FINAL DE NOVEMBRE

Per camins d'incertesa
sota la nuvolada
als nous bassals de pluja
retrobo somnis vells.
La tarda de diumenge
s'esmuny entre silencis
i els follets de la plaça
encenen els fanals.

Han obert ja la fira
de Nadal, tot s'avança,
Santa Llúcia remuga
al seu altar oblidat.
Els llums de coloraines
nuen noves garlandes,
i foragiten àngels
destinats a l'atur.

Botiguetes absurdes
ofereixen rampoines,
els carrers que estimava
ja no són com abans.
I malgrat tot espero
el miracle de sempre,
aquell estel amb cua,
i aquells pastors amics.

Repasso en els meus llibres
els versos tan inútils,
les rondalles perdudes,
les cançons d'altres temps.
Dibuixo unes muntanyes
amb tinta, sense pressa,
i les ombres d'un poble
que sé que no existeix.

Però qui sap, expliquen
que a la Xina llunyana
un pintor de paisatges
presoner del poder
va fugir a dins d'un quadre
cercant llibertats tendres
i unes mans amoroses
als llunyans horitzons.

Ens hem tornat escèptics,
descreguts i fatxendes.
Juguen a la vorera
fulles de lladoner.
A ciutat el fred feble
té pietat amb les velles,
la sorra de la platja 
acull tresors antics.

I torno a parar taula
i a llegir alguna cosa
i a escoltar que m'expliquen
els saberuts d'avui.
Per sort tot es renova
al cor de la gent jove,
altrament què en seria
d'aquest món tan absurd?

EL RIU

No és gens original comparar un riu
amb la vida, que neix i creix i fina
i es barreja amb el llot i amb altres aigües
i tan aviat sembla tranquil i plàcid
com perillós i a punt de desbordar-se
o bé pateix una sequera llarga
i un temps d'escassedat i deixadesa.

L'Ebre té avui la llum d'un estiu tendre,
reflecteix les mirades ancestrals
de tanta gent com n'ha sabut el tast
i els perills i n'ha fet camí feixuc
arrossegant, per vells senders de sirga,
llaguts que avui són un reclam turístic.

Al seu fons hi reposen ofegats,
i els ossos dels soldats de les tragèdies,
junts avui, entre còdols, malgrat fossin
d'un bàndols o de l'altre. Vides breus,
escapçades de forma prematura
en aquell temps que avui sembla teatre
destinat a acollir els encuriosits
viatgers del present, enamorats
d'un passat que no hauran de patir mai.

He seguit caminals sota pollancres,
he escoltat els ocells de la ribera
i he vist, damunt de l'enllotada bassa,
orenetes d'avui, que s'empassaven
els insectes daurats de vida efímera.

Les criatures juguen i s'encalcen
damunt la gespa, avui la xafogor
s'ha abaltit una mica. I uns quants núvols
conformen un paisatge pintoresc,
bellíssim, lluminós. La vida passa
damunt del riu, sense aturar el seu ritme.

Júlia Costa, Imatges i Paraules, poemes inèdits, 2017

IMATGES VIRTUALS

Avui resulta fàcil

retratar els tons daurats del cel ponent,

la lluna plena de Setmana Santa,

els esfilagarsats núvols, tan fràgils,

les flors obertes, els insectes hàbils,

els horitzons, la pluja, 

i tantes boires

com embolcallen els paisatges tendres.

En el temps dels meus avis i besavis

els records eren ombres,

                                   la memòria

no tenia suports ni massa rostres

de gent antiga. Per això es conserven,

amb certa reverència, las imatges

d'aquella gent que un dia ens precediren:

dames serioses, avis de cartró,

                                   infants mudats, 

tots ells, gairebé sempre,

davant d'un escenari de teatre,

conscients de la posteritat que els encalçava.

Amb imatges o sense, què hi farem,

la vida passa i tots passem.

                                      S'esborra

aquesta nostra breu petjada humana

i aquests capvespres bells i lluminosos

que la gent penja avui a tot arreu

no seran res. 

                           I tots nosaltres

serem ja uns esperits acomplexats

que caminen, errants,

pels camins de l'absència,

com si no haguéssim

ni tan sols viscut mai.

                                   I malgrat tot

algú mostrarà trets que ens van pertànyer,

un nas més prominent, un cop de geni,

afició a dibuixar o a fer bugada,

la resta d'aquests gens supervivents

en l'herència ancestral que l'acomboia

sense ser-ne conscient.

                             També aleshores

retrataran capvespres lluminosos

i encara que tot tingui explicació

a través de mirades objectives

de científics, experts en tantes coses,

encara els semblarà un estrany miracle

l'espectacle ancestral d'un cel magnífic.

Júlia Costa, poemes inèdits, 2017

ANTICS SILENCIS

L'hivern damunt del mar. Antics silencis

s'esmicolen al port domesticat

per on passeja un munt de pelegrins

que compren galindaines i es retraten

amb un paisatge de clarors somortes

darrere seu, sense pensar en tragèdies

ni en mars amb ones ben poc innocents.

El temps s'emporta els morts i la nostàlgia,

les il·lusions, tan fràgils, les proclames,

les frases fetes, les consignes velles,

la joventut, les festes i les frases

repetides a un munt de samarretes

i a les acolorides enganxines

que esquitxen aquest món tan poc amable.

Cal viure, no sé com ni els objectius

que ens empenyen a riure i fer barrila,

a esmerçar en francesilles els estalvis,

a embolicar presents i fer llaçades,

i a marcar el calendari amb vermellors

lligades a la història, a les rondalles

i a les celebracions de tota mena.

Potser ens han conformat, qui sap per què,

amb un ordinador com de fireta,

que fa que encara ens aturem seriosos

davant d'un sol ponent, d'un mar en calma,

d'un moment tan estrany i imprescindible

com aquest del capvespre vora l'aigua

on s'emmiralla la ciutat amable.

Júlia Costa, Imatges i Paraules, poemes inèdits, 2017