12.5.15

CONVERSES



CONVERSES

Beu massa, me n’adono.
El veig molt trist.
És jove i me l’escolto. 
                              Baladreja
sobre la inoperància del govern
i els polítics corruptes
i els banquers
i sobre un munt de coses miserables
que ens gronxen a tothora aquí i allà.

Després
explica a l’amigueta desvagada
que el contempla amb desig i cobejança
i fins i tot un bri d'admiració
que aviat un oncle que té coneixences
a algun indret o a algun partit polític
l’endollarà a un destí que ignoro a posta.

Des del mar ve una olor de peix podrit
i de viatges sense cap destí.

La llíssera s’esmuny amb precaució
per les tèrboles aigües del vell port.


Júlia Costa, poemes inèdits, 2015



2 comentaris:

Miquel ha dit...

Bellísimo..bellísimo.
Decir lo que uno piensa y justificarlo con las palabras acertadas sin magnificar nada contándolo todo, es simplemente genial.
No te lo tomes como un piropo, no es mi deseo.
Creo que el poema es muy bueno, muy bueno. Además cuentas con un vocabulario en catalán exquisito.
Hay palabras que son las justas y que cuadran perfectamente en la atmósfera.
Un diez y te aseguro que en poesía soy supra exigente.

Júlia ha dit...

Gràcies, Miquel!!!