EL CERCLE DE RAQUEL

M'han demanat un poema dedicat a Raquel Méller, per a un acte en homenatge de l'artista, emmarcat en el projecte de reivindicació de l'Arnau. Per tal de no repetir tòpics he intentat recordar el que me n'explicava la gent del temps dels meus avis i pares, un personatge extraordinari, enigmàtic i poc conegut per les noves generacions que va marcar tota una època i que després d'una vida cosmopolita va retornar a Barcelona, on va morir. La llegenda continua...

En els meus blogs he parlat manta vegades d'ella, així que poca cosa puc afegir.

El cercle de Raquel

El meu avi em parlava, com la gent del seu temps,

d’una màgia especial, d’una gràcia infinita

que explicava el seu èxit, compartit a tants llocs,

malgrat la seva mida, menuda i delicada,

i un caràcter de diva, difícil, cantellut.

Jo la recordo gran però sempre enigmàtica,

encara amb un estrany orgull extraordinari,

pietosa i cosidora, com sempre havia estat,

i amb aquell tarannà tocat pel gran misteri

de la gràcia d’un art que ja em semblava antic.

Tornaven els cuplets quan jo tot just creixia

enmig de tants silencis i de nostàlgies velles,

i en vam aprendre alguns, que es cantaven de nou,

ja que sempre, amb el temps, retornen les cançons

que ens evoquen perfums d’uns dies esvaïts.

A Hollywood, París, Roma i la Costa Blava

els homes saberuts, escriptors i poetes,

periodistes, pintors, la gent més important

es va inclinar davant d’aquell rostre de fada

i d’aquelles històries d’amors i patiment.

Es deia que agraïda, al rei tan bescantat

va convidar a dinar quan tots el rebutjaven

i fins ella mateixa li va fer un bon arròs

encara vora el mar de la mítica França

en temps de canvis grans i trasbalsos i guerres.

Després, entre silencis i un cert oblit culpable

es va engrunar el record de tantes meravelles,

però en resta una font on la seva figura

eterna i juvenil ofereix les violetes

d’ahir a la gent d’avui, que no sap apreciar-les.

La llegenda retorna i a l’avinguda mítica

allà  on els primers èxits la van fer universal

i desitjada i bella, famosa i envejada,

les runes d’un teatre esperen acollir

les músiques d’avui i les violetes noves.

Júlia Costa i Coderch (abril, 2015)