6.5.15

LA NIT NO TÉ SILENCIS ABSOLUTS






La nit no té silencis absoluts.
Un gos borda, perdut.
Algú s’enutja
en una llengua estranya que no entenc.
Un altre fa bugada a aquestes hores
i l’espiral de l’assecatge ràpid
esmicola les restes de records
enganxats amb suor a les samarretes,
als mitjons i als llençols que no es van perdre.

                              Al celobert,
els somnis s’abalteixen

i tot és quotidià i és poesia.

Júlia Costa, poemesinèdits (2015)

2 comentaris:

Miquel ha dit...

M´agrada.
Tiene todo aquello que un buen poema debe tener:
Rirtmo y profundidad.
Salut

Helena Bonals ha dit...

Poesia i quotidianeïtat, sempre haurien d'anar juntes.