DAMUNT LA SORRA D'ARGELERS

 DAMUNT LA SORRA D'ARGELERS

Sol esquifit, vides planeres,

humitat trista i el no res,

parracs vençuts de mil banderes

damunt la platja d’Argelers.

Hi ha neu glaçada a les muntanyes,

l’aigua del mar acull els morts,

els esperits de les espanyes

s’acotxen junts en les dissorts.

Una cançó desesperada

fantasmes vells sense papers,

ni aigua ni pa, vida migrada

damunt la platja d’Argelers.

Des del present, la llagrimeta

i la impotència ens fan covards,

l’aigua salada d’una aixeta

torna molt lletjos tots els mars.

Soldats esclaus, aspre violència

damunt els polls dels presoners,

mentre els seus néts  cerquen clemència

sobre la sorra d’Argelers.

Un càmping nou damunt l’arena

acull els somnis menestrals,

sota plugim de lluna plena

dormen fantasmes ancestrals.

Els innocents de tots els segles

són ara víctimes només

i els botxins vells també són febles

sobre la platja d’Argelers.

Des dels camins impracticables

de més enllà del temps arnat

les processons dels miserables

saben que no hi haurà pietat.

L’aire d’hivern se’ns fica als ossos,

amb un alè fosc i pervers

i l’esperança es fon a trossos

damunt la platja d'Argelers.

D’Àfrica endins, de les somniades

mítiques terres de l’Orient

i de les pàtries escapçades

al fons de cada continent

arriben mares, criatures,

i vells xarucs sense diners,

grans malvestats, guerres perdudes,

damunt la sorra d’Argelers.

Oblidarem el temps que passa

i la impotència del present,

sí és que l’atzar ens ha dat casa,

seguretat i un llit calent.

Tornarem tard,  sense paraules,

som una engruna en l’univers,

es faran versos i retaules

sobre la platja d'Argelers.

Al capdavall sempre hi ha queixes

morts i malalts pels vells camins,

soldats a sou, filats i reixes

pels infeliços pelegrins.

Els déus absents riuen i callen,

Injustos, cruels i presoners

de les llegendes que embolcallen

tantes tragèdies, a Argelers.

Dels fugitius de sempre i d’ara

dels refugiats i els perseguits,

dels qui cobegen l’alimara

d’un far que ja no té sentit,

de la innocència i l’alegria,

del no retorn de tants senders,

hi ha una malmesa tomba antiga

sota la sorra d’Argelers.

Júlia Costa, poemes inèdits, març 2015