El carrer porta fins al cementiri
un cementiri net i ben cuidat
d'aquests que tan sols tenen alguns pobles
petits i sense cap fatxenderia,
sense dissenys ni gratacels ni estàtues,
ni magatzems farcits de temptacions
i d'estris i perfums i galindaines
que volen fer-nos bells i sempre joves,
immutables, perfectes i feliços.
El carrer Eternitat és curt i blanc
i la blancor infinita fa més savi
aquest camí cap al no res previst
o a la immortalitat. Qui pot saber-ho!
Avui és fàcil conservar una imatge
planer, barat, ja les fotografies
no tenen el misteri d'altres temps
i en dominem la tècnica senzilla
amb tot això de les tecnologies
i dels ordinadors i dels telèfons
que fan, extraordinaris, tantes coses.
Només l'Eternitat encara sobta,
aquest demà que porta al cementiri
gran o petit, aquest silenci fràgil,
les noms i dades dels qui ens precediren
escrites a les làpides de marbre,
al costat d'una creu o d'algun símbol
que ja ha perdut també pes específic
en aquest món farcit de presumpcions
on sembla que tot sigui previsible.
Els morts, des del silenci, potser riuen
en contemplar l'orgull dels qui som vius
per molt poc temps. El poble, un punt al mapa,
s'allunyarà del meu modest viatge
i el carrer Eternitat veurà com passen
els morts, els vius, els dies i les hores.
Júlia Costa. Poemes inèdits (Recull 'Càmera digital', 2012)
Fotografia: Júlia Costa, Altobordo (Múrcia)
