19.12.18

ESCOLA EN BLANC I NEGRE





ESCOLA EN BLANC I NEGRE



Les nenes fèiem fila al pati de l’escola,
carretejàvem llibres i estoigs acolorits.
Les carteres pesaven, però el futur era noble,
un misteri insondable ple de màgia innocent.

Tocava una campana i pujàvem escales.
les aules eren netes, feien olor de guix,
de llapis i colònia, de lleixiu i humitat.
Esperàvem inquietes l’hora d’anar a jugar.

Mai més faríem pinya, no ho sabíem encara.
Les dones disfressades de monges de convent
ens dictaven boniques paraules castellanes
i maldaven per viure, com la gran majoria.

L’aula era com una balma segura i silenciosa.
El pati era de terra, amb arbres de veritat.
Resàvem convençudes, i els àngels de la guarda,
celestials guardaespatlles, ens eren ben fidels

Veig pel forat del pany aquell passat efímer,
amb el pa amb xocolata de l’esmorzar esperat.
Veig la corda que gira al so d’una sonsònia
i compta els anys de vida de les xiques que salten.



Júlia Costa, poemes inèdits, 2018


26.8.18

EL VELL PARC D'ATRACCIONS

Resultat d'imatges de parc d'atraccions montjjuic

Encara amb restes vives de barraques,
enmig de la muntanya dels humils,
aquell parc aplegava les rialles
de famílies modestes i gent jove
amb ganes de patir sense cap risc.

Des dels terrats del barri contemplàvem
la nòria, lluminosa, agosarada,
i escoltàvem la música de festa
en aquell temps de tantes esperances
després de tantes ombres afamades.

Inoblidables tardes de diumenge,
estius barcelonins, festeigs difícils,
infants a coll de pares optimistes,
llaminadures i xisclets amables
quan es mirava el món cap per avall.

La memòria dels pobres no es respecta,
van deixar morir el lloc amb cent excuses
aquests que manen i que no coneixen
allò que sense cap pietat ni cap consulta
esborren dels vells mapes de la vida.

No em queixo del present ni dels silencis
ni de les flors que creixen als indrets
on un dia la gresca desfermada
aplegava persones conformades
amb un lleure possible i ple de joia.

Tot és record a la memòria breu
d'infants i joves que avui ja no poden
portar els seus néts al tren de l'aventura
ni a aquell vaixell del riu Mississipí
ni a la casa encantada i misteriosa.

Tot canvia i s'oblida, prou que ho sé,
els llibres que ens evoquen el passat
justifiquen els canvis i els admeten
com si fossin del tot inevitables
i tinguessin motius que se'ns escapen.

A la roda del temps, la vida passa.
Pugem a dalt de tot, fem quatre voltes,
contemplem la ciutat que sembla nostra
i després el descens ens foragita
per tal que hi pugin nous consumidors.

Júlia Costa, Imatges i Paraules, poemes inèdits, 2018

16.8.18

HE TORNAT AL JARDÍ...

He tornat al jardí dels xiprers i els baladres
on el temps ha arrelat als antics caminals,
on la tarda d'estiu arracona els silencis
i les ombres amaguen els desigs abaltits.

Innocències d'infant feien surar unes barques
a les aigües tranquil·les del llac artificial,
mentre els lotus s'obrien com estels sense pressa
i el cel d'estiu pintava el seu doble a l'estany.

Esborraven les hores els fantasmes inútils,
les paraules antigues, les amigues absents
i els amors impossibles dels poemes apresos.

He esbossat un dibuix, l'he acolorit amb cura,
hi he posat una data i el nom del vell indret
i he retornat a casa, pels carrers de la vida.

Júlia Costa, Imatges i paraules, poemes inèdits, 2018




12.7.18

OLORS




Recuperant poemes antics davant el mar de tota la -meva- vida...



Pel cel de Montjuïc, Peter Pan navegava
cap als confins remots del país de Mai Més.
Entre núvols de plata, jo sovint m’encantava
cercant aquella nau, sota la volta blava,
quan el sol, al ponent, encara estava encès.

Recordo un vell tebeo, una flor, una rondalla,
un llaç de verd setí, un cromo de colors,
un pessebre guarnit amb caminets de palla,
reis de cartró gentils als pals de la baralla,
i sobretot olors, tantes velles olors…

Olor de nens jugant pels carrers del veïnat,
de pilotes de drap, de lleixiu i blauet,
d’un conte de cartró, d’algun diari estripat,
olor de carbonet, de fum, de llibertat,
de colònies barates, de petroli, de llet.

Olor del temps d’estiu, amb tramvies oberts
guarnits amb banderoles de color blanc i blau,
olor de mar, de llum, de tots els tons del verd,
de sorres, de suor, d’un temps del tot incert,
de basses enllotades on festeja el gripau.

Olor de llibres nous, de castanyes, de mel,
de plàtans, de cafè, de coca, de llardons,
de pernil, de carrer, de fred, de llum, d’estel,
d’aigua fresca, de vi, de cervesa, de gel,
de gos perdut, de llet, de col i de nadons.

Olor de les bombetes de llum pobra i modesta,
de diumenges encesos, d’humitat, de tristor,
de cardots, de garrofes, lligabosc i ginesta,
de dinars excessius, de rostits i de festa,
de galliners petits, amagats al balcó.

La nau de Peter Pan vaig veure una vegada,
s’allunyava a les illes on el temps és silent,
l’ encalçava un pirata amb una mà esguerrada,
s’enduia les sirenes, i la meva mirada
i mil olors perdudes, escampades pel vent.


Júlia Costa


24.5.18

RENOVACIÓ



RENOVACIÓ

Amb acritud el vell cavall renilla. 
L’adob d’ahir cobreix els camps d’avui. 
El pelegrí aplega a la motxilla 
quatre records i una tarja de crèdit.

Imperceptible, torna la bonança, 
els dies llargs, la llum recuperada, 
tot i que el fred encara campi alegre 
damunt congestes irisades, sòlides.

Pel codolar, pels vells camins del sol, 
cerco el sentit de totes les mirades, 
l’urc juvenil, els clots de les cadolles 
on s’hi emmiralla un cel inexistent.

Pluges pietoses damunt les ermes prades, 
llavors badades als murs dels hospitals, 
borrons a l’om que sura al broix carrer, 
el plor novell d’un nadó desitjat.

Tot es renova, cada any aquest miracle 
es fa present, la roda no s’atura. 
Cap a ponent em crida la tendresa 
d’aquell temut i ben segur crepuscle.

Roda dels anys, infinites nostàlgies, 
esperances d’avui, vida estimada. 

Júlia Costa, poemes inèdits, 2018


9.5.18

MAIG, 2018



Porque ese cielo azul que todos vemos,
ni es cielo ni es azul. ¡Lástima grande
que no sea verdad tanta belleza!


(Germans Argensola)

Cau una pluja tendra damunt la pols dels dies,
el mes de maig aplega la joia del temps nou,
les roses dels jardins atrauen els insectes
i noves mallerengues cerquen parella avui.

El present, com la sorra, s'esmuny de les butxaques,
mentre tot es renova també tot es fa fum,
la cançó de la vida esclata i ens sacseja
i mares primerenques estrenen un goig nou.

Tot és un gran misteri o atzar incomprensible,
girem als cavallets d'un món inconsistent
i aquesta pau dels dies sempre resulta fràgil
davant de l'evidència d'un món violent i injust.

Notícies amb tragèdies a voltes ens inquieten,
davant de la impotència mirem al cel amic,
encara que la ciència digui que és un miratge
creure que allà hi romanen els àngels immortals.

Julia Costa, poemes inèdits, 2016

5.5.18

PRIMAVERA TARDORENCA

Han florit noves roses, han tornat com cada any
els ocells que acompanyen els capvespres del barri
i la pluja enyorada ha emmirallat la vida
i les cases antigues i els arbres del passeig.

El rellotge del temps arrossega nostàlgies,
recordo els morts amics i em resigno amb tendresa,
he complert un any més a l'abril que s'escola
i he filat somnis nous al balcó il·luminat.

Sento com el rellotge engruna mots i imatges,
la roda de la història no atura el seu camí,
escolto les rondalles i ja sé com acaben
aquells finals feliços i aquells herois ardits.

Les roses esdevenen una fotografia,
un esplèndid moment que no tornarà mai,
i malgrat ser tan breu, l'existència és amable
quan el bon temps arriba, entre núvols i llum.

Imatges i paraules, poemes inèdits, 2018

(Fotografia de l'autora, rosa groga al Parc Cervantes)

18.3.18

POETES DE L'EBRE, ANTOLOGIA 2017






Poemes publicats a l'Antologia de Poetes de l'Ebre, 2017





El meu mal no vol soroll


El meu mal no vol soroll
ni crits dels abanderats
ni trets d'armes als terrats
ni un foc encès al rostoll.

El meu mal no vol soroll

ni consignes ni proclames,
ni cants de terres llunyanes
ni el discurs del bocamoll.

El meu mal vol pau senzilla

poruga i sense passions,
vol quatre banals cançons
i cap tresor a cap illa.

No és pas estrany, el meu mal:

el pas del temps, el comiat
de tanta gent que he estimat,
tot ben poc original.

Joves ardits i amb coratge

em miren amb compassió,
ells, que són com vaig ser jo 
en encetar el meu viatge.

El meu mal no vol remor,

l'experiència és tot un llast
que evidencia el contrast
entre els fets i la il·lusió.

No em jutgeu sense pietat

si els himnes ja no em fan peça,
si m'amara la tristesa
i defujo tot combat.

El meu mal no vol res més 

que un llibre i un finestral,
una agulla i un didal,
un record i un braser encès.

No em mouen les profecies

ni una nova rebel·lió.
Miro a la televisió
les guerres de tots els dies.


El meu mal no vol soroll,
sí, ho admeto, ja sóc vella.
S'abalteix la meva estrella
esporgada amb el gatzoll.

El meu mal és mal de vida,

malaltís enyorament.
La flor del darrer moment
es decandeix a l'eixida.





El riu


No és gens original comparar un riu
amb la vida, que neix i creix i fina
i es barreja amb el llot i amb altres aigües
i tan aviat sembla tranquil i plàcid
com perillós i a punt de desbordar-se
o bé pateix una sequera llarga
i un temps d'escassedat i deixadesa.

L'Ebre té avui la llum d'un estiu tendre,

reflecteix les mirades ancestrals
de tanta gent com n'ha sabut el tast
i els perills i n'ha fet camí feixuc
arrossegant, per vells senders de sirga,
llaguts que avui són un reclam turístic.

Al seu fons hi reposen ofegats,

i els ossos dels soldats de les tragèdies,
junts avui, entre còdols, malgrat fossin
d'un bàndols o de l'altre. Vides breus,
escapçades de forma prematura
en aquell temps que avui sembla teatre
destinat a acollir els encuriosits
viatgers del present, enamorats
d'un passat que no hauran de patir mai.

He seguit caminals sota pollancres,

he escoltat els ocells de la ribera
i he vist, damunt de l'enllotada bassa,
orenetes d'avui, que s'empassaven
els insectes daurats de vida efímera.

Les criatures juguen i s'encalcen

damunt la gespa, avui la xafogor
s'ha abaltit una mica. I uns quants núvols
conformen un paisatge pintoresc,
bellíssim, lluminós. La vida passa
damunt del riu, sense aturar el seu ritme.




Primavera

Floreix el romaní, la ginesta daurada
escampa el seu record d'abrils i sols antics,
pels carrers més estrets dels barris menys amables
s'escola la llum nova que pinta els murs hostils.

Una cançó oblidada s'esmuny al celobert

per damunt de mitjons i tovallons estesos.
Al carrer noves mares passegen criatures
que dormen somnis plàcids, sense històries ni planys.

Espero els nous falciots, orenetes urbanes,

que vinguin cridaneres a alegrar-me els matins.
Engego indiferent el televisor, parlen
de paus sempre difícils, de morts que no conec.

No em vull sentir culpable de tantes maltempsades,

si algú he perjudicat ho he fet sense voler,
he conreat bondats als testos del balcó
i avui he vist brollar les flors de l'esperança.

Ja la ciutat no es meva, com quan era tan jove,

sento que m'acomiado de forma poc conscient
de la vida que empeny i que sempre fa via
per tal de recordar-nos que tot s'ha d'acabar.

Resisteixo el seu gest com quan a les ballades

d'un temps més gris i ranci apartava els xicots
que sense cap malícia excessiva em cenyien
amb força la cintura, en càlides revetlles.

Fou resistència inútil, la vida sempre ens crida,

avui és la vellesa qui m'aferra en dansar,
i sé que malgrat tot cediré a l'abraçada
quan la tardor esdevingui un final pressentit.




Novembre


Per camins d'incertesa
sota la nuvolada
als nous bassals de pluja
retrobo somnis vells.
La tarda de diumenge
s'esmuny entre silencis
i els follets de la plaça
encenen els fanals.

Han obert ja la fira

de Nadal, tot s'avança,
Santa Llúcia remuga
al seu altar oblidat.
Els llums de coloraines
nuen noves garlandes,
i foragiten àngels
destinats a l'atur.

Botiguetes absurdes

ofereixen rampoines,
els carrers que estimava
ja no són com abans.
I malgrat tot espero
el miracle de sempre,
aquell estel amb cua,
i aquells pastors amics.

Repasso en els meus llibres

els versos tan inútils,
les rondalles perdudes,
les cançons d'altres temps.
Dibuixo unes muntanyes
amb tinta, sense pressa,
i les ombres d'un poble
que sé que no existeix.

Però qui sap, expliquen

que a la Xina llunyana
un pintor de paisatges
presoner del poder
va fugir a dins d'un quadre
cercant llibertats tendres
i unes mans amoroses
als llunyans horitzons.




Ens hem tornat escèptics,
descreguts i fatxendes.
Juguen a la vorera
fulles de lladoner.
A ciutat el fred feble
té pietat amb les velles,
la sorra de la platja 
acull tresors antics.

I torno a parar taula

i a llegir alguna cosa
i a escoltar que m'expliquen
els saberuts d'avui.
Per sort tot es renova
al cor de la gent jove,
altrament què en seria
d'aquest món tan absurd?


11.2.18

HEROIS DE LA VIDA QUOTIDIANA


Aquests dies ha sorprès l'esquela al diari d'un senyor que va deixar una part del seu redactat a punt i en la qual confessa no aportat al món res interessant i tenir una certa esperança en la improbable existència d'un déu en el qual ha cregut. 

Com que la modèstia no és avui una virtut gaire fomentada, el difunt s'ha fet gairebé famós a causa d'aquest detall, ben original, considerant el context. 

M'ha vingut al cap un poema que vaig escriure fa temps i que un amic de la meva edat em va demanar que llegís en el comiat del seu pare, un senyor amb una gran cultura i molt intel·ligent que havia estat veí nostre i amic de la infantesa de la meva mare, fins i tot.

La grandesa de viure rau en viure i prou. No sé ni tan sols si hi ha grandesa en un fet que no has triat en cap moment. Sobre les aportacions a la humanitat, totes són relatives i limitades, fins aquelles que han contribuït a millorar el camí per aquesta vall de llàgrimes, com deien abans, i que avui es vol pensar que és un parc temàtic amb atraccions incloses.

De tot el que vaig escriure en aquest poema avui em quedo amb l'aspiració a no haver fet nosa, ben poc banal, si s'hi pensa a fons. Ara potser hi hauria qui m'exigiria un títol com ara balada de l'home gris i de la dona grisa, qui sap.


Balada de l'home gris

Feliç qui mor sense saber que mor
feliç aquell que viu sense pensar-hi
feliç aquell que troba el seu amor
ensopit, i vulgar, i rutinari.

Feliç qui té la fe del més enllà
enterbolida amb fum d'espelma antiga,
i que tot el que arriba a desitjar
ho pot comprar a qualsevol botiga.

Feliç el conformista i el badoc
i aquell que no vol fama ni diners,
feliç aquell que no ha tastat el foc,
feliç aquell que no cobeja res.

Passar pel món com una ombra arraulida
sense desvetllar enveja ni passió,
passar tan sols, acaronant la vida,
com la tonada breu d'una cançó.

Passar de ser tingut per poca cosa
a la pols on tots hem de davallar.
no tenir nom, ni fets, ni haver fet nosa.
Passar sense remor. Tan sols passar.

Júlia Costa. La pols dels carrers (Meteora, 2006)

1.1.18

CAP D'ANY A LA CIUTAT


Celebrar el pas del temps
la possibilitat
remota i imprecisa
d'una felicitat lligada a algun futur
ballar perquè avui toca
empassar-nos de pressa
aquests grans de raïm
preceptius 
oblidar
el gust d'aquesta fruita
quan madura a prop nostre
i no té cap horari
ni cap data canònica
obrir una bossa inútil
posar-nos un barret
de cartró
i una màscara
de vida ben efímera
felicitar-nos sense
cap motiu especial
i no voler entomar
lúcides veritats
ben demostrables:

que la vida passa
que envellim, que morim
que milers d'innocents
avui, com altres dies
s'ofeguen i pateixen
i no tenen futur
ni calcetes vermelles
ni copes de xampany
ni patxangues rituals.

Escolto pel carrer
els noctàmbuls que tornen
d'algun lloc
segur que hi ha feliços
joves esperançats
parelles que s'estimen
amics que fan barrila
de forma ben sincera
però també amargor
i solitud i mort
al llit d'un hospital
i velleses nostàlgiques
i tantes coses lletges
que sabem 

malgrat tot
la vida té les seves
raons
ben poc fonamentades
però que són capaces
de fer-nos oblidar
allò que no ens agrada
si no hi podem fer res

un any més, 
un any menys,
gent que neix i no sap
encara que l'espera
si un bressol envejable
o un camí pedregós
o una màrfega aspra
no demanem permís
als nostres descendents
per arribar a aquest món
galdós
sense sentit
però tan cobejable
que enmig de riscos greus
ens empeny
i arrossega
a continuar arrauxats
amb la funció prevista
sense poder conèixer
el final ni el sentit
d'aquest estrany teatre
que els venedors de fum
il·luminen maldestres
amb bombetes de fira
i decorats ben fràgils.

Júlia Costa, poemes inèdits, 2018