Celebrar el pas del temps
la possibilitat
remota i imprecisa
d'una felicitat lligada a algun futur
ballar perquè avui toca
empassar-nos de pressa
aquests grans de raïm
preceptius
oblidar
el gust d'aquesta fruita
quan madura a prop nostre
i no té cap horari
ni cap data canònica
obrir una bossa inútil
posar-nos un barret
de cartró
i una màscara
de vida ben efímera
felicitar-nos sense
cap motiu especial
i no voler entomar
lúcides veritats
ben demostrables:
que la vida passa
que envellim, que morim
que milers d'innocents
avui, com altres dies
s'ofeguen i pateixen
i no tenen futur
ni calcetes vermelles
ni copes de xampany
ni patxangues rituals.
Escolto pel carrer
els noctàmbuls que tornen
d'algun lloc
segur que hi ha feliços
joves esperançats
parelles que s'estimen
amics que fan barrila
de forma ben sincera
però també amargor
i solitud i mort
al llit d'un hospital
i velleses nostàlgiques
i tantes coses lletges
que sabem
malgrat tot
la vida té les seves
raons
ben poc fonamentades
però que són capaces
de fer-nos oblidar
allò que no ens agrada
si no hi podem fer res
un any més,
un any menys,
gent que neix i no sap
encara que l'espera
si un bressol envejable
o un camí pedregós
o una màrfega aspra
no demanem permís
als nostres descendents
per arribar a aquest món
galdós
sense sentit
però tan cobejable
que enmig de riscos greus
ens empeny
i arrossega
a continuar arrauxats
amb la funció prevista
sense poder conèixer
el final ni el sentit
d'aquest estrany teatre
que els venedors de fum
il·luminen maldestres
amb bombetes de fira
i decorats ben fràgils.
Júlia Costa, poemes inèdits, 2018
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada