31.5.15

TERRASSES


Fotografia: el diario.es

TERRASSES


El restaurant s’ha omplert,
                        és bo i barat,
ofereix varietat, dos plats i postres
                            i fins i tot cafè
per uns deu euros.

Vençuts cambrers cansats
han perdut la il·lusió d’uns altres temps
car avui és precària tota feina
i saben que demà vindrà algú altre
més jove i inexpert, i més barat,
i ells tornaran a fer els camins fressats
per cercar un nou treball, sigui el que sigui.

La dona gran els deixa una propina
però un passavolant sense futur
arreplega, en passar, tota xavalla
i fuig enllà, sense mirar ningú,
                            al regne del pitjor.

Fa olor de sofregit, de fum i foc.

La llum d’aquest migdia ara es garbella
pel mig d’un nou tendal, 
                               damunt les taules.

Júlia Costa, poemes inèdits, 2015

26.5.15

EL GRATACELS



EL GRATACELS

Als feréstecs carrers encara sense cases
s’adormen  edificis a mig fer
encetats en els anys de la disbauxa
i la fatxenderia i les estafes.

Tan sols un gratacels de coloraines
sura enmig del no res,
                          i com abelles
els paletes d’avui, tots estrangers,
fan el que poden per omplir de vida
l’esquelet d’aquest monstre provincià.

Els vells contemplen entendrits les obres
i garbellen records d’uns altres anys
quan ells senyorejaven les bastides
i esmorzaven tocant el cel d’ahir
damunt de bigues fràgils,
                                sense pressa
i, segons diu, estimant l’ofici
i no com ara passa, més o menys.

El sol s’escola enmig del formigó
i dibuixa fantasmes al ciment.

Júlia Costa, poemes inèdits, 2015


25.5.15

SUPERMERCAT




Fotografia: El Periódico

SUPERMERCAT

M’endinso als carrerons de l’abundància,
a aquest supermercat de l’avinguda
                                      tan ple de tot.

S’apleguen les sentors
de fruita fresca, de sabons, de vins,
de lleixiu i de carn i pa i galetes.

M’agrada veure-hi gent de tot arreu
a la recerca del que cal a casa,
infants petits, encara sense escola,
i mestresses de casa desvagades
i estudiants viatgers i vells xarucs
i dones amatents a les ofertes.

Mig món que ven i un altre mig que compra,
i tan de bo que no hi hagués res més
que aquesta pau humil i consumista
i gent amb quatre rals a la butxaca
per esmerçar-los en senzills capricis
a l’abast d’una immensa majoria.

No cal demanar més, tota la resta
és, ben mirat, literatura inútil.

Júlia Costa, poemes inèdits, 2015

22.5.15

MATÍ




MATÍ


Llangor de jubilada desvagada
al matí que s’acosta lentament
sense sentit i sense obligacions.

La flaire d’un cafè revifa l’aire,
                                         escolto
la cançó de les tasses i les copes,
dels plats i dels coberts,
dels llums que tornen
a il·luminar les cuines escalfades
pel foc que encén el dia que vindrà.

La nit es dilueix, la claror arriba,
dibuixa franges de colors al cel
i el sol retorna al seu camí de sempre
arrossegat pels bous de les rondalles.


Júlia Costa, poemes inèdits 2015


21.5.15

LA RÀDIO DE LA NIT


La ràdio de la nit és ben estranya.

La foscor tendra aplega els confidents
que cerquen una oïda disposada
a recollir les seves inquietuds.

Escolto algú que explica moltes penes,
un fill que es droga i un marit violent,
i després m’ensopego amb una noia
a qui ha deixat malmesa un mal amor
i amb un embriac i amb una pobra vella
a qui les solituds esparracades
han arraulit al fons de casa seva.

Després torna la música i la vida
                            convencional:
política, futbol,
corrupcions i cinema i patacades
i les guerres de sempre, aquí o allà.

Roda del temps, la matinada arriba.


Júlia Costa, poemes inèdits, 2015

19.5.15

EL FUNÀMBUL





El funàmbul valent salta teulades,
empaita els gats festejadors.
                                        Somica.

Es creua amb els oficis oblidats
i amb els de sempre:
dones explotades
que cerquen un jornal desesperat,
escura-xemeneies a l’atur,
cambrers que tornen a la llar segura,
flequers a la recerca de pasteres,
bastaixos dels mercats,
noies fastiguejades que netegen
uns avis decadents i rondinaires,
xicots sense demà,
rodamóns, policies avorrits,
metges de guàrdia, escombriaires àvids,
homes del sac i bruixes de la fosca.

No perd mai l’equilibri, té el secret
de l’estabilitat sense vertigen.

Un campanar que encara resisteix
escampa un so oblidat. 
                            Moren les rates
als cataus on l'oblit es fa llegenda.



Júlia Costa, poemes inèdits, 2015

18.5.15

DESFILADA


DESFILADA

Vénen els meus difunts, en processó,
fins al carrer nocturn de la vigília,
tendres, benèvols, pàl·lids i propers.

No em fan por ni m’alegren la vetllada,
m’entristeix constatar que aquelles vides
podien haver estat molt més amables.

Ara són ja records indefinits
i aviat no seran res, 
un nom sense presència
al mapa de la vida
que no té inici, ni final.
                             Espurnes
al cel que ja no és cel,
a la pols còsmica.

Els veig passar, m’esperen i m’inspiren
i fins i tot em diuen que aprofiti
el nou matí que encara
m’espera més enllà de les foscors.

Júlia Costa, poemes inèdits, 2015


16.5.15

NIT D'HIVERN A CIUTAT



NIT D'HIVERN A CIUTAT

Ressonen passes al carrer desert.
Em desvetllen els sons de tantes coses:
El camió de la brossa
que amb estrèpit
buida els contenidors on mor la vida,
els plors imaginaris d’una actriu
a la televisió dels vells miratges,
un estranger que xerra en llengua estranya
amb algun invisible conegut
gràcies al seu telèfon de mans lliures.

Plora un infant, una dona s’enutja,
i tot al capdavall, desapareix,
i fins i tot el meu carrer, en les boires,
d’aquesta nit d’hivern
s’esfilagarsa
com un llençol apedaçat i antic.

Júlia Costa, poemes inèdits, 2015

14.5.15

PAISATGE URBÀ


PAISATGE URBÀ

L’home s’adorm damunt d’un jaç precari,
al portal d’una casa qualsevol.

M’ha dit algú que és ben inofensiu,
que fins i tot va ser un infant alegre,
un jove amb il·lusió, que es va casar,
i que va rumbejar sense aturada
en cotxes nous, la seva bona estrella.

I que un dia, com un castell de cartes,
tot el seu món va esdevenir ferralla.

No vol res. No diu res. I sobreviu
com tants altres com ell, entre les ombres
que les arnes roseguen amb constància.



Júlia Costa, poemes inèdits, 2015

12.5.15

CONVERSES



CONVERSES

Beu massa, me n’adono.
El veig molt trist.
És jove i me l’escolto. 
                              Baladreja
sobre la inoperància del govern
i els polítics corruptes
i els banquers
i sobre un munt de coses miserables
que ens gronxen a tothora aquí i allà.

Després
explica a l’amigueta desvagada
que el contempla amb desig i cobejança
i fins i tot un bri d'admiració
que aviat un oncle que té coneixences
a algun indret o a algun partit polític
l’endollarà a un destí que ignoro a posta.

Des del mar ve una olor de peix podrit
i de viatges sense cap destí.

La llíssera s’esmuny amb precaució
per les tèrboles aigües del vell port.


Júlia Costa, poemes inèdits, 2015



11.5.15

HOMENATGE DELS BLOGS A OLGA XIRINACS (11/05/2015)


Em passen les paraules com el vent,
les paraules em vénen com gavines errants,
les allunya el mestral i el llevant les acosta,
ara són i no són.
El paper encara és blanc
i aquest llapis que es mou entre els dits
és lleuger comuna ploma.

(Olga Xirinacs, 1987)

8.5.15

ELS CÒMICS, AL TEATRE REFLECTEIXEN...

Interior del Teatre Romea l’any 1914 (FR).



Els còmics al teatre reflecteixen
amb certa grapa, el món i les persones.

No són tan convincents com s’esperava.
Al capdavall, la feina és sempre feina.

Baraten sentiments per riure fàcil,
sarcasme per humil mediocritat,
una entrada comprada amb entusiasme
per una estona d’improbables somnis
i de rialles fins i tot forçades.

Baladrers, brunzinaires, inspirats.
Rapsodes i titelles. Titellaires
ocults
els fan anar com volen.
                        O s’ho pensen.

Pel camí, assenyalat de bell antuvi.
aplaudim amb tendresa.

Al capdavall,
no som tan diferents, actors i públic.

Júlia Costa, poemes inèdits, 2015


6.5.15

LA NIT NO TÉ SILENCIS ABSOLUTS






La nit no té silencis absoluts.
Un gos borda, perdut.
Algú s’enutja
en una llengua estranya que no entenc.
Un altre fa bugada a aquestes hores
i l’espiral de l’assecatge ràpid
esmicola les restes de records
enganxats amb suor a les samarretes,
als mitjons i als llençols que no es van perdre.

                              Al celobert,
els somnis s’abalteixen

i tot és quotidià i és poesia.

Júlia Costa, poemesinèdits (2015)

4.5.15

FUIG EL PRESENT



Fuig el present pantalla endins
d’un vell ordinador que encara aplega
els somnis obsolets,
ormeigs i el plànol
on s’assenyalen els camins antics
I els d’un futur que no m’ha de pertànyer.

S’allunya l’esperit a les palpentes
en el silenci d’un capvespre humit
com tants a la ciutat.

                                       Al capdavall
la solitud no és greu ni és un miratge.
És una condició d’humanitat
amb escletxes per on s’escola a voltes
la líquida esperança feta núvol.


Júlia Costa, poemes inèdits, 2015
(fotografia de l'autora)