PRIMAVERA

Primavera

Les fulles dels arbres són un núvol verd,

les boires amaguen el poble llunyà,

i la pluja fina comença a cantar,

damunt les teulades, on el vent es perd.

Les mares netegen petjades de llim,

rondinen i miren els vidres mullats,

hi ha un tel de silenci damunt dels terrats,

i el ruixat, de sobte, s'emporta el polsim.

Amb les botes d'aigua, ben encaputxats,

els nens i les nenes s'endinsen als tolls,

les fades s'amaguen enmig de bedolls,

les bruixes esblenen cabells arrissats.

Els follets regiren les primeres flors,

s'obren les violetes sota les falgueres,

refilen tonades les aus presoneres,

els gats de la vila enyoren clarors.

L'hivern fou clement, tothom tem glaçades,

que pot dur el bon temps, encara a mig fer.

Que minvin tranquil·les les neus del gener

per fer generoses les pasqües granades.

Els estels, al vespre, s'apleguen gentils,

fan l'ullet als homes cantant caramelles,

expliquen llegendes i rondalles velles

i ploren històries de passats abrils.

I encara que ens dolgui el temps que fa via,

els anys que s'engrunen i no vindran més,

l'amic que estimaven i que ja no hi és,

el sol a la posta, la mort d'un migdia,

sentim el bon temps que se'ns fica a dins

i ens tornen un arbre de boscos humits,

i ens creixen arrels i flors sobre els dits

i somniem muntanyes amb cent mil camins.

Júlia Costa, La Pols dels Carrers (Meteora, 2006)

LA TRAGÈDIA ÉS NOTÍCIA

Fa més de deu anys, amb motiu de l'atemptat de Madrid, vaig escriure aquest poema. Veure i sentir com es tracten les desgràcies (les que ens toquen de prop), fa molta angúnia, he hagut de tancar teles i ràdios i fins i tot em sembla copsar que els mateixos periodistes que han de fer el que els manen, -no està el mercat laboral com per plantar cara als amos- tenen una mena de mala consciència, encara bo. El mateix pel que fa als inevitables totòlegs tertulians de sempre.

Com en aquella ocasió s'atura gairebé tot, llevat dels esports i la publicitat, intocables ni que s'acabi el món. Potser ha de ser així, tot és espectacle i això no és nou, va lligat al tarannà humà. Avui hi ha qui es queixa dels disbarats que es poden trobar a la xarxa sobre els catalans o els alemanys, fa anys se'n podien llegir sobre els madrilenys i amb motiu de l'atemptat a les Torres Bessones, sobre els americans. Potser encara és pitjor la indiferència que provoquen tants morts quotidians que no coneixem. Si cregués en Déu diria allò tan vell de què ell ens perdoni...

Fem una pausa, per anar a publicitat

(11-3-2004)

La televisió parla de desgràcies i penes

de guerres que no acaben, d’un atemptat sagnant.

Els cossos esqueixats ens amarguen la tarda

i el dolor ens aclapara, impotents, al sofà.

Però s’atura de sobte la desgràcia propera

i una noia mig nua ens ofereix perfum.

La televisió explica com els valors es perden,

els experts pontifiquen sobre el com i el perquè.

La violència arrossega els infants i les cases

i dones maltractades no troben protecció.

Però s’atura de sobte tota pena excessiva

i un cuiner somrient ens prepara un pastís.

I quan una tragèdia ens toca de la vora

i tot es paralitza a l’entorn d’aquell fet

i els rostres s’enfosqueixen i moren els somriures

i s’apaga el cinema i el teatre i el ball

fins i tot aleshores les pauses dels anuncis

entonen un rosari de greus frivolitats

i obren el seu mercat de productes inútils

sense por ni respecte ni pietat ni dolor.

El gran supermercat, del món i de la vida,

sempre roman obert, proper i acolorit

al racó de la llar on plorem infortunis

i apedacem amb cura un mitjó foradat.

Júlia Costa

DAMUNT LA SORRA D'ARGELERS

 DAMUNT LA SORRA D'ARGELERS

Sol esquifit, vides planeres,

humitat trista i el no res,

parracs vençuts de mil banderes

damunt la platja d’Argelers.

Hi ha neu glaçada a les muntanyes,

l’aigua del mar acull els morts,

els esperits de les espanyes

s’acotxen junts en les dissorts.

Una cançó desesperada

fantasmes vells sense papers,

ni aigua ni pa, vida migrada

damunt la platja d’Argelers.

Des del present, la llagrimeta

i la impotència ens fan covards,

l’aigua salada d’una aixeta

torna molt lletjos tots els mars.

Soldats esclaus, aspre violència

damunt els polls dels presoners,

mentre els seus néts  cerquen clemència

sobre la sorra d’Argelers.

Un càmping nou damunt l’arena

acull els somnis menestrals,

sota plugim de lluna plena

dormen fantasmes ancestrals.

Els innocents de tots els segles

són ara víctimes només

i els botxins vells també són febles

sobre la platja d’Argelers.

Des dels camins impracticables

de més enllà del temps arnat

les processons dels miserables

saben que no hi haurà pietat.

L’aire d’hivern se’ns fica als ossos,

amb un alè fosc i pervers

i l’esperança es fon a trossos

damunt la platja d'Argelers.

D’Àfrica endins, de les somniades

mítiques terres de l’Orient

i de les pàtries escapçades

al fons de cada continent

arriben mares, criatures,

i vells xarucs sense diners,

grans malvestats, guerres perdudes,

damunt la sorra d’Argelers.

Oblidarem el temps que passa

i la impotència del present,

sí és que l’atzar ens ha dat casa,

seguretat i un llit calent.

Tornarem tard,  sense paraules,

som una engruna en l’univers,

es faran versos i retaules

sobre la platja d'Argelers.

Al capdavall sempre hi ha queixes

morts i malalts pels vells camins,

soldats a sou, filats i reixes

pels infeliços pelegrins.

Els déus absents riuen i callen,

Injustos, cruels i presoners

de les llegendes que embolcallen

tantes tragèdies, a Argelers.

Dels fugitius de sempre i d’ara

dels refugiats i els perseguits,

dels qui cobegen l’alimara

d’un far que ja no té sentit,

de la innocència i l’alegria,

del no retorn de tants senders,

hi ha una malmesa tomba antiga

sota la sorra d’Argelers.

Júlia Costa, poemes inèdits, març 2015

EL VELL TEATRE

Recupero un poema que té molts anys.

El vell teatre, taques d'humitat

a les parets, i butaques arnades.

Els vestits dels actors

descolorits pels anys

apedaçats i vells

arrenquen de  dins nostre un gest de ràbia

i fins i tot un fàstic amagat

i també un bri d'enyorament inútil.

La dama jove és ja una vella dama

plegada per les pluges, geperuda,

i que ensenya la cama amb gest obscè

a l'actor que recolza la impotència

en un floret ple de rovell antic.

Els acomodadors, amb les llanternes,

vigilen passadissos, teranyines,

i racons ignorats.

Ho fan perquè ningú no xiuli ni esvaloti.

No ho farem pas.

Hem entrat a fer de claca.

Júlia Costa, poemes inèdits (1968)

LLUM DE FEBRER

Recuperant un vell poema, potser ja l'he publicat en alguna altra ocasió. Fotografia: port de Tarragona, capvespre, 2015.

Llum de febrer 

L'hivern, l'hivern. A poc a poc s'allunya,

feixuc i tendrament esvalotat.

Com costa de passar, tan fosc encara,

quan ja els nadals han fet el seu camí

i ens han deixat aquest regal de reis

únic, i dolorosament exacte:

un àlbum ple d'imatges oblidades

o condemnades a l'oblit. Imatges

d'amics i de parents que ja no solquen

els àpats generosos de les festes.

Que no vindran mai més, ja que la vida

segueix, indiferent, la seva cursa,

sense contemplar els nàufrags que arroseguen

les ones, fredes, sobre el mar del temps.

I ja no trobarem a les rebaixes

l'abric calent, ni la flassada flonja,

ni el paisatge somniat, ni les mentides,

que ens ajudaren a enlairar senyeres

als cims més alts de les passions perdudes.

Vindrà el bon temps, quan el falciot retrobi

el vell camí del cel, sota les boires.

Júlia Costa, poemes inèdits, 1988

NIT DE REIS

NIT DE REIS

Sota la nit de gener

entre boires i muntanyes,

han viatjat els tres reis ,

resplendents de pols daurada,

pel desert de l’infinit,

en camells de xocolata.

Porten les carrosses plenes

de joguines ben triades.

Pilotes, nines i trens,

i ordinadors amb pantalles,

on pots veure tot el món

des de les cambres de casa.

Porten mitjons i jerseis,

abrics, barrets i flassades,

disfresses, fireta, jocs

d’aquests per jugar a la taula,

llaminadures, titelles,

i un munt de coses estranyes.

-Com està canviant el món!

-Melcior, enfadat, s’exclama-

No m’agraden els joguets

electrònics, que fan ara-.

És un rei tradicional,

de costums encarcarades.

-Melcior, estàs envellint!

-en Gaspar respon amb calma-.

És jove i és coratjós

I  la novetat l’exalta.

Amb els estris tecnològics,

ell hi té la mà trencada.

Baltasar, el morenet,

cavalca en silenci, calla.

Porta a les mans un antic

llibre de tapes folrades

on hi ha la història del món

i cinquanta mil rondalles.

El sol comença a sortir

rere muntanyes de nata.

Els reis estan molt cansats,

la seva gent, esgotada,

de tant pujar pels balcons,

amb la bossa carregada.

Tornaran cap a l’orient,

ho faran ben a trenc d’alba,

doncs tenen un hotelet

a un oasi amb llacs de plata

on reposen durant l’any

de tota aquesta feinada.

Júlia Costa, poemes inèdits 

PARC EÒLIC

                                                 (Fotografies Diari de Tarragona,  J. Revillas)

PARC EÒLIC

De lluny, els nous molins semblen joguines.

S’estenen a tocar de l’horitzó,

giren i giren quan el vent es bo

i escampen el neguit de les boirines.

Ja els he fet meus. Si algun dia s’esborra

el seu dibuix entre vinyes i pins

els trobaré a faltar al fons dels camins

damunt de pedres, de matolls i sorra.

Semblen estranys i dissortats gegants.

El sol els fa més blancs i més brillants

quan s’estavella en el seu tronc tan fi.

De nit, entremaliats fan pampallugues,

descobreixen el pas de les erugues

i vetllen el repòs del pelegrí.

Júlia Costa, poemes inèdits