Recupero un poema que té molts anys.
El vell teatre, taques d'humitat
a les parets, i butaques arnades.
Els vestits dels actors
descolorits pels anys
apedaçats i vells
arrenquen de dins nostre un
gest de ràbia
i fins i tot un fàstic amagat
i també un bri d'enyorament inútil.
La dama jove és ja una vella dama
plegada per les pluges, geperuda,
i que ensenya la cama amb gest obscè
a l'actor que recolza la impotència
en un floret ple de rovell antic.
Els acomodadors, amb les llanternes,
vigilen passadissos, teranyines,
i racons ignorats.
Ho fan perquè ningú no xiuli ni esvaloti.
No ho farem pas.
Hem entrat a fer de claca.
Júlia Costa, poemes inèdits (1968)
2 comentaris:
Amb sentiment...M´agrada.
bonic retrat d'aquest teatre que pot ser de qualsevol dels que tenim un cert recorregut
Publica un comentari a l'entrada