23.12.14

PARC EÒLIC



                                                 (Fotografies Diari de Tarragona,  J. Revillas)


PARC EÒLIC


De lluny, els nous molins semblen joguines.
S’estenen a tocar de l’horitzó,
giren i giren quan el vent es bo
i escampen el neguit de les boirines.

Ja els he fet meus. Si algun dia s’esborra
el seu dibuix entre vinyes i pins
els trobaré a faltar al fons dels camins
damunt de pedres, de matolls i sorra.

Semblen estranys i dissortats gegants.
El sol els fa més blancs i més brillants
quan s’estavella en el seu tronc tan fi.

De nit, entremaliats fan pampallugues,
descobreixen el pas de les erugues
i vetllen el repòs del pelegrí.

Júlia Costa, poemes inèdits

10.12.14

LA BASSA





LA BASSA


Temps era temps l’aigua era un bé preuat
i les basses, indrets on s’aplegava
una esperança feble i imprecisa.

Amb el ruc, tan fidel, feien la ruta
amb fred o sota un sol poc compassiu,
carregats amb els cantis i galledes
per anar a omplir-los a llunyanes basses.

I encara així, pels vells camins cantaven
les noies joves, amb futur encara,
perquè la màgia de la joventut
sura sempre amb la força de la vida.

Avui s’obliden els camins antics
i aquells recers on la gasiva pluja
dipositava els seus presents efímers.

De la humitat qui hi resta s’aprofiten
jonquilles que es dobleguen amb el vent
i ocells menuts, que xalen i esvaloten
i trenquen el silenci que s’estén
per les vinyes, que tendrament reposen.

Júlia Costa, poemes inèdits (2014)


1.12.14

PAISATGES DE BATEA



PAISATGES DE BATEA


S’abalteixen les pinyeres
I pels camps endormiscats
hi ha plantades les quimeres,
els desitjos, les banderes,
i els malsons dels vells combats.
S’esmunyen boires lleugeres
sota els pins empolsinats

San Miquel vetlla la vila,
el dimoni jeu, vençut,
i pel carrer que s’enfila
llisca una tarda tranquil·la
sense plànyer el temps perdut
mentre el Picatxo vigila
des del ponent fins al sud.

A la Font de Llavà espera
la  fressa d’un vell ramat,
l’oreneta fugissera,
el cant de la  bugadera.
I un infant enjogassat
que confon la primavera
amb un doll d’eternitat.

Preguen ànimes pietoses
a la Verge del Portal
Als masos s’obren les roses,
les vinyes estan mandroses
i floreix el ruderal
entre el cant de les aloses
i una orquestra sideral.

Per les runes ennoblides
senyoregen els Templers,
mentre dames ben vestides
filen flocs de margarides
al carrer de Cavallers
i esclaten a les eixides
els geranis matiners.

Als cellers el vi madura
tendrament, a poc a poc.
Se sent un gos que remuga,
cerca el seu camí l’eruga
i la llar acull el foc.
S’arrauleix, dolça i poruga,
la capella de Sant Roc.

La predicció d’un llunari
acull l’ombra de la nit,
la sonsònia d’un rosari
i aquest pas del calendari
tan temut i tan sentit,
la silueta del Calvari
i la Punta del Mosquit.



Júlia Costa, 2014 (poemes inèdits)

24.11.14

NOVEMBRE

Novembre


He escoltat el pit-roig
que torna pel novembre al parc del barri.
Han pintat de tardor
un arbre de cartró, sobre el mur d’una escola.

I la roda del temps,
sense pietat ni pressa,
esborra la petjada dels amics,
el record dels parents
i els vells paisatges.

Mentre les flors del dia de Tots Sants
es marceixen, inútils,
amb tendresa,
al cementiri immens de la ciutat anònima.

Júlia Costa, La Pols dels Carrers (Meteora, 2006)

5.11.14

TOTS SANTS, 2014


TOTS  SANTS


Recordo el poble, des de la ciutat.
ara que la tardor ja aplega boires
i somnio en les vinyes abaltides
que enyoren el trescar de les veremes.

Aquí i allà tot és ben bé el mateix,
gent bona, gent estranya, gent covarda,
joves i vells, infants, cels i muntanyes,
il·lusions i records i vides noves
i cementiris on per ben pocs dies
tot serà més alegre i sorollós.

El xiscle dels falciots primaverals
fa temps que ja ha emmudit, tot és silenci,
fins i tot al meu barri, aquest matí.

Vulguem o no, la vida
inevitablement passa i esberla
aquest present que tant ens neguiteja.

O potser som nosaltres que passem
pel camí que el destí va concedir-nos.

Plou sense crueltat, sense violència,
amb la tendresa dolça i resignada
d’una cançó d’amor d’uns altres temps.

Júlia Costa, poemes inèdits, 2014



14.10.14

PAISATGE SOTA LA PLUJA


Paisatge sota la pluja



El matí rep xerroles mortes al cau del meu televisor.
Ineluctables conseqüències de fets remots, passen factura,
i els insolvents i els endeutats i els grans morosos que remuguen
furten el temps dels inactius i avorriment al desvagat.

Els morts són morts, plou a ciutat.

Novells acòlits s’embarbollen, amollen metges bons consells:
Ni cigarretes ni aiguardent ni cap excés de marranxó
i caminar de forma atlètica i nedar en aigües ben clorades,
beure molta aigua i eutrapèlia a tort i a dret, tot moderat.

Els morts són morts, plou a ciutat.

Clams insistents de bordissalla, telèfons nous a tort i a dret,
reclams tossuts de nous farratges, flascons de nyepa perfumada.
Amollo dogmes caducats i d’altres nous se m’arreceren
a les butxaques del gavany que tantes arnes han ratat.

Els morts són morts, plou a ciutat.

Tendres misteris telemàtics  urpegen vida a l’infinit.
A la contrada assolellada reclamen ombres els albins.
Targes de crèdit s’amunteguen entre la pell del cocodril.
Són temps molt bons per al belitre i el bordeller ben preparat.

Els morts són morts, plou a ciutat.

Fa capcinades el pirata al seu vaixell convencional.
La competència l’aclapara, la combustió dels bons costums
ha fet inútils vells oficis, el seu mestratge irrellevant
desconeix grans tecnologies. És un romàntic abrandat.

Els morts són morts, plou a ciutat.

L’antiga dàrsena ensopida acull una ombra d’esparrall.
Grups de turistes s’amunteguen per retratar algun corb marí
i una capella noucentista, un gratacels innovador,
una codina pintoresca i un núvol esfilagarsat.

Els morts són morts, plou a ciutat.

Júlia Costa, poemes inèdits, 2014

14.8.14

VIATGEM, QUE SÓN DOS DIES





Recupero un poema irònic sobre estius i viatges, de l'any 2010.


VIATGEM, QUE SÓN DOS DIES (dècimes desacomplexades)

Quan jo n’era petiteta,
passava estius resignats,
tot fent tertúlia als terrats
bevent aigua de l’aixeta
i refrescant la mandreta
en gibrells abonyegats.
Aquells temps ja superats
ara semblen de misèria
i fem, amb una gran dèria,
viatges organitzats.

Ara anem amunt i avall
amb avions de vol rabent,
plens d’esperances i gent
i també d’algun badall.
No és ben bé muntar a cavall
per camins de carreter,
però és cosa convenient
i tirem fotografies
i fixem  minuts i dies
que ens retraten somrient.

Aplicats llegim les guies
on expliquen el que hi ha
al lloc on volem anar
a passar un grapat de dies.
Prevenim les malalties
si anem fins al tercer món
on la gent, pobres com són,
es conforma, resignada,
amb xerrar a la cantonada
mirant com el sol es pon.

En tornar hem esdevingut
en viatjar especialistes,
a tothom mostrem les vistes
de tot el que hem conegut,
a aquest món vell i tossut
que mai no es deixa abastar
conèixer ni controlar
per més que amb tan gran coratge
intentem, fent un viatge,
molt més savis retornar.

Un país de rics novells,
hem esdevingut aviat...
Què llunyà és aquell terrat
on escoltàvem els vells
quan érem uns passarells!
Reclamem subvencions
balafiant calerons
en mil coses prescindibles
i en tants somnis impossibles
que encalcem per nous racons!!!

La sopa d’all descoberta
tornem del llunyà país,
admirant la gent feliç
que deixa la porta oberta
i que té una vida incerta,
natural, senzilla, austera,
i cap més viatge espera,
si no és, potser, el d’emigrar,
per poder guanyar-se al pa
fent de cambrer o mainadera.

I quan aquest bon pagès,
esdevé veí del barri,
trobem que fa molt xivarri,
i no ens desvetlla interès
ni ens acaba de fer el pes.
Al capdavall, impacients,
volem veure monuments,
deserts i parcs naturals,
i no famílies normals,
vivint en blocs de ciment.

Júlia Costa (Poemes inèdits, 2010)

12.7.14

EL FUTUR REMOT





Qui no ha pensat en algun moment que el món continuarà en acció quan ell ja no hi sigui? Sus ojos se cerraron y el mundo sigue andando, diu un famós tango. També Juan Ramón Jiménez, com molts altres poetes, va meditar sobre el tema, y yo me iré y se quedarán los pájaros cantando...

En una ocasió vaig llegir aquest poema en un enterrament, perquè m'ho va demanar el fill del difunt, un senyor de l'edat de la meva mare amb qui es coneixien de petits. Era un veí de l'escala, el seu fill gran, de la meva edat i amb qui jo mateixa havia jugat sovint, va morir amb trenta i pocs anys, de càncer.

Mentre llegia el poema en aquell oratori asèptic del tanatori pensava que no era gens adient al moment, hauria d'haver escrit una cosa més personal i fins i tot amb més esperança, ja que la cerimònia era religiosa. Potser no hi a un altre món però estaria bé que hi fos. 

El futur remot cada vegada és menys remot, la vida passa i no s'ha inventat cap vacuna que n'eviti el final, al menys de moment, tot i que ens venguin medicines i dietes i ens expliquin que s'ha rebaixat la mortalitat, un absurd, car tothom mor i el que volen dir és que ens allargat la supervivència, de vegades a un preu molt exagerat.

El futur remot

Quan la tardor de les veremes
ompli les botes del celler
I el trull recobri sang novella,
jo no hi seré.

Quan la carena s’ennuvoli
i el fred despulli el bosc sencer
i a la llar fumin sopes d’oli
jo no hi seré.

Quan el soroll d’algun Nadal
atapeeixi el meu carrer
i hi hagi estels al vell fanal,
jo no hi seré.

Quan torni el sol a la drecera,
i el dia allargui un xic el ble
i  ompli la boira la vorera
jo no hi seré.

Quan un abril desconegut
faci poncelles al roser
i obri els borrons de l’arbre eixut
jo no hi seré.

Quan el sol sembri a les onades
una escalfor del goig que ve
i vanitats recuperades
jo no hi seré.

La Pols dels Carrers (2006)

8.6.14

A MITJA TARDA





A mitja tarda


A mitja tarda, en el silenci estrany
que s’estén pels carrers, 
quan s’adorm el diumenge,
em ve a buscar la nena que vaig ser.

I torno a fer el passeig d’altres vegades.
carrer del Carme, o bé de l’Hospital,
fins a la Rambla, sempre diferent.

Fa molts anys, quan semblava que les coses
per força havien de tornar a anar bé,
després d’haver passat tanta misèria,
amb la mare creuàvem els carrers,
del Raval, tot sovint, per tantes coses!

Anar a la Boqueria o a mirar
alguna processó, o aquell miracle
del Corpus, amb un ou ballant al cim
d’un garbuix de cireres i ginesta.

El pare, treballava tantes hores!
Mai no podia passejar amb nosaltres!

La ciutat era un llibre de rondalles
que tenien espurnes de veritat,
però que jo confonia amb les mentides.

La mare m’explicava, més d’un cop,
que al mític casalot de Ca l’Erasme
la besàvia hi havia treballat,
de cambrera, i que deia que les pedres,
velles i fosques, del carrer del Carme
eren per ella plenes de records.

La besàvia, nascuda a l’Empordà,
havia estat molt jove malcasada,
i amb un fill molt petit, que era el meu avi,
va haver de fugir cap a Barcelona.

Més endavant, quan el carrer Fortuny
era més fosc, un atzucac nostàlgic,
havien endegat una dispesa,
que va acabar amb estalvis i salut
i va engrunar les febles esperances
que sovint donen força als més humils.
per intentar aventures impossibles.

I va venir la guerra, i molta por,
i solitud, i fam, i maltempsades,
i tots plegats van acabar en un pis
del Poble-sec, on al final vaig néixer.

La mare recordava, d’aquells temps,
un tapís amb la història d’Absalom
a la sala elegant de Ca l’Erasme,
que l’espantava i li agradava alhora,
amb aquella atracció tendra i cruel
pel mal, que la infantesa acull, estranya.

La ciutat era un llibre de rondalles,
i el Raval, el capítol més extens.

Jo contemplava les postals antigues,
amb Santa Eulàlia al mig d’aquella plaça
que encara té el regust del temps perdut
i on sembla que encara hagin d’aturar-se
els carreters, cansats i baladrers.

Qui fa diners fuig dels vells barris tristos,
on la infantesa, amb odis i amb amors,
els vindria sovint a tocar l’ànima.

Però resten els herois dels fracassats,
aquells que mai no sortiran als diaris
ni a la televisió, si no és per dir
que hi ha mancances, moltes, o amb motiu
de crims, de malvestats o robatoris.

Així tot sembla clar. Hi ha una ciutat
per a gent benestant, civilitzada,
i un altre indret per als camins obscurs,
de la gent marginal, de costums primitius.

Jo encara hi veig un llibre de rondalles,
en aquest cor de la ciutat antiga.

Ara els contes es tornen de colors
i estan escrits en llenguatges diversos,
que de vegades costen de copsar,
si no és té el cor obert a tots els vents.

Veig nens i nenes que van a l’escola,
dones al forn i a la carnisseria,
homes xerrant a cada cantonada,
contents d’haver-se retrobat tan lluny.

Barbers com els d’abans,
pastisseries, 
botigues amb joguines a vint duros,
i també carrerons on la foscor
amaga allò més fosc de cadascú.

Tot plegat, ja ho veieu, no ha canviat tant!

Sant Ponç cada any retorna, flors i llum,
i plantes remeieres, i mel nova.

Com si la història s’afanyés, encara,
a romandre en el cor de la ciutat,
en aquest cor, obert a tantes coses!

Els contes són tan sols per qui els escolta
o els sap llegir en silenci, disposat
a creure en els miracles que ens expliquen.

Júlia Costa (1996)

                                              

11.5.14

PRIMAVERA

Recupero un poema primaveral que ja té gairebé trenta anys. El temps passa però abril i maig retornen, amb les seves flors i les seves esperances.


Primavera

Les fulles dels arbres són un núvol verd,
les boires amaguen el poble llunyà,
i la pluja fina comença a cantar,
damunt les teulades, on el vent es perd.

Les mares netegen petjades de llim,
rondinen i miren els vidres mullats,
hi ha un tel de silenci damunt dels terrats,
i el ruixat, de sobte, s'emporta el polsim.

Amb les botes d'aigua, ben encaputxats,
els nens i les nenes s'endinsen als tolls,
les fades s'amaguen enmig de bedolls,
les bruixes esblenen cabells arrissats.

Els follets regiren les primeres flors,
s'obren les violetes sota les falgueres,
refilen tonades les aus presoneres,
els gats de la vila enyoren clarors.

L'hivern fou clement, tothom tem glaçades,
que pot dur el bon temps, encara a mig fer.
Que minvin tranquil·les les neus del gener
per fer generoses les pasqües granades!

Els estels, al vespre, s'apleguen gentils,
fan l'ullet als homes cantant caramelles,
expliquen llegendes i rondalles velles
i ploren històries de passats abrils.

I encara que ens dolgui el temps que fa via,
els anys que s'engrunen i no vindran més,
l'amic que estimaven i que ja no hi és,
el sol a la posta, la mort d'un migdia,

sentim el bon temps que se'ns fica a dins
i ens tornen un arbre de boscos humits,
i ens creixen arrels i flors sobre els dits
i somniem muntanyes amb cent mil camins.

Júlia Costa, poemes inèdits 

3.5.14

MES DE MARIA





Pel mes de maig a la majoria d'escoles fa anys es feia allò que en deien el mes de Maria. Es muntava un altar precari, amb ciris i una imatge de la Mare de Déu, les nenes portàvem flors, sobretot lliris i clavells i a mitja tarda es deixava la feina habitual i es resava i es llegien exemples morals i oracions commemoratives trets d'un llibret misteriós que tenia la professora, monja gairebé sempre. També és cantava en acabar, algun d'aquells cants dedicats a l'homenatjada. Era divertit i trencava la monotonia ambiental, aquella celebració diària. Els falciots xisclaven al carrer i l'olor de flors i de fum dels ciris resultava entranyable. Obvio fer-ne lectures crítiques, em quedaré amb els bons records.


Mes de Maria


Altars del mes de maig, guarnits de satalies,
amb una verge jove que guaita els pecadors
des d’un pobre escambell, i compta el pas dels dies,
enmig d’un bosc de ciris i clavells de colors.

Cançons on s’abaltia el so de les campanes,
pregàries i miracles i vides exemplars,
coloms de Barcelona, perduts a les baranes,
homes sense esperança en les foscors dels bars.

I uns cavallets de fira, amb un xicot errant
que sabia el misteri d’algun món amagat
als camins que es perdien, més enllà del terrat.

Fins la més gran misèria s’enyora algun instant,
quan les ales lleugeres d’una fada inconstant
deixen perfum de lliris a l’armari tancat.

Júlia Costa, poemes inèdits (2012)

24.4.14

POÈTIQUES GEMINACIONS




Fa anys, si fa no fa quaranta, vaig fer un curset de català d'aquells pioners i gairebé clandestins. La professora era força jove i poc dogmàtica, partidària d'eliminar en l'ortografia coses com ara l'ela geminada. En aquells anys temes d'aquest tipus generaven saludables polèmiques. Avui l'ela geminada, com la 'ñ' castellana, s'han convertit gairebé en temes intocables, essències pàtries monolítiques, el mateix que els accents, aspectes ortogràfic que els anglesos van bandejar fa temps per la seva inutilitat. 

A facebook he creat un grup en broma sobre això de la correcció lingüística, la normalització i el refús de formes populars o dialectals a la recerca de la unitat ortodoxa i passada pels diccionaris canònics. L'he anomenat La lliga del Sacatapus, car aquesta creativa paraula era d'ús comú durant la meva llunyana infantesa. Com que en el grup feisbuker va sorgir el tema del puntet volat aquest em vaig inspirar per escriure aquest poema críptic, amb ànim més humorístic que no pas ortogràfic o poètic. Si fóssim en el temps dels dictats escolars convencionals serviria per  a fer pràctiques i tot. També serveix per a jugar a l'scrabble català el qual precisa ja d'un diccionari actualitzat, que aquí parlem molt i després hi ha mancances imperdonables en el context quotidià.


EM REBEL·LO I BEC XAREL·LO


Al•leluia, digué el bèl•lic
Gal•lès, tot al•lucinat,
Fent al•lusió a l’aquarel•la
On una gran caravel•la
I una xinesa amb xinel•la

Pul•lulaven per un prat.


Singular al•legoria,
Cal•ligrama existencial,
Apel•lació a l’intel•lecte
Al•lusió al món incorrecte
Que lloa el fal•lus erecte
I el satèl•lit celestial.

Al•luvió de pol•len càustic,
Maquiavèl•lica invenció,
Cavil•lació que flagel•la,
Una il•lusòria novel•la
Que aparia bagatel•la
Però cerca la col•lisió.

Art fecund i clorofíl•lic,
Cavil•lació de científic,
Poema de cel•lofana,
Sibil•lina caravana
Gairebé compostel•lana
Que fa circumval•lació.

Un excel•lent cal•ligrama,
Pal•liatiu i sigil•lós
Que aixopluga sota ombrel•la
Una bella damisel•la
La nocturna fumarel•la
I un col•loqui pretensiós.

Oh, si gairebé sembla del senyor Foix!!! Frega l'excel·lència!!!


Liuja Tascó i D'Horcec