PARC EÒLIC
De lluny, els nous molins semblen joguines.
S’estenen a tocar de l’horitzó,
giren i giren quan el vent es bo
i escampen el neguit de les boirines.
Ja els he fet meus. Si algun dia s’esborra
el seu dibuix entre vinyes i pins
els trobaré a faltar al fons dels camins
damunt de pedres, de matolls i sorra.
Semblen estranys i dissortats gegants.
El sol els fa més blancs i més brillants
quan s’estavella en el seu tronc tan fi.
De nit, entremaliats fan pampallugues,
descobreixen el pas de les erugues
i vetllen el repòs del pelegrí.
Júlia Costa, poemes inèdits
2 comentaris:
No se si es una forma de protesta o de energía.
No se si te acaban gustando o no.
Sólo se que antes que las nucleares , y como uso ordenador, televisor, cocina eléctrica, aire acondicionado, ascensor, báscula de pesas, Ip, Hpd, movil, tablet, ordenador portátil, maquinilla de afeitar, envasadora, ascensor, bici eléctrica, Smart, Smartfone, termosellados, envasados al vacío, y otros artilugios que van con electricidad...me gustan los molinillos ¡¡¡¡
Miquel, creo que queda claro que me gusta, que me gustan los paisajes que transforman y que si un dia desaparecen los echaré en falta.
Publica un comentari a l'entrada