gusta el poema, suena bien, es sensible, y es profundo.

Me he acordado de ti cuando F CORNADÓ ha escrito en Tot.
¡ qué complejo es todo , cuando podía ser de una manera más sencilla ¡.
Una abraçada molt forta. Gracies per ser-hi
Salut

Júlia ha dit...

GRÀCIES pel comentari, Miquel.

Josep Lázaro ha dit...

Ho trobo molt mediterrani, molt adient per l'època estiuenca. Em fico a la pell d'alguna festa major d'aquelles que les portes amb tu per tota la vida. I també, com no, algun amor adolescent frustrat...

Salut Júlia.

Júlia ha dit...

Gràcies, Josep!!!