31.1.12

MEDUSA MORTA




Restes dels temporals i maltempsades,
unes meduses mortes, damunt la sorra tèbia
encara mostren cert orgull cromàtic
però són ja, tan sols, un moc inconsistent.


Temps era temps, inflades navegaven,
seguint capricis dels corrents marins,
majestuoses, irisades, belles,
i produïen, als banyistes tendres,
inquietuds un pèl exagerades
doncs és sabut que el frec dels seus tentacles
no és pas del gust de cap persona amb seny.


Quantes pors hem tingut de les meduses
humanes, tan fatxendes, tan inflades,
que amb una breu carícia inesperada
ens poden provocar, de cop i volta,
irritacions molestes, doloroses!


I al capdavall, un dia no són res,
un moc damunt la sorra de la platja
i aquells temors que ens feien ser prudents
es mostren en la seva dimensió
precisa, quan al món hi ha mals pitjors
que ensopegar amb tentacles urticants
entre les ones de la mar propera.




Júlia Costa. Poemes inèdits (Recull 'Càmera digital', 2012)


Fotografia: Júlia Costa, 'Medusa morta' (Múrcia)


30.1.12

CARRER ETERNITAT





El carrer porta fins al cementiri
un cementiri net i ben cuidat
d'aquests que tan sols tenen alguns pobles
petits i sense cap fatxenderia,
sense dissenys ni gratacels ni estàtues,
ni magatzems farcits de temptacions
i d'estris i perfums i galindaines
que volen fer-nos bells i sempre joves,
immutables, perfectes i feliços.


El carrer Eternitat és curt i blanc
i la blancor infinita fa més savi
aquest camí cap al no res previst
o a la immortalitat. Qui pot saber-ho!


Avui és fàcil conservar una imatge
planer, barat, ja les fotografies
no tenen el misteri d'altres temps
i en dominem la tècnica senzilla
amb tot això de les tecnologies
i dels ordinadors i dels telèfons
que fan, extraordinaris, tantes coses.


Només l'Eternitat encara sobta,
aquest demà que porta al cementiri
gran o petit, aquest silenci fràgil,
les noms i dades dels qui ens precediren
escrites a les làpides de marbre,
al costat d'una creu o d'algun símbol
que ja ha perdut també pes específic
en aquest món farcit de presumpcions
on sembla que tot sigui previsible.


Els morts, des del silenci, potser riuen
en contemplar l'orgull dels qui som vius
per molt poc temps. El poble, un punt al mapa,
s'allunyarà del meu modest viatge
i el carrer Eternitat veurà com passen
els morts, els vius, els dies i les hores.


Júlia Costa. Poemes inèdits (Recull 'Càmera digital', 2012)


Fotografia: Júlia Costa, Altobordo (Múrcia)

27.1.12

LLUM DE FEBRER






Llum de febrer


L'hivern, l'hivern. A poc a poc s'allunya,
feixuc i tendrament esvalotat.

Com costa de passar, tan fosc encara,
quan ja els nadals han fet el seu camí
i ens han deixat aquest regal de reis
únic, i dolorosament exacte:

Un àlbum ple d'imatges oblidades
o condemnades a l'oblit. Imatges
d'amics i de parents que ja no solquen
els àpats generosos de les festes.

Que no vindran mai més, ja que la vida
segueix, indiferent, la seva cursa,
sense contemplar els nàufrags que arrosseguen
les ones, fredes, sobre el mar del temps.

I ja no trobarem a les rebaixes
l'abric calent, ni la flassada flonja,
ni el paisatge somniat, ni les mentides,
que ens ajudaren a enlairar senyeres
als cims més alts de les passions perdudes.

Vindrà el bon temps, quan el falciot retrobi
el vell camí del cel, sota les boires.

Júlia Costa. Indrets i camins. joescric.com (2004)

Fotografia: 'Sorra', Júlia Costa

26.1.12

HAVANERA DEL CAPVESPRE




Havanera del capvespre

Sota la llum de fanals emboirats
s'adorm el port quan arriba la tarda,
i les gavines s'emporten el sol
cap a horitzons amb castells i muntanyes.

L'amor se'n va com se'n va la claror,
gronxen les ones la vela que passa
i un vell vaixell ancorat en el port
somnia el temps d'impossibles viatges.

Tot passejant han tornat els records,
el primer amor a recer d'una barca,
i vells estius amb la lluna en el mar
quan la foscor no tenia enyorança.

Tot passejant els records han tornat,
però no han tornat els amics que esperava,
ni els vells amors que els naufragis hostils
van ofegar sota pluges estranyes.

L'aigua emmiralla la llum dels estels,
una llum tendra, petita i molt blanca,
que s'esmicola en el penya-segat
quan el vent fa les onades més llargues.

El far encès enlluerna l'espai
amb el camí d'una nova esperança,
i entre les barques s'amaga el sospir
d'una sirena que dorm a la platja.

Tot passejant he escoltat el seu cant,
un plany antic i una pena amagada,
i he retornat als carrers i la gent
amb el cor ple de llegendes llunyanes.

He retornat als carrers i la gent,
la vida encara un esforç em demana,
i aparadors plens d’objectes banals
omplen de somnis la inútil vesprada.

Sota la llum de fanals emboirats
el port s'adorm i la nit se li abraça,
quan les gavines amaguen el sol
sota el tresor oblidat d'un pirata.

Júlia Costa. Indrets i camins. joescric.com (2004)

23.1.12

LA FIRA DEL TEMPS






La fira del temps

Fan a la plaça la fira del temps
sota una carpa estelada de plata.
Tot de marxants amb capell escarlata
i amb un somriure esquerdat a les dents
Venen engany als possibles clients.
Sobre els taulells es passeja una rata
que fuig de l’aspra cacera del gat
mentre rosega un minut oblidat.

Hi hem arribat per comprar primaveres,
a vendre antigues glaçades d’hivern,
les tardes llargues, el pas d’un vell tren
i aquella absurda i inútil espera.
Baratarem l’hora absurda i sobrera
per un instant que serà massa car.
Sota un fanal que espargeix llum somorta
un munt de gent va fent cua a la porta.

Fan una rifa cap a mitjanit.
Hi ha un grapat d’anys per qui tingui fortuna
i nits d’amor sota espurnes de lluna,
somnis, viatges i almostes d’oblit.
Porto una taca de pena al vestit
i una maleta farcida de runa.
L’atzar, variable, entre tendre i hostil,
balla inconstant, com les pluges d’abril.

-Qui vol un bri xafogós de l’estiu?
-Qui, una tardor sense fulles daurades?
-Qui, el fals orgull de les guerres guanyades?
-Qui, estels d’aram reflectits en el riu?
L’encarregat de la fira ho escriu
tot a un gran llibre de tapes folrades.
i una gropada de vent de dissort
porta un calfred que ens apropa a la mort.

Jo ja he comprat a unes quantes parades
les unces velles d’un temps més barat.
A la butxaca, en el pou d’un forat,
les he perdut pel camí de tornada.
Ai, de la vida, estantissa i somniada.
ai, dels juliols i la joia del blat.
Encara al pit, amagat i calent,
hi he conservat un bocí de present.

Júlia Costa. Indrets i camins. joescric.com (2004)

21.1.12

En clau de dona (Pilar Cabot)

De tant en tant participo en un programa de Ràdio Burjassot, realitzat pel poeta Alfons Navarret, on a partir de les entrades del meu altre blog Tèrbol Atzur parlo d'alguna poeta que ja he referenciat. Aquí podeu escoltar l'espai que vaig dedicar a Pilar Cabot:

20.1.12

A MITJA TARDA

Imatge: Wolfgang Weber, 1929, Plaça del Pedró



A mitja tarda


A mitja tarda, en el silenci estrany
que s’estén pels carrers, 
                    quan s’adorm el diumenge,
em ve a buscar la nena que vaig ser,
i torno a fer el passeig d’altres vegades,
fins a la Rambla, sempre diferent.

Fa molts anys, quan semblava que les coses
per força havien de tornar a anar bé,
després d’haver passat tanta misèria,
amb la mare creuàvem els carrers,
del Raval, tot sovint, per tantes coses:

Anar a la Boqueria, o a mirar
alguna processó, o aquell miracle
del Corpus, amb un ou ballant al cim
d’un garbuix de cireres i ginesta.

El pare treballava tantes hores!
Mai no podia passejar amb nosaltres!

La ciutat era un llibre de llegendes
que tenien espurnes de veritat,
però que jo confonia amb les mentides.

La mare m’explicava, més d’un cop,
que al mític casalot de Ca l’Erasme
la besàvia hi havia treballat,
                                  de cambrera,
i que deia que les pedres,
velles i fosques, del carrer del Carme
eren per ella plenes de records…

La besàvia, nascuda a l’Empordà,
havia estat molt jove malcasada,
i amb un fill molt petit, que era el meu avi,
va haver de fugir cap a Barcelona.

Més endavant, quan el carrer Fortuny
era més fosc, un atzucac nostàlgic,
havien endegat una dispesa,
que va malmetre estalvis i salut
i va engrunar les febles esperances
que sovint donen força als més humils.
per intentar aventures impossibles.

I va venir la guerra, i molta por,
i solitud, i fam, i maltempsades,
i tots plegats van acabar en un pis
del Poble-sec, on al final vaig néixer.

La mare recordava, d’aquells temps,
un tapís amb la història d’Absalom,
a la sala elegant de Ca l’Erasme,
que l’espantava i li agradava alhora,
amb aquella atracció tendra i cruel
pel mal, que la infantesa acull, estranya.

La ciutat era un llibre de rondalles,
i el Raval, el capítol més extens.

Jo contemplava les postals antigues,
amb Santa Eulàlia al mig d’aquella plaça
que encara té el regust del temps perdut
i on sembla que encara hagin d’aturar-se
els carreters, cansats i baladrers.

Per regla general, qui fa diners,
sense enyorança fuig dels barris tristos,
on la infantesa, amb odis i amb amors,
els vindria sovint a tocar l’ànima,
i resten els herois dels fracassats,
aquells que mai no sortiran als diaris
ni a la televisió, si no és per dir
que hi ha mancances, moltes, o amb motiu
de crims, de malvestats o robatoris.

Així tot sembla clar. 
                           Hi ha una ciutat,
per a gent benestant, civilitzada,
i un altre indret per als camins obscurs,
de la gent marginal, de costums primitius.

Jo encara hi veig un llibre de rondalles,
en aquest cor de la ciutat antiga.

Ara els contes es tornen de colors
i estan escrits en llenguatges diversos,
que, de vegades, costen de copsar,
si no és té el cor obert a tots els vents.

Veig nens i nenes que van a l’escola,
dones al forn, i a la carnisseria,
homes xerrant a cada cantonada,
contents d’haver-se retrobat tan lluny.

Barbers com els d’abans, pastisseries, 
botigues amb joguines per dos euros,
i també carrerons on la foscor
amaga allò més fosc de cadascú.

Tot plegat, ja ho veieu, no ha canviat tant!

Sant Ponç cada any retorna, flors i llum,
I plantes remeieres, i mel nova,
com si la història s’afanyés, encara,
a romandre en el cor de la ciutat.

En aquest cor, obert a tantes coses!

Els contes són tan sols per qui els escolta
o els sap llegir en silenci, disposat
a creure en els miracles que ens expliquen…


Júlia Costa. Indrets i camins. joescric.com (2004)

17.1.12

NO PENSARÉ





No pensaré

No pensaré en els dies
d'estiu, quan és hivern,
ni en les flors més boniques
quan els arbres són secs,

Cada dia és un dia
que m'han venut a pes,
un dia que s'escapa
cap al ponent encès...

Cada dia em desvetllo
amb una veritat:
Jo sola, cada dia,
brossa d'eternitat.

Júlia Costa. Indrets i camins. joescric.com (2004)

Fotografia: Llac de la Ciutadella, Júlia Costa

15.1.12

SÓC DELS MEUS ANYS





Sóc dels meus anys


Sóc dels meus anys, agemolida, incauta,
l'urc de l'ahir es va enfonsar en la nit,
La melodia no segueix cap pauta.
Volí, guitarra, clavicèmbal, flauta,
renill, gardeny, clapit.

Vaig fent forat al temps que breu s'escola,
no he fet atots, però no trobo consol,
un esparpall de somnis m'agombola.
Rònega, broixa, despullada, sola,
metzina al bol.

No em queixo pas, ni crec anar lluny d'osques,
ni a l'orsa vaig, ni m'he perdut enllà.
Platja lluent, empedrada de closques,
petxines d'or i aquest revolt de mosques
damunt la mà.

Ai, joventut. Què lluny, foragitada,
del meu recer, sense remei te'n vas!
Galivances d'etern, miratge, onada,
muntanya, barca, so de torbonada,
ponent, ocàs.

'Encara no', em diu la veu amiga,
es porta a dins la tresca i el somniar.
Flor, fruit, llavor, esqueix, arrel, espiga.
Cansada ja, m'urpeja la fatiga.
Avui, demà.

Júlia Costa. Indrets i camins. joescric.com (2004)


Imatge: Júlia Costa,'Barceloneta'.


13.1.12

OLORS




Olors


Aquell cafè calent de bon matí
amb la dolça alenada que rellisca
vora la gent, que calla i s'endormisca
perquè no té res més per afegir.

Entre llençols, carícies de coixí,
porta somnis encesos d'odalisca.

Aquell cafè calent de bon matí.


La sentor d'enyorada xocolata,
desfent-se poc a poc al gran perol.
La casa, en un diumenge sense sol,
melindros d'or rient a la safata,

I aquella neu de suculenta nata,
sobreeixint del recer d'un senzill bol.

La sentor d'enyorada xocolata.


Aquell humil i històric got de vi
que ha viscut a la casa dels més pobres,
Ajudant a empassar-se tantes sobres,
que fou goig, pena, enyorament, verí.

Got servit a l'hostal ran de camí,
i amagat a la cuina dels més nobles.

Aquell humil i històric got de vi.

 Júlia Costa. Indrets i camins. joescric.com (2004)

Imatge: Ampolles, llibre i magrana (oli sobre tela, Júlia Costa)

11.1.12

AQUEST CANSAMENT LLARG








Aquest cansament llarg

Aquest cansament llarg, aquestes tardes,
l'hivern que encara no té flors a punt,
i dorm en els borrons de cada roure.

Aquesta fresca de bagueny als llavis,
un vianant silent a la vorera
d'un carrer qualsevol de la ciutat.

I aquesta pena
que sense cap sentit marfon les coses,
com si tot el que envolta el meu racó
del temps i de l'espai, ara, de sobte,
es tornés una llarga filagarsa
de somnis. 
                     La teranyina inconsistent
de pols, que s'esmicola entre els meus dits,
com si la mort, inesperada sempre,
desfés objectes, mobles i records,
fins a deixar tan sols un rastre d'ombres.

No tinc motius de pena. 
                              Al menys, la vida,
m'ha tractat amb pietat. Però els dies fugen,
lents, imprecisos, mentre ens arrosseguen
cap a la destrucció més absoluta
encara que el miratge de la vida
ens agomboli la il·lusió estantissa.


Júlia Costa. Indrets i camins. joescric.com (2004)

10.1.12

CANÇÓ DE LA CURTA ABSÈNCIA





Cançó de la curta absència


Quan el diumenge s'enfosqueix
i la tendresa m'esgarrapa
i tu no hi ets, i el temps s'escapa,
com el lliscar frisós d'un peix.

Quan el diumenge s'enfosqueix.

Quan el diumenge és un neguit
de gent il·lusa que somnia
en l'esperada flor d'un dia
que ompli les ànsies d'infinit.

Quan el diumenge és un neguit.

Quan el diumenge és massa llarg
i es fonen totes les clarors
i vora mil televisors
hi ha avorriment, i un gust amarg.

Quan el diumenge és massa llarg.

Quan el diumenge, a poc a poc,
engruna velles alegries,
i em sento a dins el pes dels dies
i que se'm torna cendra el foc.

Quan el diumenge, a poc a poc.

Quan tu no hi ets i tot és res,
i el vell rellotge, bategant,
s'emporta els anys i em vaig fent gran
i em deixa al cor un estrany pes.

Quan el diumenge s'enfosqueix.


Júlia Costa. Indrets i camins. joescric.com (2004)

8.1.12

DESPRÉS DE FESTES





Ja s'han pansit perles de vesc
sobre el llum vell del menjador.
La gent atura el proper tresc,
s'acaba el temps, torno a ser jo.
Si em prediqués un sant francesc
no li sabria dir que no.

Vaig al treball sense pensar,
tot ha passat, haig d'envellir.
El dia és fred, el cel és clar,
i un raig de sol trenca el camí.

Sobre milers d'aparadors
han rebaixat estris, joguines.

S'aturen els ordinadors
i es van buidant les oficines,
mentre endrecem totes les pors
al vell armari de les nines.


Júlia Costa. Indrets i camins. joescric.com (2004)

7.1.12

ESTRANY EL TEMPS




Estrany el temps

Estrany el temps, que passa i tot ho trenca,
talment un vent tramuntanal i absurd,
aquells lligams que semblaven per sempre,
tot el que fou i ara és desconegut.

Estranys amics, ara ombres enyorades,
afectes i odis, igualats avui,
el sord compàs, un ritme de petjades,
ona calenta sobre negre escull.

Estrany l'amor que jo no em creia massa,
i és, i el puc veure, i continua amb mi,
i sé la mort, estranya, alè que glaça
el vell indret que no podré assolir.

Estèril tot plegat, vida i no vida,
amistat, cobejança, orgull, alè,
Estrany pensar, estranya la mentida,
estranya la certesa de saber.

Júlia Costa. Indrets i camins. joescric.com (2004)

6.1.12

CAMINEM SOBRE CENDRA




Caminem sobre cendra

Caminem sobre cendra, sobre fòssils absurds,
el capvespre no és més que un fenomen de fira,
i cada anys els minuts es van fent molt més curts,
i el mirall que no parla, intransigent em mira.

Del no res a no res, vet-ho aquí tot plegat,
el resum d'un relat ple de pàgines tendres,
la novel·la del temps impresa en paper arnat,
impossible fer rams de ginesta al novembre.

Camino. Què he de fer? Enfonsar-me del tot?
Esperar, vora el riu, la tempesta darrera?
Escoltar encara avui el ressò d'un vell mot?
Estimar i compadir els companys de drecera?

Somniar cels de cristall i reines de les neus?
Creure en jardins subtils i d'eterna florida?
Viure, potser, tan sols, ja que sota els meus peus,
encara hi ha l'arrel d'una vella embranzida.

Júlia Costa. Indrets i camins. joescric.com (2004)

3.1.12

DEMÀ




Demà


Sobre runes d'avui
hi haurà noves esglésies
i noves catedrals
per les noves misèries.

Arqueòlegs pacients
bellugaran les pedres.

Els cranis soterrats
sota  un trespol de gespa
sortiran retratats
a les enciclopèdies.

Hi haurà noves cançons
per cantar la tenebra
i per cantar l'amor,
l'enyorança o la febre.

Més enllà de la nit
m'oblidarà la terra.

Els estels fantasmals
seguiran fent la vetlla
a les nits sense llum
hi hagi pau, hi hagi guerra.

Més enllà del ressò
de la nostra impaciència,
del crit del revoltat,
de la parla estrangera,

més enllà del meu temps
m'oblidarà la terra.


Júlia Costa. Indrets i camins. joescric.com (2004)

1.1.12

SOLITUD

Solitud

Arribarà de nou
El fred que no esperàvem,
i la nit sobre el blat
amagarà la casa.

No trobarem cap llum
que ens tregui la basarda,
i arraulits en la nit,
esperàrem a l'alba.

La por ens ha aclaparat
just a sota d'un arbre,
potser algun arbre sol,
de ben migrades branques.

No gosem caminar
sota les nits covardes
i covards com la nit
fem la ruta més llarga.

Tot el temps de foscor
temps perdut que no avança,
ens llevarem amb sol
a hora de migdiada.

Encalçats per estranys,
desconeguts fantasmes,
fugirem cap enlloc,
pòtols sense esperança.

I malgrat amb por i tot
la nit és necessària.

Júlia Costa. Indrets i camins. joescric.com (2004)