4.5.15

FUIG EL PRESENT



Fuig el present pantalla endins
d’un vell ordinador que encara aplega
els somnis obsolets,
ormeigs i el plànol
on s’assenyalen els camins antics
I els d’un futur que no m’ha de pertànyer.

S’allunya l’esperit a les palpentes
en el silenci d’un capvespre humit
com tants a la ciutat.

                                       Al capdavall
la solitud no és greu ni és un miratge.
És una condició d’humanitat
amb escletxes per on s’escola a voltes
la líquida esperança feta núvol.


Júlia Costa, poemes inèdits, 2015
(fotografia de l'autora)


2 comentaris:

Xelo IProu ha dit...

aquests versos m'han esborronat

lolita lagarto ha dit...

és ben bé això..