LA RÀDIO DE LA NIT

La ràdio de la nit és ben estranya.

La foscor tendra aplega els confidents

que cerquen una oïda disposada

a recollir les seves inquietuds.

Escolto algú que explica moltes penes,

un fill que es droga i un marit violent,

i després m’ensopego amb una noia

a qui ha deixat malmesa un mal amor

i amb un embriac i amb una pobra vella

a qui les solituds esparracades

han arraulit al fons de casa seva.

Després torna la música i la vida

                            convencional:

política, futbol,

corrupcions i cinema i patacades

i les guerres de sempre, aquí o allà.

Roda del temps, la matinada arriba.

Júlia Costa, poemes inèdits, 2015

EL FUNÀMBUL

El funàmbul valent salta teulades,

empaita els gats festejadors.

                                        Somica.

Es creua amb els oficis oblidats

i amb els de sempre:

dones explotades

que cerquen un jornal desesperat,

escura-xemeneies a l’atur,

cambrers que tornen a la llar segura,

flequers a la recerca de pasteres,

bastaixos dels mercats,

noies fastiguejades que netegen

uns avis decadents i rondinaires,

xicots sense demà,

rodamóns, policies avorrits,

metges de guàrdia, escombriaires àvids,

homes del sac i bruixes de la fosca.

No perd mai l’equilibri, té el secret

de l’estabilitat sense vertigen.

Un campanar que encara resisteix

escampa un so oblidat. 
                            Moren les rates

als cataus on l'oblit es fa llegenda.

Júlia Costa, poemes inèdits, 2015

DESFILADA

DESFILADA

Vénen els meus difunts, en processó,

fins al carrer nocturn de la vigília,

tendres, benèvols, pàl·lids i propers.

No em fan por ni m’alegren la vetllada,

m’entristeix constatar que aquelles vides

podien haver estat molt més amables.

Ara són ja records indefinits

i aviat no seran res, 

un nom sense presència

al mapa de la vida

que no té inici, ni final.

                             Espurnes

al cel que ja no és cel,

a la pols còsmica.

Els veig passar, m’esperen i m’inspiren

i fins i tot em diuen que aprofiti

el nou matí que encara

m’espera més enllà de les foscors.

Júlia Costa, poemes inèdits, 2015

NIT D'HIVERN A CIUTAT

NIT D'HIVERN A CIUTAT

Ressonen passes al carrer desert.

Em desvetllen els sons de tantes coses:

El camió de la brossa

que amb estrèpit

buida els contenidors on mor la vida,

els plors imaginaris d’una actriu

a la televisió dels vells miratges,

un estranger que xerra en llengua estranya

amb algun invisible conegut

gràcies al seu telèfon de mans lliures.

Plora un infant, una dona s’enutja,

i tot al capdavall, desapareix,

i fins i tot el meu carrer, en les boires,

d’aquesta nit d’hivern

s’esfilagarsa

com un llençol apedaçat i antic.

Júlia Costa, poemes inèdits, 2015

PAISATGE URBÀ

PAISATGE URBÀ

L’home s’adorm damunt d’un jaç precari,

al portal d’una casa qualsevol.

M’ha dit algú que és ben inofensiu,

que fins i tot va ser un infant alegre,

un jove amb il·lusió, que es va casar,

i que va rumbejar sense aturada

en cotxes nous, la seva bona estrella.

I que un dia, com un castell de cartes,

tot el seu món va esdevenir ferralla.

No vol res. No diu res. I sobreviu

com tants altres com ell, entre les ombres

que les arnes roseguen amb constància.

Júlia Costa, poemes inèdits, 2015

CONVERSES

CONVERSES

Beu massa, me n’adono.

El veig molt trist.

És jove i me l’escolto. 

                              Baladreja

sobre la inoperància del govern

i els polítics corruptes

i els banquers

i sobre un munt de coses miserables

que ens gronxen a tothora aquí i allà.

Després

explica a l’amigueta desvagada

que el contempla amb desig i cobejança

i fins i tot un bri d'admiració

que aviat un oncle que té coneixences

a algun indret o a algun partit polític

l’endollarà a un destí que ignoro a posta.

Des del mar ve una olor de peix podrit

i de viatges sense cap destí.

La llíssera s’esmuny amb precaució

per les tèrboles aigües del vell port.

Júlia Costa, poemes inèdits, 2015

HOMENATGE DELS BLOGS A OLGA XIRINACS (11/05/2015)

Em passen les paraules com el vent,

les paraules em vénen com gavines errants,

les allunya el mestral i el llevant les acosta,

ara són i no són.

El paper encara és blanc

i aquest llapis que es mou entre els dits

és lleuger comuna ploma.

(Olga Xirinacs, 1987)