ELS CÒMICS, AL TEATRE REFLECTEIXEN...

Interior del Teatre Romea l’any 1914 (FR).

Els còmics al teatre reflecteixen

amb certa grapa, el món i les persones.

No són tan convincents com s’esperava.

Al capdavall, la feina és sempre feina.

Baraten sentiments per riure fàcil,

sarcasme per humil mediocritat,

una entrada comprada amb entusiasme

per una estona d’improbables somnis

i de rialles fins i tot forçades.

Baladrers, brunzinaires, inspirats.

Rapsodes i titelles. Titellaires

ocults

els fan anar com volen.

                        O s’ho pensen.

Pel camí, assenyalat de bell antuvi.

aplaudim amb tendresa.

Al capdavall,

no som tan diferents, actors i públic.

Júlia Costa, poemes inèdits, 2015

LA NIT NO TÉ SILENCIS ABSOLUTS

La nit no té silencis absoluts.

Un gos borda, perdut.

Algú s’enutja

en una llengua estranya que no entenc.

Un altre fa bugada a aquestes hores

i l’espiral de l’assecatge ràpid

esmicola les restes de records

enganxats amb suor a les samarretes,

als mitjons i als llençols que no es van perdre.

                              Al celobert,

els somnis s’abalteixen

i tot és quotidià i és poesia.

Júlia Costa, poemesinèdits (2015)

FUIG EL PRESENT

Fuig el present pantalla endins

d’un vell ordinador que encara aplega

els somnis obsolets,

ormeigs i el plànol

on s’assenyalen els camins antics

I els d’un futur que no m’ha de pertànyer.

S’allunya l’esperit a les palpentes

en el silenci d’un capvespre humit

com tants a la ciutat.

                                       Al capdavall

la solitud no és greu ni és un miratge.

És una condició d’humanitat

amb escletxes per on s’escola a voltes

la líquida esperança feta núvol.

Júlia Costa, poemes inèdits, 2015

(fotografia de l'autora)

EL CERCLE DE RAQUEL

M'han demanat un poema dedicat a Raquel Méller, per a un acte en homenatge de l'artista, emmarcat en el projecte de reivindicació de l'Arnau. Per tal de no repetir tòpics he intentat recordar el que me n'explicava la gent del temps dels meus avis i pares, un personatge extraordinari, enigmàtic i poc conegut per les noves generacions que va marcar tota una època i que després d'una vida cosmopolita va retornar a Barcelona, on va morir. La llegenda continua...

En els meus blogs he parlat manta vegades d'ella, així que poca cosa puc afegir.

El cercle de Raquel

El meu avi em parlava, com la gent del seu temps,

d’una màgia especial, d’una gràcia infinita

que explicava el seu èxit, compartit a tants llocs,

malgrat la seva mida, menuda i delicada,

i un caràcter de diva, difícil, cantellut.

Jo la recordo gran però sempre enigmàtica,

encara amb un estrany orgull extraordinari,

pietosa i cosidora, com sempre havia estat,

i amb aquell tarannà tocat pel gran misteri

de la gràcia d’un art que ja em semblava antic.

Tornaven els cuplets quan jo tot just creixia

enmig de tants silencis i de nostàlgies velles,

i en vam aprendre alguns, que es cantaven de nou,

ja que sempre, amb el temps, retornen les cançons

que ens evoquen perfums d’uns dies esvaïts.

A Hollywood, París, Roma i la Costa Blava

els homes saberuts, escriptors i poetes,

periodistes, pintors, la gent més important

es va inclinar davant d’aquell rostre de fada

i d’aquelles històries d’amors i patiment.

Es deia que agraïda, al rei tan bescantat

va convidar a dinar quan tots el rebutjaven

i fins ella mateixa li va fer un bon arròs

encara vora el mar de la mítica França

en temps de canvis grans i trasbalsos i guerres.

Després, entre silencis i un cert oblit culpable

es va engrunar el record de tantes meravelles,

però en resta una font on la seva figura

eterna i juvenil ofereix les violetes

d’ahir a la gent d’avui, que no sap apreciar-les.

La llegenda retorna i a l’avinguda mítica

allà  on els primers èxits la van fer universal

i desitjada i bella, famosa i envejada,

les runes d’un teatre esperen acollir

les músiques d’avui i les violetes noves.

Júlia Costa i Coderch (abril, 2015)

PRIMAVERA

Primavera

Les fulles dels arbres són un núvol verd,

les boires amaguen el poble llunyà,

i la pluja fina comença a cantar,

damunt les teulades, on el vent es perd.

Les mares netegen petjades de llim,

rondinen i miren els vidres mullats,

hi ha un tel de silenci damunt dels terrats,

i el ruixat, de sobte, s'emporta el polsim.

Amb les botes d'aigua, ben encaputxats,

els nens i les nenes s'endinsen als tolls,

les fades s'amaguen enmig de bedolls,

les bruixes esblenen cabells arrissats.

Els follets regiren les primeres flors,

s'obren les violetes sota les falgueres,

refilen tonades les aus presoneres,

els gats de la vila enyoren clarors.

L'hivern fou clement, tothom tem glaçades,

que pot dur el bon temps, encara a mig fer.

Que minvin tranquil·les les neus del gener

per fer generoses les pasqües granades.

Els estels, al vespre, s'apleguen gentils,

fan l'ullet als homes cantant caramelles,

expliquen llegendes i rondalles velles

i ploren històries de passats abrils.

I encara que ens dolgui el temps que fa via,

els anys que s'engrunen i no vindran més,

l'amic que estimaven i que ja no hi és,

el sol a la posta, la mort d'un migdia,

sentim el bon temps que se'ns fica a dins

i ens tornen un arbre de boscos humits,

i ens creixen arrels i flors sobre els dits

i somniem muntanyes amb cent mil camins.

Júlia Costa, La Pols dels Carrers (Meteora, 2006)

LA TRAGÈDIA ÉS NOTÍCIA

Fa més de deu anys, amb motiu de l'atemptat de Madrid, vaig escriure aquest poema. Veure i sentir com es tracten les desgràcies (les que ens toquen de prop), fa molta angúnia, he hagut de tancar teles i ràdios i fins i tot em sembla copsar que els mateixos periodistes que han de fer el que els manen, -no està el mercat laboral com per plantar cara als amos- tenen una mena de mala consciència, encara bo. El mateix pel que fa als inevitables totòlegs tertulians de sempre.

Com en aquella ocasió s'atura gairebé tot, llevat dels esports i la publicitat, intocables ni que s'acabi el món. Potser ha de ser així, tot és espectacle i això no és nou, va lligat al tarannà humà. Avui hi ha qui es queixa dels disbarats que es poden trobar a la xarxa sobre els catalans o els alemanys, fa anys se'n podien llegir sobre els madrilenys i amb motiu de l'atemptat a les Torres Bessones, sobre els americans. Potser encara és pitjor la indiferència que provoquen tants morts quotidians que no coneixem. Si cregués en Déu diria allò tan vell de què ell ens perdoni...

Fem una pausa, per anar a publicitat

(11-3-2004)

La televisió parla de desgràcies i penes

de guerres que no acaben, d’un atemptat sagnant.

Els cossos esqueixats ens amarguen la tarda

i el dolor ens aclapara, impotents, al sofà.

Però s’atura de sobte la desgràcia propera

i una noia mig nua ens ofereix perfum.

La televisió explica com els valors es perden,

els experts pontifiquen sobre el com i el perquè.

La violència arrossega els infants i les cases

i dones maltractades no troben protecció.

Però s’atura de sobte tota pena excessiva

i un cuiner somrient ens prepara un pastís.

I quan una tragèdia ens toca de la vora

i tot es paralitza a l’entorn d’aquell fet

i els rostres s’enfosqueixen i moren els somriures

i s’apaga el cinema i el teatre i el ball

fins i tot aleshores les pauses dels anuncis

entonen un rosari de greus frivolitats

i obren el seu mercat de productes inútils

sense por ni respecte ni pietat ni dolor.

El gran supermercat, del món i de la vida,

sempre roman obert, proper i acolorit

al racó de la llar on plorem infortunis

i apedacem amb cura un mitjó foradat.

Júlia Costa

DAMUNT LA SORRA D'ARGELERS

 DAMUNT LA SORRA D'ARGELERS

Sol esquifit, vides planeres,

humitat trista i el no res,

parracs vençuts de mil banderes

damunt la platja d’Argelers.

Hi ha neu glaçada a les muntanyes,

l’aigua del mar acull els morts,

els esperits de les espanyes

s’acotxen junts en les dissorts.

Una cançó desesperada

fantasmes vells sense papers,

ni aigua ni pa, vida migrada

damunt la platja d’Argelers.

Des del present, la llagrimeta

i la impotència ens fan covards,

l’aigua salada d’una aixeta

torna molt lletjos tots els mars.

Soldats esclaus, aspre violència

damunt els polls dels presoners,

mentre els seus néts  cerquen clemència

sobre la sorra d’Argelers.

Un càmping nou damunt l’arena

acull els somnis menestrals,

sota plugim de lluna plena

dormen fantasmes ancestrals.

Els innocents de tots els segles

són ara víctimes només

i els botxins vells també són febles

sobre la platja d’Argelers.

Des dels camins impracticables

de més enllà del temps arnat

les processons dels miserables

saben que no hi haurà pietat.

L’aire d’hivern se’ns fica als ossos,

amb un alè fosc i pervers

i l’esperança es fon a trossos

damunt la platja d'Argelers.

D’Àfrica endins, de les somniades

mítiques terres de l’Orient

i de les pàtries escapçades

al fons de cada continent

arriben mares, criatures,

i vells xarucs sense diners,

grans malvestats, guerres perdudes,

damunt la sorra d’Argelers.

Oblidarem el temps que passa

i la impotència del present,

sí és que l’atzar ens ha dat casa,

seguretat i un llit calent.

Tornarem tard,  sense paraules,

som una engruna en l’univers,

es faran versos i retaules

sobre la platja d'Argelers.

Al capdavall sempre hi ha queixes

morts i malalts pels vells camins,

soldats a sou, filats i reixes

pels infeliços pelegrins.

Els déus absents riuen i callen,

Injustos, cruels i presoners

de les llegendes que embolcallen

tantes tragèdies, a Argelers.

Dels fugitius de sempre i d’ara

dels refugiats i els perseguits,

dels qui cobegen l’alimara

d’un far que ja no té sentit,

de la innocència i l’alegria,

del no retorn de tants senders,

hi ha una malmesa tomba antiga

sota la sorra d’Argelers.

Júlia Costa, poemes inèdits, març 2015