CANÇÓ DE LA CURTA ABSÈNCIA

Cançó de la curta absència

Quan el diumenge s'enfosqueix

i la tendresa m'esgarrapa

i tu no hi ets, i el temps s'escapa,

com el lliscar frisós d'un peix.

Quan el diumenge s'enfosqueix.

Quan el diumenge és un neguit

de gent il·lusa que somnia

en l'esperada flor d'un dia

que ompli les ànsies d'infinit.

Quan el diumenge és un neguit.

Quan el diumenge és massa llarg

i es fonen totes les clarors

i vora mil televisors

hi ha avorriment, i un gust amarg.

Quan el diumenge és massa llarg.

Quan el diumenge, a poc a poc,

engruna velles alegries,

i em sento a dins el pes dels dies

i que se'm torna cendra el foc.

Quan el diumenge, a poc a poc.

Quan tu no hi ets i tot és res,

i el vell rellotge, bategant,

s'emporta els anys i em vaig fent gran

i em deixa al cor un estrany pes.

Quan el diumenge s'enfosqueix.

Júlia Costa. Indrets i camins. joescric.com (2004)