Per camins d'incertesa
sota la nuvolada
als nous bassals de pluja
retrobo somnis vells.
La tarda de diumenge
s'esmuny entre silencis
i els follets de la plaça
encenen els fanals.
Han obert ja la fira
de Nadal, tot s'avança,
Santa Llúcia remuga
al seu altar oblidat.
Els llums de coloraines
nuen noves garlandes,
i foragiten àngels
destinats a l'atur.
Botiguetes absurdes
ofereixen rampoines,
els carrers que estimava
ja no són com abans.
I malgrat tot espero
el miracle de sempre,
aquell estel amb cua,
i aquells pastors amics.
Repasso en els meus llibres
els versos tan inútils,
les rondalles perdudes,
les cançons d'altres temps.
Dibuixo unes muntanyes
amb tinta, sense pressa,
i les ombres d'un poble
que sé que no existeix.
Però qui sap, expliquen
que a la Xina llunyana
un pintor de paisatges
presoner del poder
va fugir a dins d'un quadre
cercant llibertats tendres
i unes mans amoroses
als llunyans horitzons.
Ens hem tornat escèptics,
descreguts i fatxendes.
Juguen a la vorera
fulles de lladoner.
A ciutat el fred feble
té pietat amb les velles,
la sorra de la platja
acull tresors antics.
I torno a parar taula
i a llegir alguna cosa
i a escoltar que m'expliquen
els saberuts d'avui.
Per sort tot es renova
al cor de la gent jove,
altrament què en seria
d'aquest món tan absurd?
