PARC EÒLIC
De lluny, els nous molins semblen joguines.
S’estenen a tocar de l’horitzó,
giren i giren quan el vent es bo
i escampen el neguit de les boirines.
Ja els he fet meus. Si algun dia s’esborra
el seu dibuix entre vinyes i pins
els trobaré a faltar al fons dels camins
damunt de pedres, de matolls i sorra.
Semblen estranys i dissortats gegants.
El sol els fa més blancs i més brillants
quan s’estavella en el seu tronc tan fi.
De nit, entremaliats fan pampallugues,
descobreixen el pas de les erugues
i vetllen el repòs del pelegrí.
Júlia Costa, poemes inèdits
