PRIMAVERA

Recupero un poema primaveral que ja té gairebé trenta anys. El temps passa però abril i maig retornen, amb les seves flors i les seves esperances.

Primavera

Les fulles dels arbres són un núvol verd,

les boires amaguen el poble llunyà,

i la pluja fina comença a cantar,

damunt les teulades, on el vent es perd.

Les mares netegen petjades de llim,

rondinen i miren els vidres mullats,

hi ha un tel de silenci damunt dels terrats,

i el ruixat, de sobte, s'emporta el polsim.

Amb les botes d'aigua, ben encaputxats,

els nens i les nenes s'endinsen als tolls,

les fades s'amaguen enmig de bedolls,

les bruixes esblenen cabells arrissats.

Els follets regiren les primeres flors,

s'obren les violetes sota les falgueres,

refilen tonades les aus presoneres,

els gats de la vila enyoren clarors.

L'hivern fou clement, tothom tem glaçades,

que pot dur el bon temps, encara a mig fer.

Que minvin tranquil·les les neus del gener

per fer generoses les pasqües granades!

Els estels, al vespre, s'apleguen gentils,

fan l'ullet als homes cantant caramelles,

expliquen llegendes i rondalles velles

i ploren històries de passats abrils.

I encara que ens dolgui el temps que fa via,

els anys que s'engrunen i no vindran més,

l'amic que estimaven i que ja no hi és,

el sol a la posta, la mort d'un migdia,

sentim el bon temps que se'ns fica a dins

i ens tornen un arbre de boscos humits,

i ens creixen arrels i flors sobre els dits

i somniem muntanyes amb cent mil camins.

Júlia Costa, poemes inèdits